Canvi climàtic i COVID-19, un mateix combat

 

Novament, la reflexió sobre el model econòmic que estem promovent al nostre pais comporta derivades que tenen un profund impacte en moments de crisi. La irrupció del COVID-19 ha deixat al descobert grand febleses d’aquest sistema, soterrades sovint per les prioritats de les agendes polítiques i l’interés dels mitjans per altres qüestions que es consideren prioritàries. En aquest article publicat reçentment a “L’unilateral“, en Santiago Vilanova, ponent d’aquesta Secció, comparteix aquesta reflexió, focalitzant-la en la incapacitat dels líders actuals per fer una aposta decidida i valenta per les energies renovanles. N’hi ha hagut prou amb unes quantes setmanes d’aturada forçada de l’activitat productiva per veure com de dràstica ha estat la reducció de la contaminació (i les moltes vides que s’han pogut estalviar). S’imposa  pensar ara en el dia després i saber entendre l’avís col·lectiu que ha suposat aquesta crisi, malauradament només un tast del que pot suposar no fer cas del sentit comú i de les múltiples senyals d’alarma que ens està donant el canvi climàtic.

Us convidem a llegir des d’aquí l’article íntegre.

Gas natural, un amic climàtic?

 

El gas natural va escalant posicions i guanyant rellevància en l’escenari energètic mundial. Sense deixar enrere el consum del carbó i del petroli, el gas s’ha imposat en la retòrica oficial com el combustible de transició cap a les economies baixes en carboni. Aquesta afirmació es repeteix com un mantra entre diferents organismes internacionals, com és la Comissió Europea, que prenen mesures polítiques que faciliten el desenvolupament gasístic a nivell mundial. Aquestes mesures van acompanyades dels interessos geopolítics. En el cas de la Unió Europea (UE), el conflicte sobre Ucraïna ha generat desavinences amb el seu principal país exportador de gas, Rússia. Per tal de disminuir la dependència vers Rússia, la UE ha creat la llista de Projectes d’Interés Comú (PCI, per les seves sigles en anglès), els quals compten amb facilitats administratives i poden ser finançats amb diner públics. Mecanismes con la llista PCI fan que es generin interessos econòmic-financers per part d’actors del sector financer que poc tenen a veure amb l’àmbit de l’energia. La seva implicació en el finançament de les infraestructures gasístiques suposa l’agreujament de la financerització d’aquest recurs energètic, el qual passa a ser percebut com un actiu financer.

Aquesta aposta pel gas natural però, no ha vingut acompanyada per una avaluació rigorosa i independent dels impactes que suposa pel clima. Si tenim en compte que el gas natural està conformat bàsicament per metà, i la seva contribució a l’escalfament global és 86 vegades més potent que el CO2, entendrem de seguida que cal prendre’s molt seriosament les pèrdues que es produeixen des de l’extracció fins el consum. A més, cal tenir en compte que moltes de les últimes reserves que s’estan explorant són de gas no convencional, les quals han de ser explotades a través de tècniques més agressives, com el cas del fracking. La utilització d’aquestes tècniques fa augmentar vertiginosament les emissions de metà a l’atmosfera. Si es mira des de la perspectiva geopolítica, l’accessibilitat a aquestes noves reserves suposa l’entrada de nous països en el mercat de les exportacions, com són els EE.UU., que està utilitzant el subministrament de gas com a eina per expandir encara més la seva influència en altres regions del planeta.

En la presentació que el pròxim dimecres 29 de gener realitzaré a l’Ateneu es pretén fer una anàlisi crítica de les implicacions que suposa apostar pel gas com a «combustibles de transició» a través de l’etiqueta de l’«amic climàtic», i com la seva mercantilització s’està utilitzant amb finalitats geopolítiques i interessos econòmic-financers.

Josep Nualart Corpas 
Observatori del Deute en la Globalització ODG

Ecocrèdits: una proposta per salvar al planeta

 

En les societats contemporànies, la contaminació s’ha convertit, ens agradi o no, en un mal necessari. Encara que sovint la contaminació s’associa amb la producció de superflus articles de luxe, sembla inevitable emetre cert grau de contaminació si no volem renunciar a altres coses valuoses com un sistema sanitari que funcioni bé, sistemes de transport assequibles, un subministrament d’aliments i roba barat i accessible, etc. El fet que el disseny de polítiques ambientals intel·ligents capaces d’equilibrar correctament els beneficis i els perjudicis de les economies modernes sigui tan difícil fa que el canvi climàtic sigui un dels problemes actuals de major importància als quals ens enfrontem. No obstant això, des del nostre punt de vista, el canvi climàtic també és una poderosa oportunitat per a fer del món un lloc més just, i és per això que suggerim els EcoCrèdits.

