Dimecres 6 maig 2026, a l’Auditori Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès, a les 18.30

Joan Martínez-Alier és un dels grans referents mundials en Economia Ecològica amb un profund treball transdisciplinar que integra les ciències naturals i socials des d’una visió de l’economia basada en les Humanitats.

Aquest acte pretén retre homenatge al seu extens treball que ha generat un profund impacte en camps tan diversos com l’antropologia, la geografia, els estudis ambientals, l’economia política, els estudis agraris o l’anàlisi dels sistemes alimentaris. La seva visió defensa que les qüestions ambientals són inseparables de l’anàlisi de les injustícies històriques i les desigualtats actuals. 

Descobrirem com aquest canvi de coordenades, en el que l’economia posa el benestar humà i la sostenibilitat en el centre, es vincula directament amb l’acció política i la justícia ambiental. L’actual model extractiu genera conflictes constant arreu del món que queden recollits en l’Atlas Global de la Justícia Ambiental i en el seu completíssim llibre (d’accés obert sota llicència Creative Commons) Land, Water, Air and Freedom.

En aquest context, una digitalització conscient i inclusiva com el projecte DIVERSE pot esdevenir un poderós aliat per a potenciar iniciatives de base que promouen models econòmics més justos i la diversitat biocultural.

El mateix Joan Martínez Alier, que és catedràtic d’Economia i Història Econòmica de la UAB, ho debatrà amb la Mariana Walter, investigadora i professora de Ciències Socials Ambientals IBEI-UPF, i la Beatriz Rodríguez, investigadora al Centre de Polítiques Públiques JHU-UPF.

No ho diem per dir, us recomanem que feu lloc a la vostra agenda i no us deixeu perdre aquest acte excepcional que us ajudarà a entendre millor un dels grans moviments globals que tenen el potencial de transformar (a millor) el món.

LLIURAMENT DE PREMIS DIMECRES 22 D’ABRIL A LES 18.30

El dimecres que ve, 22 d’abril a dos quarts de set de la tarda a la sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès acollirà l’acte d’entrega dels premis de la primera edició del certamen de relats breus Futurs (im)possibles.

En la trobada es faran públics els noms dels autors del relat guanyador i dels tres relats finalistes i se’n farà una lectura pública. Els han escollit entre les 40 obres presentades, fet que confirma l’interès per la ficció creativa, especulativa i esperançadora en català.

És un certamen impulsat per tres Seccions temàtiques de l’Ateneu Barcelonès (Llengua i Literatura, Ecologia i Ciència i Tecnologia), l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu i el programa cultural de la Universitat Politècnica UPC Arts. 

El jurat, format per professionals de diversos àmbits que són membres d’aquestes entitats, ha escollit entre els relats els que han sabut fugir de visions distòpiques i han optat per futurs esperançadors.

Les obres guanyadores tenen molta qualitat literària i idees sòlides que interroguen el present i que articulen imaginaris futurs que, malgrat les dificultats, inclouen noves formes de convivència i adaptació.

En la trobada s’obrirà un diàleg obert sobre les temàtiques de les obres premiades i  la poetessa, actriu i cantautora Laura Galera oferirà un recital poètic. 

Us hi esperem!

El 25 de març del 2026 es va celebrar a l’Ateneu Barcelonès una taula rodona amb el títol

ASSEDEGATS SOTA LA PLUJA: EL MODEL DE LA GESTIÓ DE L’AIGUA EN UNA CATALUNYA AMENAÇADA

amb l’ambició de debatre què podem fer de diferent en el futur, donat que la previsió és que les sequeres tornin i siguin cada vegada pitjors.

Organitzada per la Secció d’Ecologia de l’Ateneu, s’hi van convidar 4 dels principals experts en aquest àmbit del país:

– Jordi Cunillera, doctor en ciències físiques, membre del grup d’experts en canvi climàtic de Catalunya i cap de l’equip de canvi climàtic del Servei Meteorològic de Catalunya, el Meteocat. Des d’aquesta posició dirigeix l’estudi i l’evolució del clima a Catalunya i la generació d’escenaris climàtics de futur.

– Annelies Broekman, investigadora de l’equip de recerca en aigua i canvi global del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals, el CREAF. Experta en polítiques de gestió de l’aigua i adaptació al canvi climàtic des d’un enfocament multidisciplinari i orientat a la innovació en la governança, ha destacat per alertar sobre la necessitat de prioritzar la salut dels ecosistemes com a garantia de la supervivència social i econòmica.

– Jordi Agustí, director general de Transició Hídrica de la Generalitat des de l’octubre, des d’on lidera les polítiques públiques sobre aigua. Anteriorment ha estat director de l’Agència Catalana de l’Aigua, l’ACA, i gerent del Consorci d’Aigües de la Costa Brava-Girona, i com a enginyer industrial, ha format part de l’Observatori Intercol·legial de l’Aigua.

– Narcís Prat, catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona i un dels ecòlegs més influents del país, especialitzat en l’estudi dels ecosistemes fluvials i la gestió de l’aigua. Ha liderat molts projectes europeus i catalans sobre la qualitat de l’aigua i la biodiversitat dels rius, i és reconegut per ser una veu crítica amb l’afectació als rius de l’actual model de desenvolupament.

Va moderar la taula rodona Jordi Carrasco, ponent de la Secció d’Ecologia de l’Ateneu, que va presentar els experts i va demanar-los que fessin una exposició curta del seu punt de vista sobre la problemàtica del debat.

El primer de fer-ho va ser Jordi Cunillera, que citant els informes de l’IPCC, va dir que els canvis climàtics que governen el cicle de l’aigua estan sent generals, ràpids i sense precedents en milers d’anys. Va afegir que en alguns paràmetres els canvis ja no són reversibles i, mostrant la gràfica de temperatures a Barcelona durant els últims 250 anys, va explicar que les temperatures han augmentat de manera lineal però les precipitacions no, i ha certificat que les sequeres s’han convertit en més llargues i més intenses.

Va seguir-lo Narcís Prat, que va afirmar que el problema ha estat tractar l’aigua com a recurs i com a negoci, que això ha alterat el seu cicle ecològic i que, quan hi ha problemes, en comptes de reconèixer-ho, tendim a donar la culpa a la pluja. Per corregir-ho, va proposar estar pendents de l’estat ecològic dels rius, tractant-los com a ecosistemes, i procurar que estiguin en el millor estat possible. Prat va dir que això és el que garanteix l’equilibri ecològic, i va afegir que és precisament el que està fent l’ACA. Va animar la gent a contribuir-hi, gastant un màxim de 100 litres diaris per persona.

Jordi Agustí va explicar que la pluja dels últims mesos ens ha dut a una “amnèsia hidrològica” en la qual hem oblidat molt ràpidament la sequera, i que l’encàrrec que té com a director general de Transició Hídrica és repensar la gestió de l’aigua, perquè la sequera ja no serà mai més una situació excepcional, sinó estructural. Per això cal un canvi profund de model de gestió, i va afirmar que cal fer-ho amb una llei detallada i a llarg termini que eviti que els cicles electorals l’afectin i la desvirtuïn.

Per la seva banda, Annelies Broekman va explicar que segueix una línia de recerca que considera el cicle de l’aigua de “sistema hidro-social” i que proposa l’aigua com a eix vertebrador de l’adaptació al canvi planetari, tot partint del paradigma dels sistemes complexos. Critica el concepte d’”escassetat” de l’aigua, que genera una “set infinita”, i posa el regadiu com a exemple d’aquest problema. Segons explica, la modernització agrícola, amb un discurs tecnooptimista, gairebé sempre implica tecnificació que acaba amb l’augment dels regadius que, a més d’escassetat, genera molta desigualtat en la pagesia.

Un cop han fet les seves exposicions, Jordi Carrasco pregunta als experts que caldria fer a partir d’ara, i Narcís Prat, lligant amb el que va dir Broekman, va recordar que la major part del regadiu del Canal d’Urgell, per exemple, és per fer blat de moro i alfals, que són per engreixar bestiar, molt del qual va destinat a l’exportació, mentre la fruita només gasta un 20% de l’aigua. També va apuntar que amb l’augment de les temperatures les plantes transpiren més i cal encara més aigua per regar-les.

Jordi Cunillera va dir que creu que hi ha marge per millorar la tecnificació de l’agricultura, i Jordi Agustí que s’ha fet bé el sanejament de rius com el Besòs, però que hem arruïnat els aqüífers, i hem perdut així el “compte d’estalvi” de l’aigua.

Annelies Broekman va dir que ens hem preocupat molt de l’aigua de l’aixeta, però que hem oblidat l’agricultura, i va proposar optar per l’agricultura generativa on sigui possible. També debatre quins cultius volem promoure, i va afegir que si es fa bé, els aqüífers s’omplen. Pel que fa als boscos, Broekman va dir que són necessaris perquè hi hagi prou aigua, però que han d’estar sans i molts no ho estan. També va proposar restaurar els aqüífers abans de fer dessaladores, en les quals creu que és confia massa.

Narcís Prat va defensar les dessaladores, i va afegir que l’aigua regenerada del Prat de Llobregat també està disponible. Va elogiar la capacitat tècnica de l’ACA, va exposar que els interessos dels diferents sectors xoquen, i va qüestionar l’ús dels aqüífers perquè estan molt contaminats.

Jordi Agustí va afirmar que és més barat i viable regenerar l’aigua de rius i depuradores que no pas dessalar la del mar, i que el que cal fer és aprofitar l’aigua de les depuradores i no llançar-la al mar. Jordi Cunillera va criticar la tendència a instal·lar dessaladores a zones turístiques, per exemple, perquè exigeixen molta energia.

En resposta a preguntes dels assistents, Narcís Prat va explicar que l’objectiu hauria de ser baixar el consum tant d’aigua com d’energia, i Jordi Agustí va dir que cada vegada se sap millor quins contaminants hi ha a l’aigua de boca, i que netejar-la cada vegada és més costós. En aquest sentit Narcís Prat va dir que l’aigua de l’aixeta està molt més neta del que es pensa la gent, amb poques quantitats de contaminants, i va afirmar que no és necessari posar sistemes d’osmosi a casa, que creu que són una presa de pèl.

Després d’una altra tanda de preguntes dels assistents, Narcís Prat va defensar que estigui funcionant la dessalinitzadora del Prat havent-hi molta aigua, perquè així cal portar menys aigua del Ter, i Annelies Broekman va explicar que els aqüífers és contaminen de moltes maneres.

Jordi Agustí també va defensar que estigui funcionant la dessalinitzadora del Prat, perquè permet regenerar els aqüífers. Jordi Cunillera va fer una reflexió final: en el futur, per la manca d’aigua a zones molt poblades, hi haurà moltes migracions que seran molt difícils de gestionar.

Podeu veure aquí a sota el vídeo de la taula rodona sencera, i més avall la transcripció sencera del debat que hi va haver:

TRASCRIPCIÓ SENCERA DEL DEBAT “ASSEDEGATS SOTA LA PLUJA, EL MODEL DE GESTIÓ DE L’AIGUA EN UNA CATALUNYA AMENAÇADA”

JORDI CARRASCO

Aquest és un debat absolutament necessari que fa molt de temps que volíem portar a aquesta casa i que finalment avui us podem oferir.

Ens acompanyen aquí a la dreta en Narcís Prat, catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona i un dels ecòlegs més influents de Catalunya, especialitzat en l’estudi dels ecosistemes fluvials i la gestió de l’aigua. Es va doctorar a la Universitat de Barcelona sota la direcció de Ramon Margalef, del qual ha estat un gran divulgador de la seva obra. Ha publicat més de 200 articles científics i ha liderat nombrosos projectes europeus i nacionals sobre la qualitat de l’aigua i l’aviodiversitat dels rius, a més de rebre nombrosos coneixements per la seva trajectòria científica. Destaca també per ser una veu crítica amb el model actual de desenvolupament i la seva incidència en el cicle de l’aigua i pel seu compromís en la defensa dels rius, actuant sovint com a pèrit en judicis sobre delictes ecològics.

