Canvi climàtic i COVID-19, un mateix combat

 

Novament, la reflexió sobre el model econòmic que estem promovent al nostre pais comporta derivades que tenen un profund impacte en moments de crisi. La irrupció del COVID-19 ha deixat al descobert grand febleses d’aquest sistema, soterrades sovint per les prioritats de les agendes polítiques i l’interés dels mitjans per altres qüestions que es consideren prioritàries. En aquest article publicat reçentment a “L’unilateral“, en Santiago Vilanova, ponent d’aquesta Secció, comparteix aquesta reflexió, focalitzant-la en la incapacitat dels líders actuals per fer una aposta decidida i valenta per les energies renovanles. N’hi ha hagut prou amb unes quantes setmanes d’aturada forçada de l’activitat productiva per veure com de dràstica ha estat la reducció de la contaminació (i les moltes vides que s’han pogut estalviar). S’imposa  pensar ara en el dia després i saber entendre l’avís col·lectiu que ha suposat aquesta crisi, malauradament només un tast del que pot suposar no fer cas del sentit comú i de les múltiples senyals d’alarma que ens està donant el canvi climàtic.

Us convidem a llegir des d’aquí l’article íntegre.

Emergència climàtica. El repte més gran per al futur de la humanitat

                                                                                                                                                                                                El proper 4 de març ,a les 19h., tindrà lloc a la Sala d´Actes Oriol Bohigas una taula rodona per parlar novament de la crisi climàtica i analitzar com la podem governar a nivell internacional i català. L´entrevista a Federico Mayor Zaragoza, director general de la UNESCO (1987-1999) i president de la Fundació Cultura de Pau, que podeu visionar a la nostra web, va obrir el debat. Ara tenim una nova oportunitat a reflexionar-hi amb experts del món institucional, docent, científic i ecologista. La borrasca Glòria ens ha advertit del que esdevindrà i caldrà organitzar la gestió del territori i de l´energia per mitigar l´impacte del canvi climàtic. La participació democràtica de la població i dels consumidors serà indispensable per valorar el nivell d´eficiència d´aquesta prevenció.
Hem organitzat la taula rodona amb la col·laboració del Consell Social de la nostra entitat i amb Norbert Bilbeny, catedràtic de Filosofia de la UB, que actuarà de  presentador i moderador, i de  Maria Àngels  Viladot, psicòloga social i escriptora. Comptarem també amb la presència de Joan Martínez Alier, catedràtic emèrit d´Economia i Història Econòmica de la UAB i a Marta Subirà, secretària del departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya. Santiago Vilanova, periodista i consultor ambiental, hi participarà també per parlar sobre la governança a nivell mundial i nacional del canvi climàtic.

Parlem de governança i canvi climàtic amb Federico Mayor Zaragoza

CCBY2.0 – Federico Mayor Zaragoza en los cursos de verano de la UNIA 2007

El dimecres 12 de febrer, a la Sala d´Actes Oriol Bohigas del nostre Ateneu, Federico Mayor Zaragoza serà entrevistat per Santiago Vilanova, ponent de la secció d´Ecologia. L’actual president de la Fundació Cultura de Pau i ex director general de la UNESCO (1987-1999) respondrà preguntes relacionadas amb la transició ecològica i energètica i sobre la governança del canvi climàtic. Us hi esperem!

El Pla Director Urbanístic de la Costa Brava, darrera oportunitat?

 