Deixant a un costat el que podríem anomenar l’enfocament voluntarista per a combatre el canvi climàtic -és a dir, campanyes públiques dirigides a canviar el comportament de les persones mitjançant l’augment de la seva consciència ambiental-, la política ambiental més popular són els anomenats impostos pigovians sobre la contaminació. Aquests impostos forcen als agents econòmics a internalitzar part de les externalitats negatives que produeixen, recapten diners per a compensar els danys causats i, en general, descoratgen la contaminació. Els principals problemes d’aquest enfocament són dos. D’una banda hi ha el problema de la permissibilitat: és legítim contaminar tant com es vulgui sempre que hom estigui disposat a pagar tal cosa? Algú té dret a empitjorar la meva salut (entre molts altres danys que pot produir-me) si després aquest algú em compensa?

D’altra banda, hi ha el problema del límit. La Terra té un cert “sostre ecològic”, és a dir, una quantitat màxima de contaminació que pot absorbir per unitat de temps abans que la vida humana (així com la d’altres espècies) es vegi seriosament obstaculitzada o directament impossibilitada. Qualsevol mesura ambiciosa contra la contaminació hauria d’evitar que es creuin aquests límits, i els impostos pigovians no ho eviten. Simplement ho fan més car.

De les solucions que s’estan implementant actualment, els sistemes de “cap and trade” (CAT) són especialment notables, entre els quals el més conegut és el sistema de Carbon Credits. En aquest sistema, certes institucions públiques venen o subhasten drets de producció de gasos d’efecte hivernacle, i les empreses els compren, ja sigui per a vendre’ls o per a usar-los per a crear productes i serveis. D’aquesta manera, venent una quantitat total determinada de drets s’evita el problema del límit. No obstant això, el problema de la permissibilitat persisteix. A més, com pot l’Estat vendre el dret a contaminar, és a dir, el dret a causar danys a totes les persones, a un tercer? No és el principi de no agressió el principi de justícia més bàsic i universal?

Respecte a aquesta aparent falta de bones solucions, sembla que tenim tres alternatives. Primer, podem continuar imposant-nos mútuament la contaminació que cadascun de nosaltres vol i pot permetre’s imposar. Això, per descomptat, no sembla raonable. En segon lloc, tenim el pol oposat: podem reduir tota activitat contaminant a zero. Això tampoc sembla raonable, ja que ens portaria, traumàticament, a una societat preindustrial. Sembla lògic, llavors, que advoquem per una tercera solució intermèdia: contaminar en certa quantitat limitada, però raonablement.

La millor manera i la més justa de fer això és donar a cada individu el mateix dret a contaminar. És a dir, atès que l’aplicació pura del principi de no agressió no és viable, establim un principi d’igual agressió. Això seria, en resum, un sistema CAT amb propietat individual. En resum, el sistema funcionaria així:

1) S’estimaria el sostre ecològic per unitat de temps.

2) A cada persona se li assignaria periòdicament el mateix dret a contaminar la mateixa quantitat; l’ús que cada persona li donés a aquests EcoCrèdits dependria completament de cadascun/a. La quantitat total d’EcoCrèdits assignats no hauria d’excedir el sostre ecològic.

3) Cada acte contaminant requeriria la transferència corresponent d’EcoCrèdits a l’Estat. Per exemple, si una empresa volgués crear un producte i per a fer-lo hagués d’emetre un cert volum de CO2, aquesta empresa hauria de transferir una quantitat equivalent d’EcoCrèdits a l’Estat, a més dels pagaments habituals als proveïdors, mà d’obra, etc.

4) Els propietaris de l’empresa haurien d’haver estalviat suficients EcoCrèdits dels que reben periòdicament per a pagar la contaminació per avançat, o, alternativament, haurien de comprar els EcoCrèdits d’altres persones en el mercat.

D’aquesta forma, els EcoCrèdits eviten el problema del límit, aconseguint la sostenibilitat ecològica. No obstant això, la diferència amb els sistemes de CAT que existeixen actualment és que, en virtut del principi d’igual agressió, els costos i beneficis de no excedir aquest límit es distribueixen de manera més justa. Una organització governamental difícilment actuaria de manera justa si vengués drets a contaminar (és a dir, el dret a danyar a uns altres) al millor postor. En tot cas, els propietaris d’aquests drets a causar danys només poden ser les persones que sofriran aquests danys.

Aquest sistema és, essencialment, una forma de resoldre el que en els anys 60 Garrett Hardin va dir la “tragèdia dels comuns”, del qual el canvi climàtic n’és un clar exemple. Els EcoCrèdits són, en certa manera, un “enclosure” dels cels anàleg als “enclosures” de terra del passat; excepte que aquesta vegada seria un sistema democratitzador que enriquiria, en comptes d’empobrir, als menys afortunats.

Com? Entre els diversos efectes secundaris positius que tindria aquest sistema (un fort incentiu per a produir energia de fonts renovables, reducció en el consum de carn), hi ha un que destaca especialment: un efecte anti- pobresa extraordinàriament potent. Això es deu al fet que, en la pràctica, la introducció d’aquest sistema seria equivalent a l’establiment d’una renda bàsica universal, atès que a cada persona se li donaria periòdicament una certa quantitat d’un recurs molt valuós: drets de contaminació. Com que els individus rics i que consumeixen molt no serien capaços d’adquirir EcoCrèdits addicionals tret que comerciessin amb persones pobres i menys consumidores, aquests últims se’n beneficiarien, ja que serien necessaris per a mantenir els hàbits dels rics.