Annelies Broeckman, aquí a la meva esquerra, és doctora en agronomia i investigadora de Creaf, centre de recerca ecològica i aplicacions forestals, on forma part de l’equip de recerca en aigua i canvi global. És experta en polítiques de gestió de l’aigua i adaptació al canvi climàtic, amb un enfocament multidisciplinari i orientat a la innovació en la governança. S’ha destacat per alertar sobre la necessitat de prioritzar la salut dels ecosistemes com a garantia de la supervivència social i econòmica.

Jordi Agustí, aquí a l’esquerra meva, és el director general de transició hídrica de la Generalitat de Catalunya, anomenat l’octubre de l’any passat. Lidera, per tant, les polítiques de la Generalitat per fer front als reptes del cicle de l’aigua en el context del canvi climàtic. Ha estat, així mateix, director de l’Agència Catalana de l’Aigua i gerent del Consorci d’Aigües de Costa Brava Girona. Com a enginyer industrial, ha format part també de l’Observatori Intercollegial de l’Aigua.

I finalment, aquí a la meva dreta, en Jordi Cunillera. Ell és doctor en ciències físiques i cap de l’equip de canvi climàtic al Servei Meteorològic de Catalunya, al Meteocat. Des d’aquesta posició, dirigeix l’estudi i l’evolució del clima a Catalunya i la generació d’escenaris climàtics de futur. Ell és membre del grup d’experts en canvi climàtic de Catalunya.

Un cop fet en aquestes presentacions, i abans de començar el debat, ens agradaria, però, posar-vos en situació. Els hem demanat a cadascú d’ells que facin un esforç extraordinari de sintesi, cosa que agraïm moltíssim, perquè és tot un repte explicar el que faran en aproximadament deu minuts, però jo estic segur que ho aconseguiran.

I veurem primer, amb en Jordi Conillera, quina climatologia ens espera en els pròxims anys a Catalunya en un context de canvi climàtic, com a país de la Conca Mediterrània. Després, en Narcís Prat, compartirem nosaltres una visió ecosistèmica del cicle de l’aigua, del tot allunyada de visions antropocentristes. A continuació, en Jordi Agustí ens explicarà què suposa la transició hídrica i quins plans hi ha per dur la terma a Catalunya. I, finalment, Annelies Brockman ens parlarà dels dilemes i els conflictes que genera l’adaptació al canvi climàtic, com és el cas del consum d’aigua per part de l’agroindustria intensiva. Donem pas, doncs, a en Jordi Cunillera, amb aquesta primera intervenció. Gràcies i benvingut.

JORDI CUNILLERA

Molt bé, doncs, bona tarda a tothom i gràcies als organitzadors de la Taula Rodona per convidar-me i per fer-me partícep d’aquest acte de la tarda. La meva idea, com comentava una mica el Jordi, és posar el context climàtic a tota la situació que avui, després, ja anirem desenvolupant, centrant-me, sobretot, en el que ha passat i que ja hem observat en les darreres dècades del que portem de segle XXI i segle XX, i si podem tirar una mica enrere. Sí que volia començar amb aquests missatges, per dir-ho així, que són missatges globals que dona aquest grup L’IPCC, que és un grup d’experts internacional en canvi climàtic, que va emetent els seus informes periòdicament, l’últim és de l’any 2021, i només per centrar el problema del canvi climàtic realment en el que ens estem enfrontant. I ens diuen que va emetent com un seguit de titulars, jo n’he triat quatre, n’hi ha molts, però podríem dir un, que els canvis recents en el clima són generals, ràpids, i es van intensificant, cada vegada van sent més greus, i no tenen precedents en milers d’anys.

Darrere de cada frase d’aquestes hi ha tot d’anàlisis, estudis que van donant força en aquesta idea. Jo només donaré la frase. Una segona, si no hi ha una reducció immediata, ràpida i a gran escala, és a dir, a nivell de tot el planeta, de les emissions dels gasos d’efecte hivernacle, que són els que provoquen l’escalfament del planeta, no es podrà assolir que aquest escalfament estigui al voltant del grau i mig, i sobretot inferior a dos graus, i al voltant de grau i mig, que és el que es va signar l’Acord de París, tot i que en aquest acord hi ha països que s’han anat deslligant, per dir-ho així. Una tercera idea, és indiscutible que l’activitat humana és la que està provocant el canvi climàtic. El que estem vivint actualment l’està provocant l’activitat humana. Fent que els fenòmens extrems, i en aquests fenòmens ja identifiquen onades de calor, precipitació intensa i sequera, encara que sembli contradictori, són fenòmens extrems que cada vegada es donaran amb més freqüència i que seran més forts, més violents. I com un últim missatge, que no tot és negatiu i ja no podem fer res, tot el contrari, és a dir, és veritat que hi ha alguns fenòmens que ja s’han vist que són irreversibles, però molts d’altres es poden aturar si comencem a actuar ja des d’aquest moment.

Per posar una mica aquest context, ja que estem a Barcelona, traiem la sèrie més llarga, la sèrie més històrica, per dir-ho així, que disposem, amb dades de temperatura i precipitació, que és la de la ciutat de Barcelona. Es van començar a prendre observacions i tenim una sèrie completa en diferents llocs de la ciutat, però que hem pogut homogenitzar i fer-la completa, des de 1780 fins a l’actualitat. Aquesta gràfica que us mostro és l’evolució de la temperatura mitjana anual dels últims 246 anys. Si ens hi fixem, els anys més càlids, que són aquests, les barres, són els més càlids. Els anys més càlids s’acumulen en els últims anys. De fet, dels 246 anys, els 15 més càlids els tenim en aquesta llista, i són tots els 2000. I sobretot la dècada dels 2020, mireu els 4 més càlids, 22, 23, 25, 24, però és que pràcticament apareixen els altres, els de la dècada dels 10 també apareixen aquí. Si amb els últims 250 anys estem observant això, alguna cosa està passant. No és variabilitat climàtica, no és que ara estem en una època càlida. Les observacions ens diuen que alguna cosa està passant. I sobretot la línia negra, que és aquesta línia més o menys suavitzada, però del comportament de la temperatura, observem que des de la segona meitat del segle XXI l’increment de temperatura ha sigut molt ràpid.

Què ha passat amb la precipitació? Som o estem en un clima mediterrani. I per tant, durant els últims 200, la sèrie no comença al 1780, però no ve d’uns quants anys més o menys. És un comportament clar i típic del clima mediterrani. Tenim de tant en tant un any amb molta pluja i després uns anys molt secs seguits. Aquí podem veure, en verd, tenim les puntes i sobretot aquests extrems de precipitació amb els anys més plujosos, l’any 71, però aquests sí que es van repartint al 1971, l’any més plujos de Barcelona, els últims 250, i apareix, fixeu-vos, en el tercer lloc, el 2018. En mig de periodes molt secs, perquè tenim, com a periods secs, el 2022, el 2023, el 2021, el 2015, la primera meitat de la sèrie del segle XIX, que estàvem a final de la petita edat de gel, va ser un moment amb una sequera molt important també a la ciutat de Barcelona i en general a Catalunya, la gran diferència, si posem aquesta gràfica amb l’altra, és que aquest període de sequera molt important es va donar amb temperatures molt baixes.

Els períodes de sequera que hem tingut ara i que hem patit amb temperatures molt altes, i això ens canvia totalment l’escenari. I si parlem de sequeres, deixeu-me també només esmentar que jo estic parlant, o jo parlaré molt del… parlaré molt d’aquest trosset i potser més endavant, però del que és la sequera pluviomètrica, la sequera meteorològica, és una essència de precipitació, però després hi ha molts altres tipus de sequeres, que els companys d’aquí a la taula aniran parlant. Hi ha l’agrícola, perquè no satisfàs les necessitats de l’agricultura, i això a vegades sovint ve lligat a la manca de precipitació, però pot haver-hi altres problemes. La hidrològica, que és amb els cabals d’aigua dels rius, no són els que haurien de ser, hi ha diferents tipus, jo parlo de sequera, llavors fixem-nos al servei meteorològic a través d’aquest índex, de l’índex de precipitació estàndard, que és un índex internacional i molt utilitzat arreu, fem el seguiment, especialment aquests últims anys que hem patit sequeres importants, fem el seguiment d’aquests períodes de sequera o períodes d’humitat força bons que hem tingut a Catalunya.

Aquesta gràfica és des de 1971 fins al 2025. Fixeu-vos com es van, evidentment, que vam tenir èpoques, moments d’anys en què hi ha un excés d’aigua, són aquests períodes en blau, i després els períodes en vermell, dèficit d’aigua, dèficit pluviomètric. Llavors, el que ha passat els últims anys, aquest segle XXI, hem tingut 3 períodes de sequera molt importants, gairebé seguits, i entremig d’aquests períodes de sequera els períodes d’humitat han sigut poc importants. Dèiem que el 2018 era el tercer any més plujós, però va ser un any. El 2019 va tornar a ser sec. Llavors, costa de revertir la situació que tot l’ecosistema torni a tenir l’aigua suficient per funcionar. Aquesta és l’última presentació. Deixeu-me també dir l’última presentació, l’última dia positiva. Fixeu-vos també que la sequera del 2004-2008, que és la que va disparar totes les alarmes, vam tenir algun període en què aquest color vermell pràcticament arriba a zero. Per tant, teníem períodes de treva.

Entremig d’un període de sequera pluviomètrica, hi havia moments que plovia i es recuperava una mica, fixeu-vos l’última, 2021-2024. Potser no hem arribat a les puntes tan extremes del 2004-2008, però no hem tingut aquests períodes de treva. Ha sigut una sequera molt continuada. Han sigut tres anys que realment els tres anys seguits hi ha hagut molt poca precipitació. I això és el que també sembla, de cara al futur, que patirem aquests episodis amb més freqüència i que són els que haurem d’anar acostumant-nos i haurem d’anar treballant-los en el futur. I per part meva, ja està.

NARCÍS PRAT

Jo, continuant amb el que ha dit en Jordi, doncs… Falten les dispositives. Aquí vosaltres, quan que sou de Barcelona, us interessa la sequera hidrològica, perquè és la que agafa l’aixeta. Si fos de Lleida, us interessaria l’agroecològica i l’aigua és regadiu. I això és així. De manera que, clar, aquestes sequeres, quin efecte fan, quin efecte no faran, no ho sé. Llavors, tenim aquestes sequeres hidrològiques que són les que ens interessen normalment. La sequera hidrològica pot ser molt pitjor que la meteorològica, en funció de moltes altres coses. Llavors, això que està dient ell de la sequera hidrològica s’està fent, doncs sí. I la primera diapositiva, quan surti, es veu com els rius de Catalunya, si fem cas al servei meteorològic de Catalunya i els seus models, en promig d’aquí uns quants anys, baixarà un 20% menys aigua a tots els rius. Per tant, tindrem menys aigua a tots els rius. Això és degut a diferents coses. Això és una mica per fer propaganda del llibre que he fet fa poc. Això és dades de l’ACA, aquest 20%.

I després, un altre tema que és molt important és aquest tema dels extrems, a tot el món està passant el mateix, i si mireu, a la dreta veieu com els extrems cada vegada n’hi ha més que és aquesta gràfica vermella que hi ha. I, per tant, tot això no és… Llavors, el problema que tenim amb les saqueres i amb les inundacions és que som uns porucs. I quan ens diuen que ens tallaran l’aigua, pensem… Ai, ai, ai, què passarà? Llavors, com que som uns porucs, igual com les inundacions, que tenim sempre por de les inundacions, les inundacions també som uns porucs. La culpa dels rius no. La culpa dels inundacions és el tren, que va fer els ponts petits, o les carreteres, que no han fet els ponts grans, és que són els rius tan bruts i una merda. Els rius tenen el que tenen que tenir, el que passa és que ara si fas el pont petit no passen les coses. Per tant, tenim molta tendència… Aquests missatges són molt perillosos perquè ens porten a donar-li la culpa a la pluja, com a València, però a València sabem molt bé que no va ser la pluja, que va ser simplement un desastre de planificació urbanística, que és una de les coses que no hem tingut mai en compte.