El divendres 24 de gener, a les 19h. a la Sala Verdaguer, tindrà lloc una taula rodona titulada El Pla Director Urbanístic de la Costa Brava, darrera oportunitat?”; una continuació de la que va organitzar la secció d´Ecologia el passat 15 de gener de 2019 i que va presentar la campanya de salvaguarda dels grups ecologistes gironins integrants de la plataforma SOS Costa Brava.  L´allau de nous projectes urbanístics que amenacen espais naturals i cales entranyables ha alarmat a la societat civil. El passat desembre la Generalitat de Catalunya va donar llum verda, en fase inicial, al Pla urbanístic (PDU) de revisió de “sòls no sostenibles” al litoral gironí que evita 15.000 nous habitatges però n´autoritza 15.000 més i descarta la revisió del municipis de Castelló d´Empúries, Palafrugell, Palamós, Platja d´Aro i Calonge per tenir actualizat el seu pla urbanístic. Espais emblemàtics  com Sa Guarda (Cadaqués), platja de Pals (terreny de Radio Liberty); Sa Riera i S´Antiga (Begur), Aigua Xelida, Sant Sebastià, el Golfet i Cap Roig (Palafrugell) i la pineda d´en Gori (Palamós)  queden desprotegits. El Departament de Territori i Sostenibilitat considera que és un “pla ambiciós” i pels ecologistes “insuficient”. En aquest sentit, l´advocat  Eduard de Ribot de SOS Costa Brava considera que “s´ha quedat a mig camí”.  Us esperem en aquest acte tant rellevant per a la difusió d’una problemàtica amb alt impacte ecològic al nostre país.

Gas natural, un amic climàtic?

 

El gas natural va escalant posicions i guanyant rellevància en l’escenari energètic mundial. Sense deixar enrere el consum del carbó i del petroli, el gas s’ha imposat en la retòrica oficial com el combustible de transició cap a les economies baixes en carboni. Aquesta afirmació es repeteix com un mantra entre diferents organismes internacionals, com és la Comissió Europea, que prenen mesures polítiques que faciliten el desenvolupament gasístic a nivell mundial. Aquestes mesures van acompanyades dels interessos geopolítics. En el cas de la Unió Europea (UE), el conflicte sobre Ucraïna ha generat desavinences amb el seu principal país exportador de gas, Rússia. Per tal de disminuir la dependència vers Rússia, la UE ha creat la llista de Projectes d’Interés Comú (PCI, per les seves sigles en anglès), els quals compten amb facilitats administratives i poden ser finançats amb diner públics. Mecanismes con la llista PCI fan que es generin interessos econòmic-financers per part d’actors del sector financer que poc tenen a veure amb l’àmbit de l’energia. La seva implicació en el finançament de les infraestructures gasístiques suposa l’agreujament de la financerització d’aquest recurs energètic, el qual passa a ser percebut com un actiu financer.

Aquesta aposta pel gas natural però, no ha vingut acompanyada per una avaluació rigorosa i independent dels impactes que suposa pel clima. Si tenim en compte que el gas natural està conformat bàsicament per metà, i la seva contribució a l’escalfament global és 86 vegades més potent que el CO2, entendrem de seguida que cal prendre’s molt seriosament les pèrdues que es produeixen des de l’extracció fins el consum. A més, cal tenir en compte que moltes de les últimes reserves que s’estan explorant són de gas no convencional, les quals han de ser explotades a través de tècniques més agressives, com el cas del fracking. La utilització d’aquestes tècniques fa augmentar vertiginosament les emissions de metà a l’atmosfera. Si es mira des de la perspectiva geopolítica, l’accessibilitat a aquestes noves reserves suposa l’entrada de nous països en el mercat de les exportacions, com són els EE.UU., que està utilitzant el subministrament de gas com a eina per expandir encara més la seva influència en altres regions del planeta.

En la presentació que el pròxim dimecres 29 de gener realitzaré a l’Ateneu es pretén fer una anàlisi crítica de les implicacions que suposa apostar pel gas com a «combustibles de transició» a través de l’etiqueta de l’«amic climàtic», i com la seva mercantilització s’està utilitzant amb finalitats geopolítiques i interessos econòmic-financers.

Josep Nualart Corpas 
Observatori del Deute en la Globalització ODG

Dos activistes, mig segle de lluita ecologista

El Periódico. Foto: Ferran Nadeu

Prop de 50 anys separen les visions d’aquests dos destacats defensors de l’ecologisme, activistes convençuts de que l’únic camí és mantenir-se ferms en la lluita per un futur amenaçat per la cobdícia humana.