Malgrat que podria aconseguir resultats similars a la renda bàsica universal, els EcoCrèdits evitarien alguns dels costos ideològics i dificultats morals que aquesta possiblement tindria. Al contrari que la renda bàsica, la redistribució de la riquesa que comportarien els EcoCrèdits seria bastant poc exigent en termes ideològics, ja que es basa en premisses universalment digeribles, acceptables per a gairebé totes les sensibilitats polítiques: el principi d’igual agressió com una adaptació pràctica del principi de no agressió, acceptat universalment. És per això que parlem del canvi climàtic com una gran oportunitat per a millorar el nostre món.

Les estratègies de lliure mercat ens han ajudat a aconseguir nivells de riquesa i benestar sense precedents, però no han aconseguit evitar la situació ambiental actual. Ja és hora de corregir aquest error. Amb una mica d’ajuda, la llibertat pot, una vegada més, posar-se a treballar al servei d’un món millor.

Gonzalo Fernández. Co-fundador i editor en cap de Libertalia

A la cua de les renovables

 

Quan plana damunt del país, amb una virulència punyent, quin model de futur i de societat volem per a les generacions futures, l’absència de l’ecologia en aquest debat resulta, com a mínim, incomprensible. La mala gestió de l’administració catalana de tots aquests anys ens ha abocat a ser de vagó de cua pel que fa a la transició energètica, en contrast amb la situació de gran part de la resta de l’Estat.

Us convidem a llegir, sobre aquest tema, l’editorial escrit recentment a El Punt Avui per en Santi Vilanova, periodista i ponent de la secció d’Ecologia de l’Ateneu.

Lectura de l’article “A la cua de les renovables”

Lliçons de la natura per a una economia circular

 

En un moment en què l’economia global convulsiona per la triple acceleració de la tecnologia, la globalització i el canvi climàtic, s’obre pas una nova lògica que posa de relleu una realitat llargament ignorada: la natura és el model més fiable i sostenible que existeix. Estem a punt de passar de l’era de les màquines i l’enginyeria a la de la biologia. Aquesta és l’autèntica gran revolució que ens espera.

Quin sentit té seguir ignorant solucions brillants, producte de milers de milions d’anys d’evolució, casos d’èxit de provada efectivitat, utilitzant sempre recursos localment disponibles i amb una altíssima eficiència energètica?. Aquesta visió bioinspirada dóna pas a una perspectiva ecosistèmica de l’economia, en el que els residus no només deixen de ser un problema, sinó que es converteixen en valuosos recursos que permeten tancar cicles, esdevé el paradigma actual de l’economia circular.

L’ Agència Europea del Mediambient assenyala, en aquest sentit, que la convergència de la bioeconomia (relacionada amb l´ús de la biomassa) i l’economia circular (fluxos econòmics i ecològics dels recursos) esdevindrà un element clau per al desenvolupament donat que ambdues són complementàries i es retroalimenten.                La integració d’aquestes dues economies ens condueix cap a la sostenibilitat mentre que la bionspiració s’obre cap a altres camps de desenvolupament com els biomaterials, la biorobòtica o la biotecnologia. Dos mons cridats a entendre’s gràcies una disciplina emergent i transversal que en els pròxims anys tindrà una importància estratègica de primer ordre: la Biomimètica.

La Biomimètica – del grec bios (vida) i mimesis (imitació)- engloba diversos conceptes en un: una displina transversal de coneixement, una metodologia i una nova visió més simètrica entre éssers humans i la resta de la natura.

Les seves aplicacions pràctiques ens permeten entendre millor que estem davant d’un gir copernicà de la nostra manera d’entendre el progrés: gratacels tèrmicament eficients inspirats en colònies de tèrmits, biofilms creats amb restes d’aliments, superadhesius no contaminants basats en els musclos, i un inabastable conjunt d’exemples que empetiteixen qualsevol enginyeria humana.

El pròxim 12 de febrer, a les 19h, a la sala Verdaguer, tindrem ocasió de conèixer les implicacions econòmiques d’aprendre de la natura, un àmbit on l’economia circular i la biomimètica esdevindran claus per a la construcció d’un futur autènticament sostenible.

Ens hi acompanyaran:

Miquel Vidal                                                                                                                                                 Fundador The Natural Step Association Spain
Coordinador d’Economia Circular de la Fundació Formació i Treball

Jordi Carrasco                                                                                                                                                Director del Biomimetics Sciences Institute                                                                                              Adjunt de la Secció d’Ecologia i Recursos Naturals

Presenta i modera:

Santiago Vilanova                                                                                                                                                    Ponent de la Secció d’Ecologia i Recursos Naturals

Acte coorganitzat per la Secció d’Economia