A Catalunya hi ha alcaldes que volen fer nous polígons industrials i nous habitatges. I tenim el 15% de persones que estan en zones inundables in crescendo. I per tant, això és una mica el que esperem que la planificació futura no faci. Ara tenim això i llavors comença la gent a dir oi, ara sobre aigua, què passa amb l’aigua? Com és que hi ha tanta aigua? Llavors entrem només amb l’aigua de recursos. L’aigua de recursos és l’aigua negoci, com més millor. Si dius una cosa, escolta’m, això va una mica just, i dius que tinc una solució, que és el transvassament de l’Ebre, que serà collonut perquè tindrem tota l’aigua. Doncs el transvassament de l’Ebre, home, perquè així no ens ho hem de preocupar mai més. I d’aquesta manera se’ns estan imposant els models d’aquests de recursos.

Llavors el que hem fet ha sigut que hem modificat el cicle de l’aigua i contaminació per aquí i contaminació per allà. Llavors, d’alguna manera, aquesta transformació del cicle de l’aigua ens està passant factura, i aquí es veu una altra vegada, i sobretot aquest gràfic petit on es veu la diferència entre l’aigua d’agricultura i l’aigua de boca. L’aigua de boca, la major part de l’aigua de la boca, torna el medi com aigua i després no netegem. Amb l’agricultura l’aigua s’evapora, i el 80% desapareix. Molts camps de conreu acaben secs o plens de sal, que és el que passa, per exemple, a l’Ebre, que hi ha rius a la zona de l’Ebre que són més salats que el mar, amb la quantitat de sal que tenen al sol.

Llavors, nosaltres hem de transformar aquesta visió d’aigua recurs amb la visió aigua ecosistema. I, per tant, hem de tenir molt en compte que en el riu viuen milers i milers d’espècies i que tenen el mateix dret de viure que nosaltres. I, per tant, quin dret tenim nosaltres de contaminar els rius, de deixar-los secs. Això és el que diem sempre. Ara hem de preocupar-nos pels peixets? No, no, no, no, no. No ens preocupem pels peixets. I això ja no és pels peixets, és Europa. Europa ens ha dit que tenim la directiva marC de l’aigua. Fins l’any 2000, quan tu anaves a la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre o del Pirineu Oriental, i deies, escolti’m, jo soc biòleg, estic estudiant els animalets del riu, i tinc una tècnica fantàstica per dir-li, i deia que era molt bé estar malament. Llavors, ell agafava un paper i deia, aquí no viene. I per tant, ja podia fer totes les investigacions que volgués jo, que aquí no viene. Però l’any 2000 surt la directiva marc. I la directiva marc surt perquè hi ha moltes directives que diuen que no hi ha haver nitrats i tot això.

Com tens el riu? Si resulta que els rius estan blaus, jo ja no us preguntaré. No us faré fer una anàlisi de crom al Pirineu que no n’hi haurà i que et contaminarem més per fer l’anàlisi de crom que no pas el crom que hi ha al riu. Si teniu els rius bé, fantàstic. I a partir d’aquí anem-los controlant. Ara, si tenim grocs, vermells o taronges, aquí ja no, per aquí no passo. Heu de tenir tots els rius de color blau, com vulgueu.

Llavors, clar, què ha de fer l’ACA? Estudiar cada riu, què li passa a aquest, què li passa a l’altre, i mirar què passa. Ja portem tres cicles i n’hi ha que no milloren, n’hi ha que no milloren, alguns milloren una mica, els altres menys. La gent veu ànecs i diu, ja està, ja està. Els ànecs estan pertot arreu. I les llúdrigues també. Per tant, la visió nova de l’aigua és aquesta, que fa molts anys. I gràcies precisament als estudis que s’han fet per part de molta gent, el país ha estat molt preparat. Penseu que el Pla de gestió de Catalunya de l’any 2009 és el primer que s’entrega de tota Espanya i és un exemple per tota Europa.

Per tant, el que estic mirant és l’ecosistema. És el que tenim sobre la taula i és el que hem de complir. I és el que hem de fer que sigui compatible amb l’altre. Aquest és un dispositiu que poso moltes vegades perquè no som conscients de la transpiració de les plantes. No som conscients que el màxim consumidor d’aigua de Catalunya són les plantes. No només les agrícoles, sinó els boscos. Com més boscos tenim, si hi ha aigua, més transpiració. I per tant, són els que utilitzen més aigua. I són els que, a pesar que hi ha gent que ho critica, són els que, en temps normal, fan que les fonts s’hagin assecat, perquè tenim unes masses forestals molt grans. En llocs mediterranis, al Pirineu, que plou 1.000, 1.200, i l’evapotranspiració potser és 1.300. Però aquí que et plou 500 i l’evapotranspiració és 1.000, potser és 1.200.

Els arbres es mengen de l’aigua. Hi ha una tendència. Hi ha moltes opinions. Hi ha gent que ho critica molt. No hem de tallar els arbres. Què volem? Arbres, aigua, incendis, visió integrada. I aquesta visió integrada… Veieu aquest mapa, per exemple, i després, més cap a l’esquerra, veieu coses grogues i vermelles. Són pastures i camps de conreu. I després, més endavant, veieu el mateix mapa que hi ha ni pastures ni camps de conreu. Hi ha una gràfica verda que va baixant. És l’aigua que surt del riu. Hi ha menys aigua. I aquí no hi ha extracció d’aigua per la gent ni per res. El tema és això. Hem de canviar la gestió. Hem de fer la gestió integrada de l’aigua. Respectem l’ecosistema. Hem d’intentar fer tot allò que sigui necessari perquè gastem menys aigua dels embassaments.

Això que ens fem independents de la pluja, millor que no. Hem de ser dependents de la pluja i hem de tenir en compte que som a la Terra. Si ara pensem que fotrem aquí totes les desalinitzadores del món i ja està, i serem independents. Això té un cost energètic, emissions de CO2 i després més temperatura. El lligam entre aigua i energia és molt important. Si gasteu més de 100 litres per persona i dia, malament. És el promig que hauríeu d’anar ara amb les condicions actuals. Cada un a casa seva pot fer moltes coses d’estalviar. Heu de continuar estalviant. I després hi ha tots aquests temes d’aigua regenerada que ja us ho explicarà molt bé. Tenim la possibilitat de fer aquests canvis. Una altra cosa, davant d’aquestes pors i d’això, el problema és que quan expliquem això la gent surt angoixada. Ai, què heu de fer?

Tranquils, heu de fer el que heu de fer a casa vostra. Heu de gastar 100 litres per persona i dia. Posar-vos plaques solars i baixar el consum d’energia. Si feu això, ja estareu anant amb la línia del planeta que necessita. Per tant, exigiu-li al govern i als que venen ara que facin les coses bé. D’aquesta manera, entre tots plegats ens en sortirem.

JORDI AGUSTÍ

Bona tarda. Gràcies per convidar-me. El títol que m’ha saltat deia transició hídrica, el repte inaudible. Primer deia això, el repte inaudible. He vingut a parlar-vos de de resiliència hídrica i transició hídrica. Tenim dèficit pluviomètric, sequera plobiomètrica. Després hi ha la sequera hidrològica, que és la manca de reserves. Deixa de ploure i al final tens manca de reserves. Aquí veieu la gràfica de les reserves. Ben bé a l’esquerre. Era com estàvem el 2020 i com va anar baixant totes les reserves de Catalunya fins a un 14-15% el març del 2024. Aquest 14% de reserves d’aigua no la vàrem arribar a fer servir. No sabíem si tot era aigua, perquè estava en el fons uns embassaments. Per tant, això que li comptàvem, no tot era aigua. Per tant, la situació era bastant extrema.

Després han vingut les pluges i han tornat a omplir els embassaments. Això té una trampa, perquè les pluges el primer que fan és rentar la memòria. Renten la memòria col·lectiva. La memòria de tots ha quedat rentada. I al final entrem en una situació molt pitjor. Per tant, al final, com deia abans el Jordi Carrasco, ara és un moment d’afrontar aquesta situació, d’afrontar el repte. Hem tingut 6 milions de persones pendents del cel. Hi ha hagut una reducció de la producció. Al canal d’Urgell, 160 anys d’història mai de la vida es pensaven que havien de parar. 80.000 hectàrees pendents de si podrien regar o no. Hem tingut una situació crítica tant societàriament totes les persones com a nivell d’economia i de país. Per tant, el repte és que tenim una obligació de repensar la situació.

Aquesta és la direcció general de transició hídrica. El encàrrec que té és repensar. Abans també, en la presentació, el Jordi Carrasco ha passat de passada amb una frase que diu que la sequera és estructural. Ha sigut de passada. La sequera ja no és excepcional, la sequera ja hi és sempre. Avui, quan arribem a casa i ens anem a dormir, faltarà un dia menys perquè la sequera ens torni a visitar. Tenim unes instal·lacions i una governança plegat per un clima que ja no existeix. Els patrons climàtics, com abans ens ha explicat, la sequera cada vegada és més llarga, les pluges cada vegada són més intenses, hi ha una gran irregularitat. Aleshores, què es pot fer? Ara, a Europa el mes de juny va sortir una estratègia de residència hídrica. A Europa, ara, l’Europa humida, ja s’ha adonat que a aquesta Europa hi ha una zona que realment estem en crisi. Són uns punts calents, que diuen. Aquests punts calents han identificat Espanya, Itàlia, Grècia i la Conca Mediterrània francesa. I allà parlen de resiliència. Des de l’Europa humida es parla de resiliència, però no n’hi ha prou. Perquè la resiliència és la capacitat que té un sistema o una organització de superar un impacte, de superar una crisi i retornar allà mateix. Els mateixos joncs amb una llera, doncs quan veuen arribades, tomben, per tant, una viga, si la flexem, quan la deixem anar es torna, o una molla. Per tant, això és resiliència, es torna allà mateix.

Però el que sabem és que ara, amb el canvi climàtic, quan tornem ja no tornem allà mateix. Per tant, d’alguna manera, a cada bugada hem perdut un llençol. Vol dir que en resistir no n’hi ha prou. Per això estem parlant de transició hídrica, de transició d’aquestes pendents de la situació i transformar el model. Com dèiem, tenim un model per un clima que ja no existeix. Per tant, hem de reproduir un nou model per un nou clima. I això és el que és la transició. A Europa, des de l’Europa, ens estan dient resiliència, perquè s’ho miren d’una altra manera. Els del sud tenen un problema, a Espanya i a Catalunya, on anem fent aquesta resiliència? La fem des de l’oferta, amb aquelles màquines que ja en parlarem després, a través de l’oferta, a través de les dessaladores i la regeneració i reutilització d’aquesta aigua. Per tant, des de l’oferta ja estem fent resiliència. I per la banda de la demanda també estem fent resiliència. Tenim uns cànons i unes tarifes de l’aigua que són incrementals, perquè realment per reduir el consum i per prendre consciència d’aquest consum. I per altra banda, quan la cosa es complica, activem un pla de sequera, que en el fons és un pla d’emergència. Quan s’activa allò, ja anem tard. Quan s’activa un pla de sequera, ja anem tard i hem fet tard. Per tant, allò és un pla d’emergència. Aquestes resiliències, tant en oferta, com en demanda, ja la venim fent.

Per tant, d’alguna manera, no podem afrontar el problema seguint fent el mateix. I entenem que resistir no és suficient. La resiliència no és suficient, hem d’afrontar el problema. I això, aquesta seguretat hídrica a Catalunya l’hem batejat com transició, com transició energètica al model. De tal manera que el nostre sostre, ara per ara, el sostre de garantia hídrica el dona la pluja. La pluja ens dona el sostre de garantia hídrica. I el que s’ha de fer en la transformació del model és, precisament, construir aquesta garantia. I per què en diem transició? La transició energètica és passar d’unes energies a través dels combustibles fòssils a través d’un canvi de model, un canvi de governança, un canvi de sistema. El que anem a fer amb l’aigua és el mateix. És a dir, passar de confiar en la pluja a construir la garantia a través de l’oferta i a través de la demanda. I això s’ho hem batejat com a transició hídrica.