El Periódico ha volgut donar veu en aquest article a en Santiago Vilanova, periodista, consultor ambiental i ponent de la secció d’Ecologia de l’Ateneu Barcelonès i a Gisela Torrents, ambientòloga, activista contra el canvi climàtic i col·laboradora del Grup sobre Governança del Canvi Climàtic de la Universitat Politècnica de Catalunya. Dues mirades complementàries que opinen, entre altres temes, sobre la Cimera del Clima, el fenòmen Greta Thunberg i l’avenir del nostre planeta.

Us convidem a llegir aquest article

Ecocrèdits: una proposta per salvar al planeta

 

En les societats contemporànies, la contaminació s’ha convertit, ens agradi o no, en un mal necessari. Encara que sovint la contaminació s’associa amb la producció de superflus articles de luxe, sembla inevitable emetre cert grau de contaminació si no volem renunciar a altres coses valuoses com un sistema sanitari que funcioni bé, sistemes de transport assequibles, un subministrament d’aliments i roba barat i accessible, etc. El fet que el disseny de polítiques ambientals intel·ligents capaces d’equilibrar correctament els beneficis i els perjudicis de les economies modernes sigui tan difícil fa que el canvi climàtic sigui un dels problemes actuals de major importància als quals ens enfrontem. No obstant això, des del nostre punt de vista, el canvi climàtic també és una poderosa oportunitat per a fer del món un lloc més just, i és per això que suggerim els EcoCrèdits.

Deixant a un costat el que podríem anomenar l’enfocament voluntarista per a combatre el canvi climàtic -és a dir, campanyes públiques dirigides a canviar el comportament de les persones mitjançant l’augment de la seva consciència ambiental-, la política ambiental més popular són els anomenats impostos pigovians sobre la contaminació. Aquests impostos forcen als agents econòmics a internalitzar part de les externalitats negatives que produeixen, recapten diners per a compensar els danys causats i, en general, descoratgen la contaminació. Els principals problemes d’aquest enfocament són dos. D’una banda hi ha el problema de la permissibilitat: és legítim contaminar tant com es vulgui sempre que hom estigui disposat a pagar tal cosa? Algú té dret a empitjorar la meva salut (entre molts altres danys que pot produir-me) si després aquest algú em compensa?

D’altra banda, hi ha el problema del límit. La Terra té un cert “sostre ecològic”, és a dir, una quantitat màxima de contaminació que pot absorbir per unitat de temps abans que la vida humana (així com la d’altres espècies) es vegi seriosament obstaculitzada o directament impossibilitada. Qualsevol mesura ambiciosa contra la contaminació hauria d’evitar que es creuin aquests límits, i els impostos pigovians no ho eviten. Simplement ho fan més car.

De les solucions que s’estan implementant actualment, els sistemes de “cap and trade” (CAT) són especialment notables, entre els quals el més conegut és el sistema de Carbon Credits. En aquest sistema, certes institucions públiques venen o subhasten drets de producció de gasos d’efecte hivernacle, i les empreses els compren, ja sigui per a vendre’ls o per a usar-los per a crear productes i serveis. D’aquesta manera, venent una quantitat total determinada de drets s’evita el problema del límit. No obstant això, el problema de la permissibilitat persisteix. A més, com pot l’Estat vendre el dret a contaminar, és a dir, el dret a causar danys a totes les persones, a un tercer? No és el principi de no agressió el principi de justícia més bàsic i universal?

Respecte a aquesta aparent falta de bones solucions, sembla que tenim tres alternatives. Primer, podem continuar imposant-nos mútuament la contaminació que cadascun de nosaltres vol i pot permetre’s imposar. Això, per descomptat, no sembla raonable. En segon lloc, tenim el pol oposat: podem reduir tota activitat contaminant a zero. Això tampoc sembla raonable, ja que ens portaria, traumàticament, a una societat preindustrial. Sembla lògic, llavors, que advoquem per una tercera solució intermèdia: contaminar en certa quantitat limitada, però raonablement.