L’acord de Govern del 27 d’agost del 2024, anterior a que Europa treiés aquesta estratègia de resiliència, que va treure el juny del 2025, va identificar que havíem d’afrontar el problema amb aquest concepte de transició. No resistir, sinó transformar i actuar. A més a més, la transició hídrica no ens la farà ningú. És a dir, la transició energètica ens ve fixada a nivell planetari. Hi ha una transició energètica a nivell planetari que es va fent a cada una de les organitzacions i a cada un dels estats i de les regions. La transició hídrica s’e l’ha de fer cadascú, perquè cada situació i cada regió és diferent. A Dinamarca no han de fer una transició hídrica. De moment tenen aigua i en tenen molta.

Com entenem la transició hídrica? La transició hídrica l’entenem a través d’una llei. Per què una llei? Perquè, primer, dona una força jurídica i obligatòria, assegura la continuïtat en el temps de transició hídrica. Les polítiques hídriques es fan en períodes curts. En períodes de 6 anys o 4 anys. Quan dic 6 anys, vull dir que són els períodes de planificació de la directiva marc de l’aigua. Són períodes de planificació de 6 anys. Més enllà de 6 anys, de moment no hi ha res. La directiva mar de l’aigua no ens ajuda a fer això, està pensada per un concepte que no és aquest. No és el de la transició. Va sortir després de les planificacions antigues que eren planificacions d’obres. Planificacions de repartir aigua. Barrem l’aigua, posem-ho a la taula, posem unes canonades i repartim per la indústria. O bé tenim un pou, per tant, era planificació d’obres per repartir aigua. Teníem recursos o repartíem? Ve la directiva marc de l’aigua i va orientada a protegir els recursos.

Per què? Perquè l’Europa continental i l’Europa centroeuropea tenen molts recursos d’aquífers i els tenen contaminats. Tenen contaminació de la seva font de recursos. Per tant, varen fer una directiva per protegir l’aigua, protegir a través de depuradores, a través d’abocaments, és a dir, una protecció dels recursos. No ens serveix ni una ni l’altra per canviar el model. La directiva no ens serveix. És de 6 anys i no ens serveix. Per tant, si vols fer una visió a llarg termini, com és una llei, i vols situar el 2050 com volem el nostre Catalunya al 2050 i com ho hem de fer entre tots perquè el 2050 seguim visquent com a societat i d’una certa manera amb una certa confortabilitat, hem de dissenyar això i això ho hem de marcar amb una llei que és a llarg termini. Aquesta llei dirà qui, què, quan i com i per què es fa cada una de les coses que fixa la llei. Per tant, obligacions, deures, obligacions i compromisos. El sistema de la majoria de l’estat espanyol amb el que es fa a Barcelona, amb la llei de l’estat espanyol que envia a la governança, pot crear instruments de gestió i de finançament, obviament, garanteix l’equitat i la transferència i permet incendius i penalitzacions, i a veure, permet fixar doncs tot una sèrie estratègies. Estratègies amb regeneració, amb reutilització,

Hem de fer un urbanisme més sostenible, ha de ser més permeable a les ciutats, les places dures no hi haurien de ser, els cobertes dels edificis haurien de ser verdes, hauria d’haver-hi una jardineria vertical, una recollida d’àigues grises, una ciutat hidro-sostenible i un urbanisme rural capaç de recarregar els equífers. I tot això no ho fa la directiva Marc de l’Aigua, no fa la planificació i no fa un govern de quatre anys com a màxim, sinó que ho fa una llei. També hem de protegir els aquífers, perquè la nostra font, avui hem parlat de rius, però una de les fonts importants d’abastament són els aquífers, s’han de protegir, s’han de descontaminar, s’ha d’evitar la contaminació que ara tenim, una contaminació greu, fruit d’una indústria, que no en nombraré, que ha sobreusat la Terra.

Per tant, tenim un problema. I l’hem d’afrontar, aquest problema. I com s’ha d’afrontar? A través d’una llei fixant obligacions en aquesta indústria, fixant descontaminació d’això. En fi, fa possible aquesta visió integral que és una llei, és a dir, una planificació de voluntats a llarg termini per situar aquella foto que segurament a 2050 tots coincidirem. Com ens agradaria que això estigués? Ja estic acabant, eh? Conclusió. La transició hídrica constitueix una estratègia, una política estratègica per assegurar la garantia hídrica d’un país, en aquest cas, davant d’aquest nou escenari climàtic. No és una opció, és una necessitat inaudible i, possiblement, Catalunya podríem tornar a ser, una vegada més, un laboratori d’aquesta transició.

Ho vàrem ser, com deia abans el doctor Narcís Prat, amb el tema de la directiva MARC, de l’aplicació de la directiva MARC, amb el primer pla de gestió, amb el seu laboratori d’Espanya, després Espanya es va copiar i, de fet, vam ser un referent a nivell europeu de l’aplicació de la directiva. Amb algunes coses anem per davant, seguim anant per davant. Per tant, afrontem no la resiliència, perquè no ens ajudarà sinó afrontem una transició hídrica com a tal. I, per últim, una frase d’avui en temps, que ens va dir que no podem millorar les coses sense canviar res. Per tant, alguna cosa haurem de canviar per millorar.

ANNELIES BROEKMAN

L’aigua m’apassiona, i disculpeu les expressions humanes que em surten. Soc humana i molts anys de treball amb l’aigua fan que… una reacció. I volia demanar abans de donar-li el temps a la meva intervenció que al debat reprenem el tema de la directiva Marc de l’aigua, perquè era el que em provocava la emoció. Vull aclarir una mica de temes respecte a aquesta directiva i respecte també a aquesta mala interpretació entre nord i sud dels països europeus. Bueno, ja aclarirem després. Jo tinc els meus minutets i em poso aquí una referència per no passar-me, de manera que tenim el debat per continuar parlant. Soc Annelis Broeckman, ja sabeu, m’heu introduït, i volia parlar-vos una mica de l’aigua com a eix vertebrador de l’adaptació al canvi climàtic, com per complementar el que han dit els companys de la taula. Començar amb l’enfocament que utilitzem des del meu grup de recerca.

Nosaltres treballem aigua i canvi global en temes de governança i introduir el tema de sistemes complexos. Llavors, nosaltres treballem des d’un enfocament de la socioecologia. Considerem que les persones formen part del nostre habitat i compartim el mateix planeta. Llavors, les coses s’han de mirar com a un sistema complex interdependent en què les persones formen part de tota una dinàmica que no solament tenim nosaltres a les mans. Llavors, patrons no lineals de causa i efecte i, sobretot, una conscienciació que els problemes del sistema complex són problemes perversos perquè, justament, involucren una alt grau d’incertesa i una fort component moral i ètica perquè hi ha guanyadors i perdedors en qualsevol d’aquestes punts del sistema.

En aquest sentit, mirem les conques hidrogràfiques com a sistemes hidrosocials, en què a l’esquerra podeu veure un cicle en què veieu que som realment part del cicle de l’aigua, però no solament perquè bevem aigua, sinó perquè canviem el cicle de l’aigua, perquè canviem la fisicitat d’una conca, perquè la nostra presència en una conca canvia completament el sistema biofísic i ecològic que hi ha. Llavors, és inel·ludible, també, veure les coses com una interdependència de factors i les infraestructures canvien les conques tal com una pluja pot canviar la disponibilitat d’aigua. És tot part d’un únic sistema que caracteritzem com a components físics, biològics, ecològics i humans. I aquesta convivència de natura i humanitat posa també molts conceptes, molts reptes conceptuals i culturals, i aquí us deixo una pincellada d’ontologies de la relació entre aigua i persones i territoris.

Aquí, uns exemples de què es pot interpretar el riu com un element de la ecosocietat, un riu com a un territori, com les conques, un riu com a subjecte, subjecte de dret, com ara estem parlant dels rius que tinguin una personalitat jurídica, o rius com a moviments, moviments de persones que estan defensant el seu habitat, el seu lloc de vida, el seu treball, i recordar que la major part de persones que no tenen accés a l’aigua potable al sanejament o estan perquè no tenen pau a la seva terra, estan desplaçades, no poden accedir al seu entorn d’una forma sana i correcta, i per això no tenen accés a l’aigua. Per dir-vos, llavors, que una conca hidrogràfica és un sistema complex i que, llavors, aquesta visió integral requereix de moltes components.

L’escassetat és la que estem parlant avui, sequera escassetat, vosaltres parleu de sequeres hidrològiques i jo parlo d’escassetat sistèmica, en què el consum de l’aigua per als usos antròpics es confronta amb l’aigua disponible dins d’aquest sistema complex en què també hi ha el medi ambient. Aquest indicador és el Water Exploitation Index, és un indicador molt criticat, és molt de tendències i d’òrdenes de magnitud i en què podeu veure que Catalunya es troba crònicament, estructuralment, consumint un 30% més d’aigua que tendríem segons els nostres sistemes naturals. Si a això hi sumem el canvi climàtic, veiem que hi ha un dèficit crònic d’aigua i que llavors, en sequera, aquest dèficit encara s’estira més.

Un altre, podeu veure també la conca de la Segura, per exemple, quan tens un trasvasament, aquest indicador arriba al 200%, clar, perquè tu estàs creant usos que depenen d’un input d’aigua que ve d’una altra conca. Aquest desajust entre disponibilitat i necessitats humanes és molt important per parlar també de la demanda. Es disminueixen els recursos, però augmenta la demanda crònicament i llavors aquest desajust augmenta en el temps. Una part important de l’escassetat no és solament quan plou, sinó també la set, una set infinita que la mateixa ACA indica degut a un creixement infinit que estem explotant, estirant el xiclet realment fins al màxim per intentar mantenir un creixement basat en la extracció de recursos naturals, una sobrexplotació crònica dels recursos sota una premissa que el que ens falta ja de tecnologia ens durà.

Ja trobarem maneres de satisfar aquesta set infinita, però clar, l’escalfament global i el canvi climàtic estiren encara més un problema que ja és crònic per la societat i pel model econòmic que visquem i estirar encara més una situació ja estressada. Llavors jo primer dic, a part de preocupar-nos de canvi climàtic, preocupem-nos de com estem gestionant casa nostra abans de res. I perquè tinc molt poc temps sobre l’impacte, sobre la necessitat d’adaptar-nos, etcètera, podem parlar més de com un sistema complex funcionaria en front a la necessitat de generar resiliència o de generar aquesta possibilitat de sobreviure al que ens ve.

Volia fer l’exemple típic d’un dilema, d’una mala adaptació, d’un cas en què responem amb una tecnologia a un problema complex. I poso aquí una broma del Roto, que sempre parla d’aigua, però diu que és típic que frena el canvi climàtic, la mesura estrella per l’agricultura és posar en reg. Ens salvarem, farem menjar tant sols si posem reg. I és un oximorom, és una distòpia, aquesta cosa, i ho explicaré. La demanda d’aigua de regadiu al Mediterrani és, òbviament, la més consistent per volums, però és una mica injust, ja us diré, que molta de l’aigua que es gasta per el regadiu també té altres funcions. De totes maneres, extrau del sistema i la major part de metres cúbics, entre totes les altres, demana, i amb la temperatura de l’aire que incrementa, les plantes, per fer-ho mateix, necessiten més aigua.

A més a més, l’aire rep més aigua, i, llavors, també, aquests sistemes d’evaporació i d’humetats de l’aire canvien moltíssim. Canvien els vents, hi ha molts efectes per a causa de l’increment de la temperatura de l’aigua. De totes maneres, la demanda de productes agrícol·les no fa més que augmentar, llavors, podem arribar a un desajust molt consistent, molt important. I aquestes dades les podeu trobar en un informe del Mediterrani en específic. Aquestes dades es refereixen a zones semblant a les nostres. A Catalunya, llavors, l’agricultura de regadiu és menys que la de secà, i volia destacar que no existeix, que l’agricultura d’aigua blava és la de regadiu, però hi ha, llavors, una funció molt important que veiem aquí de l’aigua verda. L’aigua que està, l’hi diem verda, a l’aigua que és disponible per a les plantes. L’aigua que no es veu no és correntia superficial o aquífer, sinó l’aigua que està empapant la terra, l’aigua que està dins de les arrels, dins de les plantes, i aquesta que se va a pot transpir.