La millor manera i la més justa de fer això és donar a cada individu el mateix dret a contaminar. És a dir, atès que l’aplicació pura del principi de no agressió no és viable, establim un principi d’igual agressió. Això seria, en resum, un sistema CAT amb propietat individual. En resum, el sistema funcionaria així:

1) S’estimaria el sostre ecològic per unitat de temps.

2) A cada persona se li assignaria periòdicament el mateix dret a contaminar la mateixa quantitat; l’ús que cada persona li donés a aquests EcoCrèdits dependria completament de cadascun/a. La quantitat total d’EcoCrèdits assignats no hauria d’excedir el sostre ecològic.

3) Cada acte contaminant requeriria la transferència corresponent d’EcoCrèdits a l’Estat. Per exemple, si una empresa volgués crear un producte i per a fer-lo hagués d’emetre un cert volum de CO2, aquesta empresa hauria de transferir una quantitat equivalent d’EcoCrèdits a l’Estat, a més dels pagaments habituals als proveïdors, mà d’obra, etc.

4) Els propietaris de l’empresa haurien d’haver estalviat suficients EcoCrèdits dels que reben periòdicament per a pagar la contaminació per avançat, o, alternativament, haurien de comprar els EcoCrèdits d’altres persones en el mercat.

D’aquesta forma, els EcoCrèdits eviten el problema del límit, aconseguint la sostenibilitat ecològica. No obstant això, la diferència amb els sistemes de CAT que existeixen actualment és que, en virtut del principi d’igual agressió, els costos i beneficis de no excedir aquest límit es distribueixen de manera més justa. Una organització governamental difícilment actuaria de manera justa si vengués drets a contaminar (és a dir, el dret a danyar a uns altres) al millor postor. En tot cas, els propietaris d’aquests drets a causar danys només poden ser les persones que sofriran aquests danys.

Aquest sistema és, essencialment, una forma de resoldre el que en els anys 60 Garrett Hardin va dir la “tragèdia dels comuns”, del qual el canvi climàtic n’és un clar exemple. Els EcoCrèdits són, en certa manera, un “enclosure” dels cels anàleg als “enclosures” de terra del passat; excepte que aquesta vegada seria un sistema democratitzador que enriquiria, en comptes d’empobrir, als menys afortunats.

Com? Entre els diversos efectes secundaris positius que tindria aquest sistema (un fort incentiu per a produir energia de fonts renovables, reducció en el consum de carn), hi ha un que destaca especialment: un efecte anti- pobresa extraordinàriament potent. Això es deu al fet que, en la pràctica, la introducció d’aquest sistema seria equivalent a l’establiment d’una renda bàsica universal, atès que a cada persona se li donaria periòdicament una certa quantitat d’un recurs molt valuós: drets de contaminació. Com que els individus rics i que consumeixen molt no serien capaços d’adquirir EcoCrèdits addicionals tret que comerciessin amb persones pobres i menys consumidores, aquests últims se’n beneficiarien, ja que serien necessaris per a mantenir els hàbits dels rics.

Malgrat que podria aconseguir resultats similars a la renda bàsica universal, els EcoCrèdits evitarien alguns dels costos ideològics i dificultats morals que aquesta possiblement tindria. Al contrari que la renda bàsica, la redistribució de la riquesa que comportarien els EcoCrèdits seria bastant poc exigent en termes ideològics, ja que es basa en premisses universalment digeribles, acceptables per a gairebé totes les sensibilitats polítiques: el principi d’igual agressió com una adaptació pràctica del principi de no agressió, acceptat universalment. És per això que parlem del canvi climàtic com una gran oportunitat per a millorar el nostre món.

Les estratègies de lliure mercat ens han ajudat a aconseguir nivells de riquesa i benestar sense precedents, però no han aconseguit evitar la situació ambiental actual. Ja és hora de corregir aquest error. Amb una mica d’ajuda, la llibertat pot, una vegada més, posar-se a treballar al servei d’un món millor.

Gonzalo Fernández. Co-fundador i editor en cap de Libertalia