L’aigua que s’evapora no desapareix, torna en forma de pluja, torna en humedat o en pluja, encara que, òbviament, donant una volta molt gran i trig¡a a tornar al sistema, això està clar. Volia, simplement, amb aquesta diapositiva, indicar l’importància de l’aigua verda en l’agricultura i que tots els esforços de gestió van cap a l’aigua blava i jo dic que hauríem de parlar molt de l’aigua verda i de com poder-la millorar. Això és una primera maladaptació. Després, aquest mantra de l’eficiència de la tecnificació, com deia la broma del roto, quan tenim un dèficit d’aigua al camp, el que volem és eficiència. La publicitat de la FAO deia more crop per drop, més collita per cada gota invertida. Llavors, agricultura de precisió, alta tecnificació, alt control sobre cada gota que poso a la planta, la poso a la zona de l’arrel perquè no es perdi ni gota i també una modernització de la figura del pagès que pot regar amb el mòbil i no estar al camp per fer totes les feines.

És una industrialització que arriba amb la tecnificació. Primer, explicar que jo crec que hi ha molts malentensos al respecte perquè, primer de tot, l’aigua no es perd mai. Sempre torna al sistema. Aquesta aigua en aquest got pot haver passat per als riñons de Julio César. O sigui, hi ha una aigua que sempre torna i el que hem d’entendre és com es mou l’aigua dins un paisatge, dins del nostre sistema. Llavors, aquest esquema indica diverses formes que té l’aigua de moure’s, però volia indicar que realment el consum real de l’aigua a l’agricultura és aquesta que va a la planta i que es va pot transpir, justament com deia el Narcís. Una part molt important que torna al sistema és el retorn de regadiu. I el problema aquí és el consum qualitatiu.

Jo sempre m’agrada insistir que el consum d’aigua no és solament en metres cúbics. L’aigua també és qualitat, és sediments, és nutrients. Passen moltes coses amb l’aigua a part del mer hectometre cúbic. Llavors, una aigua contaminada sovint però torna al sistema. En hipòtesi, si tu fessis una agricultura totalment neta, ecològica, a l’extrem, l’aigua que són dels retorns de reg simplement ja és reutilitzable directament per als propers usos. Indicar que aquesta idea de tecnificació ha portat a un augment de la quantitat total invertida en el regadiu a la Mediterrània. Comprovat per moltíssims estudis. Ara ja directament a la taula com a problema clau. Llavors, la raó per què és així? Sembla un oxymoron, sembla una contradicció? Doncs no, hi ha raons molt objectives.

La primera és una paradoxa del sistema econòmic que és quan tu fas una inversió en millores tecnològiques, necessites explotar més intensament el recurs per tal que puguis pagar la inversió, per pagar-te el canvi. Llavors necessites fer dobles collites, un ús molt més intensiu de cada gota per tal de recuperar els costos. Això significa també que si tu tenies unes ineficiències, aquestes ja desapareixen i augmenta la part realment consumida de l’aigua. Us ho ensenyo. Per una banda, aquesta tecnificació ha augmentat l’ús, ha augmentat la superfície regada i també hi ha un efecte que les plantes són una mica com si anessin al gimnàs. Les plantes amb molt de intensitat evapotranspiren més. No puc entrar en les fórmules, però podem tornar-hi al debat si voleu. Doncs unes plantes amb fort creixement que ho donen tot, augmenta la superfície total d’agricultura de regadiu encara que en precisió, i després, absència de retorns.

Els retorns de regadiu desapareixen en nom d’aquesta eficiència i tota la biologia, l’agroecosistema en què s’envolta el camp s’asseca perquè ja no hi ha els retorns de regadiu i a vegades hi ha lluites entre zones perímetres directes perquè hi ha una gent que utilitzava el que deixaven els altres, etc. Per anar molt ràpid, jo dic que tenir com a única i principal resposta a l’escassetat d’aigua en agricultura la tecnificació és una mala adaptació. Amb prou feines aquesta tecnificació redueix el desequilibri que vaig explicar abans. Es mou molta especulació amb drets d’aigua que quantes gotes tinc, que quantes puc invertir i quant és el valor productiu de l’aigua, etc. Fomenta un model altament dependent d’energia, tecnologies, etc. Obvia les funcions naturals de l’aigua dins del sistema fora de la parcela. És una visió molt de precisió i no té en compte la resta del sistema i planteja desequilibris molt grans entre diferents tipologies de pagesia. I podem entrar en el debat.

Conclusió de la meva ponència seria que no podem confiar en una tecnologia o en aquestes estratègies d’invertir en eficiència, sinó que hem de tenir aquest enfocament molt més integrat, molt més conscient que estem parlant d’un sistema complex. Llavors, complicar una mica més les respostes, en aquest sentit estic d’acord amb tu, però també hem de remarcar la diversitat d’accions que podem fer, la necessitat de combinar actuacions diferents que poden ser tecnologies. Però segons on, quan, per què, per aquí, a quin preu, amb quina resiliència… Hi ha moltes preguntes que jo crec que no estem contestant correctament i tampoc estem escoltant suficientment les veus de l’agricultura.

El model agrícola també té unes raons per estar com està i no és un sector homogènic i jo crec que no s’està posant de relleu tota la diversitat de veus del món rural que donen molts diferents valors a l’aigua. Repeteixo per concluir, l’aigua no és una, però té una diversitat de formes, moments, ritmes, qualitats, funcions, valors, que jo crec que estem hipersimplificant amb una estratègia massa tecnooptimista i que no posa en dubte l’element estructural que no estem endreçant a casa com hauríem. I amb això ho deixo, molt tema per al debat.

JORDI CARRASCO

Moltes gràcies, Annelies. La veritat és que agraïm molt l’esforç, com dèiem, de síntesi, perquè no és gens senzill comprimir tot això tan poc temps i farem un esforç també perquè aquest debat sigui el més obert possible. En tot cas, encetarem alguna pregunta aquí damunt de la taula, però ràpidament accedirem a la paraula perquè puguem obrir més aquestes qüestions. Penso que força clar, a través d’aquesta visió calidoscòpica, en quin punt ens trobem, almenys com a punt de partida a Catalunya, però potser ens agradaria també, per acabar de situar aquest punt de partida que comentàvem, quin és el vostre punt de vista sobre la situació a casa nostra, més enllà de la climatologia, s’ha esmentat que hi ha hagut coses que funcionen força bé i coses que clarament hauríem de poder millorar en tot aquest temps. I en aquest recorregut que ens ha portat fins aquí, què en penseu de què podríem destacar que realment ens ha anat a favor i quina autocrítica, per dir-ho d’una manera, hauríem de fer perquè també expliqui en part on som.

NARCÍS PRAT

Aquí em sembla que hi ha dos aspectes molt diferents. És a dir, de l’aigua, diguem-ho, urbana, domèstica, jo no em preocuparia gaire, perquè hem començat a treballar amb això i l’última sequera aquesta la va salvar la desalinitzadora i l’aigua regenerada que va construir el Salvador Milà. Quan va marxar el Salvador Milà, es va acabar aquella empenta que hi havia. I després van venir uns altres que ho van parar totalment, amb l’excusa que la que tenien deute van parar totalment. El que deia el pla de 2009, si s’hagués fet el pla de 2009, tindríem molta més aigua regenerada, tindríem alguna desalinitzadora més i per tant estaríem preparats pel futur. Excepte en zones de muntanya, en algun lloc.

La pregunta de l’aigua domèstica és quants milions d’habitants ha de tenir Catalunya? Quants milions d’habitants viuen a Catalunya? És a dir, si ara som vuit milions, podem arribar als 15 milions i estar tranquils? Aquest és un tema important. Perquè potser 15 milions hi arribarem. Jo crec que el problema més fotut és el de l’agricultura. Perquè l’agricultura es basa en diversos paràmetres, un és que abans les plantes transpiraven des de l’abril fins a l’octubre. Ara transpirem del gener al desembre, gasten molta més aigua, els boscos, tot. L’altra cosa és que l’agricultura de l’Urgell depèn del que plou i del que neva. I de neu cada dia hi ha menys. Al 2000, d’aquí a vint anys o així, per allò era millor, desapareixen les quatre glaceres que tenim. I sembla que a finals de segle, no hi ha neu, als Pirineus.

Per tant, tot això. I més clar, ara, com que el desgel comença abans, els embassaments s’omplen, i a vegades s’ha de treure aigua dels embassaments. Després el desgel ja ha passat. I clar, aquell aigua que abans de l’embassament durava, fins al mes d’octubre, ara no dura. I per tant, l’agricultura ho té fotut. D’altra banda, si haguéssim d’aplicar criteris ambientals a l’agricultura, la meitat de l’agricultura de la Conca de l’Ebre hauria d’estar fora. Perquè és clar, per fer créixer una hectàrea de plantes, necessiten, amb el nostre clima, 4.000 metres cúbics per hectàrea i any. A l’Ebre se’n gasten 12.000. Per què se’n gasten 12.000? Perquè els sols són salats. I si no gasten aigua, llavors contaminen molt els rius.

Si haguéssim de mirar això, penseu que l’Ebre, la part mitjana, i tots els afluents que té l’Ebre, la majoria dels afluents de l’Ebre, estan de color vermell. Perquè amb sal no hi podem viure bitxos, de l’aigua dolça. I això, si continua igual, mai serà possible. Hi ha molts llocs que l’única manera que no contaminin els rius és que deixin de regar. Digue’ls això, a la gent. Cal replantejar l’agricultura. Quina agricultura fem? Jo pregunto la gent. Quin és el cultiu principal del que n’ha d’Urgell? El blat de moro i l’alfals. No només la fruita, la fruita és un 20%. El blat de moro i el alfals. I per què serveixen el blat de moro i el alfals? Per fer pinsos o per enviar el alfals a aquell senyor d’allà a l’Orient Mitjà. I els pinços baixen pels porcs. I si, en realitat, l’Ebre cultiva per fer porcs. I els porcs els enviem fora.

Estem enviant milions i milions de litres d’aigua cap a Europa a través de porcs. Cada porc que enviem són uns quants milers de litres que anem d’això, no? Aleshores, hem de reflexionar sobre això o no? No hi reflexionem sobre això. I, per tant, jo crec que aquest és el problema que tenim de futur. A nivell domèstic, ho arreglarem, però quan vingui una altra sequera de tres anys, tornarà a buidar-se l’embarassament de Rialp i tornarà a haver-hi problemes una altra vegada. I això no es soluciona amb gota a gota. Per tema dels sols. Els sols és una cosa de què no en parlem, però és molt important.

JORDI CUNILLERA

Jo només apuntar… Crec que s’està treballant i fent bé, com ja s’ha dit, el tema directament de l’aigua, però tot el que és indirecte, per dir-ho així, jo crec que aquí hi ha un camp per treballar molt més. Han sortit algunes coses. Gestió forestal, la massa de bosc que està creixent al Pirineu, que és on hi ha les capçaleres dels rius. I ja s’ha dit que el bosc és un gran consumidor d’aigua, doncs això ho hauríem de gestionar d’alguna manera. S’està deixant terra agrícola i el bosc, a la que veu una mica de terreny, s’ho menja ràpid.

Per tant, és veritat que en els últims anys, la superfície boscosa a Catalunya ha anat creixent. I jo crec que aquí es pot fer una molt millor gestió de tota aquesta massa forestal. I després també, ho hem dit, tots els sistemes de reg. Ja ho sabem, jo també sóc partidari de dir que la tecnologia no ho podrà vèncer tot, però home, utilitzem alguna cosa que ens permet la tecnologia per millorar i ser més eficients en aquests sistemes de reg. I així, és a dir, millorar la gestió de serveis indirectes que són consumidors d’aigua. Jo crec que aquí encara hi ha molta feina a fer.

JORDI AGUSTÍ

Dos de bé i dos de malament. A veure, què hem fet bé a Catalunya? Hem fet bé el sanejament. Hem resolt, malgrat la directiva i encara no tinguem aquells rius tots de color blau, hem fet molt bé el sanejament. El Besòs és un riu de colors, un color diferent, depenent del què s’hi havia abocat i ara és un medi natural on hi ha llúdigues. I resulta que ara és aigua prepotable per fer una reutilització indirecta d’aquesta aigua, la mateixa que s’ha fet al Llobregat. És a dir, ara l’aigua està preparada per un tractament. De fet, reutilització sempre se’n fa, perquè l’aigua que arriba a Barcelona ha passat per Manresa i altres llocs, per depuradores, per tant, la reutilització indirecta sempre ja està. El Besòs, que és un dels rius importants, i que les últimes depuradores que estan allà aboquen directament el mar, ara es podrà fer…

És aigua del Ter? Sí, el Ter ho desemboca el Besòs. Jo sóc de Girona i ho sé molt bé. Majoritàriament. Ho hem fet bé. El sanejament m’ha fet bé, hem resolt molt bé els rius. Ara els tenim en molt bona qualitat. Han millorat molt. Per altra banda, hem arruïnat els aquífers. Ho he parlat abans, hem arruïnat els aquífers, que són els stalvis. Perquè el riu és a compte corrent. Entres, surt, entres, surt i vas entrant i sortint. I quan a compte corrent no entres prou i gastes més, perquè no podem tirar dels aquífers. Per tant, ara hem d’utilitzar estratègies de dessaladores que consumeixen energia i consumeixen… Perquè les grans reserves d’aigua que tenim a sota casa nostra no les podem fer servir, perquè les hem fet malbé.

Els hem fet malbé amb una indústria intensiva. Això també ho he d’intentar corregir, com dèiem abans. Hem arreglat l’aigua superficial i hem deixat que s’espatllessin els aqüífers i que no podem usar. I què hem fet bé, també? Hem fet bé el tema dels dessaladores, en el fons. Això ho hem fet bé perquè hem aportat recursos per aigua de boca. Hem reutilitzat, hem fet aquesta reutilització a punt directe del Llobregat. És a dir, hem fet, amb tecnologia, tecnooptimistes, amb tecnologia, hem resolt el problema de l’oferta. Una cosa que possiblement hem fet malament a Catalunya és que no ens hem fixat en l’eficiència, i ho hem dit abans, en l’agricultura. És a dir, hi ha molts llocs que encara reguen a manta. És clar, d’acord, que no és allò gota a gota, no és tant tecnificat, però podíem trobar altres solucions.

I no ho hem fet bé, és a dir, com a govern o com sigui, no hem fomentat aquest estalvi. I això ens podria permetre no haver d’utilitzar tanta tecnologia per generar oferta, sinó que la tindríem per estalvi i eficiència a l’agricultura. I per últim, un apunt, com que s’ha parlat dels boscos, la llei, ja teníem previst, com que serà aquesta visió, teníem previst parlar del tema de crèdits hídrics per la gestió forestal, això també està previst. M’he deixat moltes iniciatives de les que estan més o menys previstes a la llei, he parlat d’urbanisme i tal, me n’he deixat algunes però també estan previstes. Intentarem fer una visió de buscar eficiència, de buscar recurs al mateix temps que generar-lo a nivell global.

ANNELIES BROEKMAN

Per mi, ja, repetir, l’aigua és molt més que recurs i el nostre recurs depèn de la resta d’aigües. O sigui, una cosa important de dir és que pot sortir aigua de l’aixeta, però tu pots passar gana, la casa estar cremant, tu estar malalt, perquè la manca d’aigua fa venir plagues, si l’ecosistema està malalt tens plagues, si no plou no tenim menjar i els boscos també necessiten aquesta aigua si no se’t crema la casa. Jo crec que hem fet malament de mirar massa la gestió de l’aigua com una qüestió d’aixetes, aigua urbana, molt urbana cèntrica, i no ens hem cuidat suficient del món rural. I a nivell de món rural, com deia el Narcís, jo crec que hi ha moltíssimes opcions, a part del Reg Tecnificat, per millorar la resiliència dels cultius enfront a les sequeres i al canvi climàtic i en general l’augment de la temperatura. Llavors, ja podem parlar, com deia el Narcís, de la retenció d’aigua al sòl, un sòl sa reté aigua, un sòl mort no. Parlar d’agricultura regenerativa, que no necessàriament això significa una reducció de la producció per hectàrea, tan sols que és viable en alguns llocs i en altres no.

Jo crec que estem simplificant, com deia abans, el tipus d’agricultura, hi ha moltes agricultures, hi ha molta incomprensió entre models de producció, llavors no és el mateix parlar d’agroindustria que de la petita pagesia perquè l’agricultura industrial fa pinsos per a altres ínsums industrials. Llavors, sobre l’agricultura de quines plantes, com dèieu bé, quines plantes volem regar i el de la reg a manta hi ha llocs on seria absolutament fantàstic poder tornar-hi, perquè recarrega aquifers. Si estem parlant del regadius i l’agricultura que es fes fos, no contaminant sense fertilitzants i peticides, que amb l’agricultura regenerativa és possible, llavors estaríem, realment, parlant d’una agricultura que recarrega l’aquifer que dona aigua que necessita el sol per servir-ho, els microbis del sol necessiten aigua, també, per regenerar sols necessitem aigua, i això es pot fer amb estratègies que abunden en l’aigua, però l’aigua no es perd si va en una llanura luvional, torna directament a l’aquifer o al riu, etcètera.

Òbviament, no podem fer reg a manta en el desert de Monegros o en altres zones on realment no hauríem d’estar regant. Llavors, jo advoco per una millor planificació d’usos del sol, planificació també dels usos agrícolas segons on se troben, alguns llocs poden ser ben dedicats a alguns usos i altres a altres. Ara, jo dic que hi ha una visió massa monolítica. Sobre boscos i aigua, clarificar que per tenir aigua necessitem boscos, necessitem boscos a les capçaleres dels rius que tenen una funció reguladora molt important, però per tenir boscos han d’estar sans. Són boscos que estan malalts, que la estructura no és correcta, el tipus d’arbres no és correcte, que estan molt vulnerables al foc i sequera, com està el bosc mateix. Són boscos que han invadit zones que s’han abandonat de forma agrícola.

Llavors, aquest retrobament del món rural com creació de mosaica agrícola diversificat ajudaria efectivament a recuperar les funcions reguladores de les capçaleres. Problema, quan tu dius que el bosc consumeix aigua i competeix amb mi, el problema polític és que de sobte hem de talar boscos. Llavors hi ha unes contradiccions molt greus en les respostes tècnicopolítiques a la necessitat de gestionar millor els boscos. Aquí hi ha diverses aberracions que neixen de plantejar el debat d’una forma tan vinculada. I d’aquífers, abans de fer desal·ladores podríem restaurar aquífers i parar les pressions.

En aquest sentit pot ser que has vist que soc crítica amb la desal·lació simplement quan no estem fent els altres deures. La desal·lació pot aportar flexibilitat a un sistema. No estic en contra de la tecnologia, seria absurd. Sóc en contra d’una confiança desmesurada i que la tecnologia sigui l’única resposta. Jo dic, fem-la servir. Però hi ha moments i situacions en què això aporta. I no fer que tot el país sigui dependent d’un mercat de l’energia, de microxips, de terres rares, etc. Deixo que m’estic embolicant molt.

JORDI CARRASCO

El que ha comentat l’Annelies, que ja sabia que sortiria, sobre el tema de la tecnologia. Era un tema que volíem ara comentar i després ja obrim el debat als assistents. S’ha parlat en concret de les desalinitzadores com un exemple d’aquesta visió amb una preponderança sobre la tecnologia que l’Annelies ens ha deixat molt clar de seva posició, però ens agradaria conèixer també la vostra de la taula. Si realment en podem estar parlant d’aquest tecnopimisme o realment té tot el sentit.

NARCÍS PRAT

Per exemple, la desanalitzadora del Prat de Llobregat, jo he estat implicat, no tinc vergonya en dir-ho. Es va pensar perquè hi ha tecnologies que són més flexibles i altres que no. Una desalinitzadora si no la necessites la pots parar i en un moment que la necessites la pots engegar ràpidament. Durant molt de temps la desanalitzadora del Prat va estar parada i només anava a un grup per anar donant voltes perquè no es fessin bé les membranes. No passava res. Evidentment, des del punt de vista econòmic, això s’ha de mirar com es fa i tot plegat, però en un moment que la vas necessitar allà la tenies. La regeneració d’aigües del Llobregat són dos metres cúbics per segon, és molta aigua, i això està parat. Quan convé l’engegues. Penseu que l’aigua regenerada del Prat té més bona qualitat que l’aigua del riu. Vam fer un experiment, vam fer un estudi. Penseu que a l’ACA hi ha una gent que està molt preparada. El Jordi té uns ajudants, té el Jordi Molist i el Toni Munné, que són uns cracs. Per tant, el que és recursos humans a l’ACA és molt important. Per tant, el tema és que, feta a la llei, s’ha de fer el reglament. Això ho deia el con de Romanones. Dejad que hagan la ley y yo ya haré el reglamento. Perquè la llei sempre és una cosa que es posen d’acord uns parlamentaris i mai s’acaba de concretar. El reglament és el que diu, això s’ha de fer així i així.

I podem tenir una llei de transició hídrica, però si no tenim una llei d’ordenació del territori, en la qual si l’ACA diu no sé què, després surt agricultor i diu no, no. Els purins, no me’ls toquis, que jo… He de tirar purins, ja està. O surt el tema de mines, la sal del Llobregat, no me la toquis, que això és competència meva i el Llobregat vinga sal. Qui fa aquesta llei de planificació territorial, i qui s’ho creu? De moment ningú s’ho creu. Jo recordo quan vam fer participació pública al primer pla de gestió que la gent d’agricultura no venia. És participació pública de l’aigua, és pla de contaminació i els d’agricultura no venien. I quan venien era per dir, això és competència nostra. Escolta, agricultura, això que és competència teva, sisplau, podries fer alguna cosa?

Potser és una mica caricatura, el Jordi no estarà potser d’acord amb mi. Però aquest és un problema que tenim molt important. Llavors, no vull deixar de comentar això de l’aigua de regadiu que recarreguen els aqüífers, però recarreguen els aqüífers de què? D’aigua i de pesticides, no sé què. S’ha d’anar en compte, enveja que l’aigua de regadiu és molt important. Si no hagués regadiu i es recarguessin, l’aigua es recargaria igual i seria molt bona qualitat. Per tant, compte amb això. És només una prudència d’aquestes que s’ha de tenir. A vegades quan diguem coses hem d’anar amb prudència perquè segons com les expliquis, igual que això dels boscos, jo no dic que s’hagin tallat els boscos, jo dic que s’ha de fer gestió forestal.

JORDI AGUSTÍ

Jo voldria fer un apunt sobre això de les dessaladores, he volgut posar en valor que havíem recuperat la potabilitat d’algun riu, perquè la primera estratègia abans de posar en marxa les dessaladores és la regeneració i la reutilització d’aquesta aigua. La reutilització potable indirecte del Llobregat és un model d’èxit que de fet Europa va donar un premi perquè és un model, és una tècnica que s’ha fet Europa en la primera experiència d’Europa. Es van analitzar tots els components i, com deia abans el Dr. Narcís Prats, l’aigua de qualitat d’aquesta regeneració que s’ha fet a Llobregat, qui s’ha remuntat en el riu és de molta qualitat. I torno a recordar el que deia abans, l’aigua que arriba a Barcelona ha passat abans per Manresa, per Berga i, per tant, per les depuradores allà, el riu ja porta aigües reutilitzades.

Per tant, poder reutilitzar un riu com el Besós que està bé i poder fer el mateix que s’ha fet a Llobregat és la primera estratègia, perquè és molt més fàcil regenerar una aigua dolça amb una certa càrrega orgànica i segurament amb químics i medicaments que tots excretem, però d’alguna manera és molt més fàcil regenerar i tècnicament i energèticament és molt més barat regenerar aquesta aigua que deixar que aquesta aigua dolça vagi al mar i llavors algú altre, amb una dessaladora, ha de treure-li la sal, deixar-la contaminar amb sal. Per què? Perquè és el més difícil de treure, és el que ens costa més energèticament.

Per tant, la dessalació, que és un sistema on-off, com deia abans Narcís Prat, és dir, la podem parar o la parem, però abans sí que hauríem de tenir pràcticament sempre en marxa un sistema de reutilització i regeneració d’aquesta aigua, sobretot de l’Area Metropolitana, on tenim dues grans depuradores que aboquen centenars d’hectòmetres cúbics al bany al mar d’aigua dolça perquè després s’agafi sal i després, bon dia, vagi a treure aquesta sal. Per tant, l’abocament de totes les depuradores litorals que ara estan abocant aigua al mar, hem de pivotar aquests emisaris que avocen aigua depuradora al mar i ho haurem d’avocar enrere, e la mateixa manera que està avocant Manresa, totes les depuradores litorals hem de reutilitzar aquesta aigua perquè aquesta també és una estratègia que s’ha de fer i també preveu això.

No n’hi ha prou amb la dessaladora i avui que tinc un problema quan vull apreto el botó, no. Abans hem de fer tota una sèrie de deures, però aquest va bé tenir-lo. Com et deia abans, és com una roda de recanvi. D’acord, si no l’aportes malament, però si no tenim dessaladora no tenim roda de recanvi.

JORDI CUNILLERA

Segint amb el que ara deia en Jordi Agustí, otalment partidari de la dessaladora per tenir aquest moment d’emergència, tenir un recurs, perquè vulguem o no l’aigua és necessària. Per tant, hem de disposar d’aquest recurs i si no el tenim per altres mètodes, doncs amb dessaladora perfecte. El que sí que soc molt crític és com es va disparar als anys 23-24, no per atacar aquell sector, que és el que va sortir el sector turístic de Girona que deia que muntaria desaladores d’aquestes portàtils o mòbils o no sé com ho deien, que s’instal·larien al llarg de la costa per disposar d’aigua. Amb això sí que, independentment que es donessin els permisos necessaris, independentment d’això, només que hi hagi aquesta idea que si necessitem aigua, muntem desaladores a tot drap i si no hi ha d’aigua, amb això sí que soc crític, perquè ja ho hem parlat. Al voltant de la dessaladora hi ha molts altres problemes de consum energètic, etc. Com a eina en cas d’emergència, doncs fantàstic.

JORDI CARRASCO

Perfecte. Si no hi ha res més a comentar, obriríem el pas de preguntes al públic. En tot cas, com que hi ha bastantes preguntes, anirem agrupant de tres en tres i així serà més senzill de respondre. Ho farem una mica en ordre. Per aquí davant teníem una, després aquí teníem… Anirem allà també. Un altre i un altre. Aquest grup del centre farem una primera tanda de preguntes. Sobretot, sisplau, siguem breus en la pregunta perquè, si no, no arribarem.

PREGUNTA 1

Hola, se’m sent? Moltes gràcies i molt enriquidora tota l’exposició. El que voldria aprofitar és preguntar-li al senyor Narcís si podria fer un pronòstic o dir quina és la capacitat de Catalunya per suportar més població. Perquè si ja diuen que ens han passat molt amb consum d’aigua, aviam si és que amb això de la reutilització es podria mantenir més o ja arribaríem… A quin punt arribaríem al col·lapse? Perquè si preguntes als polítics ja van de cara a Catalunya dels 10 milions i ja es parlaran dels 15. Amb aquest plan, posant una densitat de població és un problema? Sí, és un problema. Per acabar, quin problema hi hauria en lloc de captar l’aigua a dins del mar capta-la a uns 200 metres de la costa? Perquè redueixes la salinitat tranquil·lament un 40%. I els ajuntaments per sanejament seria un 30% d’estalvi.

PREGUNTA 2

Com resolem l’enorme problema que hi ha amb els microcontaminants? El glifosat i tots aquests productes pasticides que estan creant un problema immens a tot Europa i no es troba diners suficients per resoldre-ho. Crec que és el problema més greu que tenim en aquests moments. La Generalitat no ha donat dades fins a quin punt ha arribat aquest tema en el consum de l’aigua de consum que està passant a França. És un problema immens i tecnològicament irresoluble. Aquests productes no es poden cremar les incineradores que necessiten temperatures de 1.100-1.200 graus. Estem en un carreró sense sortida que m’hauria de preguntar l’administració.

PREGUNTA 3

Moltes gràcies per les explicacions. La Catalunya Hídrica crec que són dos, l’oriental i l’occidental. Hi ha l’occidental que està en mans d’una confederació hidrogràfica de l’Ebro que no controlem i que fa el que li sembla, i està ple de regadiu per tot arreu. M’agrada que aquí… Parlaríem potser més de la Catalunya oriental. Simplement volia fer dues observacions. Una, els boscos del Pirineu necessiten una tala urgent, urgentíssima, perquè en un altre episodi de sequera es cremarà tot. Allò que les capçaleres del riu han de treure la meitat dels arbres. La meva família tota prové d’allà i molts dels camps que treballàvem estan plens de pins en aquests moments. I una altra cosa, diré l’anatema típic que no ha sortit aquí perquè no està en cap pla, que és la interconnexió de conques. Si això algun dia es farà o si té la Generalitat algun interès en fer-ho. És una de les coses positives que la Generalitat n’ha fet moltes i molt profitoses durant aquests darrers anys amb governs de diferent signe i com a ciutadans hauríem d’estar agraïts a la gestió que han fet, cosa que no pot dir cap altra regió espanyola ni cap altra nació espanyola.

NARCÍS PRAT

Jo començo contestant una cosa molt senzilla, que és perquè no s’agafa l’aigua a 200 metres de la costa, les membranes d’osmosi inversa, que són molt petites, prop de la costa hi ha molt de material, encara que no ho sembli, hi ha material en suspensió. Això vol dir que has d’anar canviant les membranes. És un problema important, perquè no es pot fer de dessalació a 200 metres i per això s’ha de buscar l’aigua lluny perquè no hi hagi tant elements en suspensió. I per això es va a buscar l’aigua més lluny. Aquesta és la raó, perquè no es pot fer de prop de la costa. Si està molt ple de sorra, no. Quan l’aigua està molt bruta i molt tèrbola, l’osmosi inversa és molt complicada.

La capacitat de càrrega de població a Catalunya no depèn de l’aigua, depèn de moltes coses, de l’energia i de moltes altres coses. I depèn del tipus de vida. Si tots els catalans fóssim vegetarians, no tindríem tants problemes d’alimentació. El problema és que Catalunya està cultivada per fer porcs. Ho sento, és així. I importem altres coses d’Argentina o d’altres llocs, i aquí fan les pomes i després les han de llençar. És un tema molt complicat, caldria una reflexió important. Però això és baixar el consum de tot. D’aigua, d’energia… Això és possible, sense que hi hagi problemes econòmics. Aquí, quan es parla de creixement, es pot fer molt lluny.

JORDI AGUSTÍ

Sobre els microcontaminants, hi ha una directiva, s’ha transposat… Això des d’Europa s’està vigilant. Cada vegada es posa el microscopi més avall. La tecnologia ens permet determinar i trobar elements que fa 20 anys la tecnologia no els veia. La tecnologia ara ens permet conèixer millor el que hi ha dins l’aigua. Un cop s’ha conegut això, s’ha determinat els paràmetres que s’havia de posar. Hi va haver l’OMS diferents a nivell sanitari de l’aigua de consum. Això s’ha anat endurint la normativa de l’aigua d’ingesta per limitar aquests paràmetres. Una vegada més necessitem tecnologia. Molts d’aquests elements presents en l’aigua de boca només es poden treure amb tecnologia.

En les plantes de tractament d’aigua potable que tenim ara actualment, moltes d’elles són per una aigua que venia d’un embassament bastant verge que només havies de treure el fang per dir-ho d’una manera, fer-lo decantar, amb un petit tractament. En canvi ara ja hi ha una tecnologia molt més complexa per tractar-ho avui ja. Ja estem tractant l’aigua amb tecnologia, ja no n’hi ha prou amb la decantació física i una mica de química. Per tant, la solució que estem abocats amb aquest control d’aquests nous microcontaminants que ens està fixant a Europa a posar més tecnologia en el tractament de l’aigua.

Prohibir? Evidentment, prohibir, però no n’hi ha prou amb prohibir. No n’hi ha prou amb prohibir. Correcte. I hi ha encara pasticides que es fan servir, que estan prohibits de fa temps i que encara es fan servir. És a dir, al final hi ha tot un sector que malgrat les prohibicions segueix utilitzant productes químics que estan prohibits. Hi ha d’haver-hi tot un seguiment, és a dir, l’administració hidràulica, tant l’Agència Catalana de l’Aigua com la confederació hidrogràfica de l’Ebre fan seguiment i fan realment seguiment de tots aquests elements que es fan servir majoritàriament en el camp. S’ha de prohibir, no es tracta de corregir, primer s’ha d’evitar, no? El seu és evitar. Però de moment…

Avui per avui l’aigua potable de pràcticament tot Catalunya és aigua sanitàriament potable amb la normativa vigent que fixa la sanitat de l’aigua i diu que la sanitat és aquesta. L’aigua que s’està donant, tots els ajuntaments, malgrat algun episodi que després quan hi és ho diuen, l’aigua és sanitàriament potable amb els estàndards que estan fixats. Això vol dir que aquesta potabilitat serà més complicada de fer i utilitzarem noves instal·lacions i nova tecnologia.

PREGUNTA 4

Abans d’autoritzar la regeneració es va fer un seguiment i una analisi molt completa de tots els contaminants, de tots els contaminants caracteritzats, de centenars de tipus de contaminants. I abans d’autoritzar el rebombament. es va cloure i es va estudiar molt bé que no s’arribava mai als nivells…

NARCÍS PRAT

Es va analitzar… O sigui, es va fer una llista primer de tots els prioritaris, 3.000. Després se’n van veure 1.000, i després es van seleccionar els 300. que no s’havia fet mai, 300 contaminants de tota mena, de tot tipus. I només n’hi havia un que es passés una mica. I era un contaminant que era un procés secundari. No era un vessament primari, sinó una transformació. I tenia molts menys microcontaminants l’aigua regenerada que la pròpia aigua del riu.

Jo crec que amb això dels microcontaminants s’ha d’anar molt en compte, perquè també és una cosa de la tècnica de la por. I llavors a la gent li venen una osmosi inversa que per fer un litre d’aigua en gasta vuit. S’ha d’anar molt en compte, perquè la gent s’espanta, posa osmosi inversa, i no és necessari l’aigua deixeta tenir una osmosi inversa. Pels microcontaminants no és necessari. Si vols treure el clor, passa per un filtre o alguna cosa, però no és necessari a casa vostra posar una osmosi inversa. Us prenen el pèl i els diners i, a més, feu mal perquè gastem molta més aigua de la que gastàveu.

JORDI CARRASCO

Passaríem a aquest bloc de tres preguntes més. Aquí n’hi ha un, sent-te’m. Qui va dirigida? Si va adreçada a algun concret o a la taula en general. Si la pregunta que farà va adreçada a algú en concret de la taula o en general.

PREGUNTA 5

Només volia dir que vostès fan una anàlisi de Catalunya. Però estem en un món molt interrelacionat. Jo vull dir que, per exemple, abans hi havia el tèxtil, que les empreses catalanes eren famoses. Ara no sé si hi ha empreses catalanes. Estarà a Nord-Àfrica, a Marroc, contaminant aigua i contaminant l’atmosfera i contaminant els treballadors, de pas. És a dir que el que mengem també a Catalunya ho exportem la majoria. No sé si el que mengem produïm el 40% o així, no ho recordo, però llavors estem en un món tan contaminat. He de preguntar en una cosa que no ens preguntem. S’ha d’analitzar com un sistema polític i econòmic. Cada cimera que es fa mundial del clima és un absolut fracàs. Llavors el que hem de preguntar és si és possible el sistema capitalista que sigui ecològic regenerar-lo. Amb els interessos que hi ha i tal com funciona. Jo penso que és la pregunta clau que no es fa. Analitzem així coses d’allò, però realment perquè no milloren les coses. Què fem? Acabarem amb desal·ladores. Acabarem amb desal·ladores, si és possible.

PREGUNTA 6

Moltes gràcies per la presentació. Volia fer dues preguntes. Primer un comentari, Sembla que tota la taula està molt d’acord que les desal·linitzadores amb aquest sistema on-off està molt bé, però ara resulta que amb els embassaments… No sé si ho has dit tu, Jordi Carrasco o Jordi Cunillera, que els embassaments estan al 91%, dada d’aquest matí i les desal·linitzadores estan funcionant entre el 60 i el 80%. Com s’entén això? Tots vosaltres heu dit que està molt bé, perquè es poden apagar, però ara que els embassaments estan al 91%, quin és el número que l’hem d’apagar? El 120%?

Realment jo no ho entenc, perquè tot això són diners, diners que haurem d’acabar pagant amb la quota de l’aigua, amb la factura, però també és un tema ecològic. Estàvem parlant de l’augment de la temperatura al planeta, això no ajuda, perquè és veritat que les desal·linitzadores gasten molta energia, que es fa molta energia amb fotovoltaica, però es fa energia fotovoltaica quan hi ha sol. I les desal·linitzadores no les arrenques pel matí i l’apagues a la tarda quan se’n va el sol. Han de funcionar constantment, és quasi com una nuclear. I això per una banda. A veure si em podeu explicar, sobretot Jordi Agustí, quin sentit té tot això, la part de govern.

La segona pregunta, l’Annelies comentava que tenim els aquífers contaminats i abans de fer desal·linitzadores, doncs potser ens interessaria més recuperar els aquífers, perquè tal com diu el Jordi, és el compte d’estalvi que no tenim ja. Què passa amb el riu Llobregat, i això també té relació amb un apunt d’en Narcís, que és una solució molt més fàcil que rebre les mines de sal, que només a Catalunya es permet deixar el ruram salir a la intempèrie i quan plou s’intenta recollir tot el que es pot i es porta a un col·lector de salmorres que es porta al mar, però moltes vegades aquest col·lector es trenca, va pel riu Llobregat, el Cardener, és una solució molt més fàcil que recuperar l’aigua subterrània.

A més a més, tota l’aigua contaminada amb aquesta sal ho estem pagant amb la butxaca tots nosaltres. Per què? Perquè hem posat EDRs, a les plantes d’ATLL, a les plantes d’aigües de Barcelona, l’osmosi per eliminar la sal, perquè si no teníem trialometans. Tota això, quina solució es pensa fer? Deixarem que aquesta gent, els de les mines, a més a més que serveix per fertilitzants i per explosius, la potassa. A més a més, són empreses israelianes.

JORDI CARRASCO

Jo penso que la pregunta està centrada, agafarem una més per recollir en aquest bloc. Aquest haurà de ser de les últimes, perquè ja anem en temps de descompte.

PREGUNTA 7

Bona tarda em dirigeixo la taula en general: Hi ha hagut una diapositiva, que no sé qui l’ha passat, que la gent de Catalunya estava molt estressat. Cada vegada hi ha més demanda, i cada vegada hi ha més població, i una població que té una mania, que és menjar cada dia. Us dic aquest argument perquè l’agricultura, que heu posat en el punt de vista de l’utilització no massa correcta de l’aigua, el qual és cert, perquè la gent de l’agricultura hauria d’haver tingut més demanda. És cert que normalment es demana, i es creu que és una bona pràctica, que la majoria d’elements sigui al màxim de proximitat possible. A Catalunya tingués el més alt grau d’autonomia alimentària. Sabem que és molt baix, que no arriba al 40%.

Perquè? Perquè tenim unes condicions agroeconòmiques que són unes comarques que són àrides, gran territori en pendent, gran territori ocupat pels arbres, etc. Som dels països que tenim menys superfície agrària útil per habitant i una de les maneres de sobreviure és utilitzant el regadiu. Si això ho limitem, aquestes preguntes són contradictòries: Volem salvar més l’aigua, limitem el regadiu, però hem d’anar a comprar més producció fora, etc. Vull dir una mica, tot aquest sistema, aquest trade-off, com veieu quins recursos li podria donar?

NARCÍS PRAT

Quan es va plantejar la dessalinitzadora del Llobregat, es va plantejar no només per fer nous recursos. Una de les coses importants és que, com que es barreja amb l’aigua de la planta Sant Joan Despí, augmenta molt la qualitat. I, per tant, també és un tema de qualitat. Penseu que la destinitzadora, l’osmosi inversa, li treu tanta sal que per enviar-la des de la planta dessalinitzadora a la planta potabilitzadora s’ha de posar una mica de bicarbonat, perquè si no és tan agressiva que es menja la tuberia. Llavors jo vaig dir, home, no hi ha tuberies resistents? Sí, doncs per què li poseu bicarbonat? Enviar-la amb aquesta tuberia vol dir que encara hi haurà més sal al riu. Però em van dir que no, que això costava molts diners.

Després l’altra cosa és el tema energètic. Llavors hi ha una sugerència, que és a dir, als espigons de Barcelona posem uns molins de vent i així tindrem energia elèctrica. Però què farà la gent quan vegi els molins allà diran que llegeix. I, per tant, quan es pensen les coses a vegades es pensen, però al final es veu que es fa. I, per tant, una mica les dessalinitzadores, si estan encara funcionant, en part és per això. I és una de les coses que vam dir nosaltres, perquè penseu que fer funcionar la dessalinitzadora significa baixar el trasvassament del Ter, que és una cosa que fa molt de temps que és demanava. Com a mínim una part del traspassament del ter, si el podem baixar gràcies a això, ens assegurem que els embassaments perdin menys aigua, que les comarques de Girona tinguin la seva aigua, que el cabal ecològic del ter sigui més elevat.

Per tant, la destinitzadora és un complement a tot un complex de gestió que es fa. Les dessalinitzadores que es volen fer a la zona de la Muga no es necessiten. Si es fes bé la reutilització i s’utilitzés bé l’aigua de Boadella, no es necessiten. Per què es gasta més aigua allà? Perquè en un moment determinat van començar a plantar pomeres i pomeres i pomeres i està tot ple de pomeres quan no n’hi havia. Les pomeres gasten aigua i ningú ha posat ordre. Li he dit, senyors, s’ha acabat les pomeres.

Per què no es fa el traspassament del Roina? Perquè els pagesos francesos no volen, és la competència que tindrien, encara faríem més pomeres. A vegades hem de mirar les coses d’una altra manera. I que fa la sal del Llobregat i els aqüífers… Els aqüífers penseu que en aquests moments tenen un sistema de funcionament en el qual l’aqüífer és la reserva. És a dir, si hi ha un aqüífer ple, s’agafa aigua. Arriba al 75%? Es limita. Arriba al 50%? Es para l’extracció de l’aqüífer fins que arribi de sequera. Per tant, tot això està pensat. No s’utilitzen els aqüífers de qualsevol manera. Són els nitrats i els purins.

I la sal que ve d’ICL, sí, fa molts anys que hem treballat amb això i precisament hem fet tesis doctorals de tot això. I ho coneixem molt bé. I allò es podria fer molt millor. El col·lector de salmorres són 600 litres per segon, que perdem com a recurs, perquè ha d’agafar l’aigua de sal i tirar-la al mar. Per tant, aquest munt de sal ens fa molt mal. I es podria minimitzar molt això. I es va fer a Balsareny, hi ha un cúmul de sal que es va cobrir de terra i immediatament el riu que passava pel cantó va passar de 8.000 de conductivitat a 1.500. Perquè és clar, el problema és que l’aigua passa per la sal i va baixant, però és una acumulació de sal. I va sortint la sal per tot arreu.

Al voltant d’allò hi ha unes fonts que tenen més sal que l’aigua de mar.

Però és clar, aquells cúmuls de sal han deixat de ser un residu. Ara són un recurs perquè en faran sal marina, i per això no els volen tapar.

ANNELIES BROEKMAN

Ràpidament afegir-me al que diu el Narcís, que sí que l’ICL és un dels problemes ambientals més grans d’Europa. És el cas més greu de contaminació per mineria en aquests moments. Hem guanyat un recurs a nivell europeu. El jutge ha condenat l’ICL a restaurar aquesta muntanya de sal. Però com passa amb el judicis ambientals, no tenim la força política per fer executar els dictaments del jutge. Llavors portarem aquesta herència durant molt de temps i és un problema molt greu per al país. Els aquífers es contaminen per indústria i per contaminació industrial. Al Besòs durant moltíssims anys les indústries van injectar en els paus en desús i hi ha molta causística variada. Els aquífers es contaminen per purins. Els aquífers també a vegades estan captats per, per exemple, les embotelladores del Montseny que extreuen recurs estratègic.

Si volem parlar d’aigua i recurs és un aquifer a prop de Barcelona amb una qualitat molt alta i passa més aigua per la carretera, i no tenim una integració d’aquesta aigua dins de la planificació de l’ACA perquè es considera un recurs miner. I en aquest sentit només apuntar… No hem pogut parlar de la directiva Marc de l’Aigua i de les diferents incomprensions per concloure dir que una natura destrossada és una màquina de diners.

O sigui, si no tenim aigua neta, si no tenim una natura que funciona, necessitarem pagar algú que ens endreça la cosa, amb o sense tecnologia, però una natura que funciona sana i evitar la contaminació, em sembla el més interessant pensant en l’interès de la ciutadania. Si volem parlar de motors econòmics i de negocis, de tecnologia i de diverses coses, és millor contaminar. En aquest sentit, dir que hi ha la nova estratègia de resiliència hídrica de la Unió Europea que desafortunadament va molt en aquesta línia, perquè indica unes noves substàncies que s’incorporen en les llistes, com per exemple PFA, els contaminants permanents, i per treure això necessites incrementar moltíssim la depuració.

Sempre hi ha hagut el problema entre l’aigua que surt contaminada i el que puc treure és que l’aigua és molt neta, i és molt difícil depurar-la. Amb aquesta estratègia, s’intenta és millorar la eliminació de microcontaminants, com per exemple aquest, i això implicarà un cost major de depuració. Estic totalment d’acord que hem de parlar de la necessitat de produir aquestes substàncies i de fer-les servir tant. PFA, per exemple, és pel Goretex, per impermeabilitzar, i hi ha substituts disponibles. Per altres usos, no hi ha substitució. Jo crec que fas molt bé apostar per una substitució de les molècules que podem evitar fer servir, productes de neteja, tants productes que contaminen molt i que podem evitar fer servir, i utilitzar aquella necessitat de contaminar que tenim com a societat d’una forma molt més pensada, dirigida i organitzada.

Aquesta mateixa estratègia de resiliència també he de dir que introdueix la possibilitat de tenir excepcions sobre la legislació que fins ara teníem de la directiva Marc de l’Aigua que és complexa i molt gran. Desafortunadament, l’elecció ha sigut que hem de prioritzar la construcció d’armament i incrementar la creació d’energies renovables a qualsevol preu a Europa, i la qualitat de la protecció de la qualitat dels rius estava obstaculitzant, per exemple, l’obertura de nova mineria, per el qual ara la nova estratègia permet l’ús d’excepcions en l’aplicació dels standards de qualitat de l’aigua per causes de força major com mineria, energia renovable o fins militars. En aquest sentit, només recordar que l’aigua s’utilitza com arma i actualment hi ha tota aquesta vessant que s’apropa i que actualment en orient mitjà el primer que estan bombardejant són les dessaladores.

Vull dir que els reptes són importants i per concloure hem de veure tota la pel·lícula i hem de ser conscients de la importància de vetllar pels interessos de totes les persones que hi ha al país abans d’entregar la casa a altres interessos.

JORDI CUNILLERA

Dos comentaris molt ràpids arran de preguntes o comentaris que s’han fet: un, em sembla que era vostè que deia l’anàlisi global, que aquí hem parlat local perquè era el tema, i en població, que també ha sortit. Hem de pensar que en el futur, ja immediat, en les pròximes dècades, un dels problemes que jo crec més importants que tindrem a nivell global és que precisament a causa de la manca d’aigua hi haurà un percentatge de planeta que no serà habitable i allà hi viu molta gent i aquesta gent s’haurà de redistribuir.

Haurem de fer un esforç de solidaritat per rebre totes aquestes persones, però això són milions de persones que hauran de migrar del seu territori perquè no podran viure allà per manca d’aigua, per manca de recursos. Nosaltres podem tenir ara problema i discutir quines solucions podem tenir. Hi haurà gent que no té cap solució sinó és marxar i això amb tots els problemes que pot portar. I això és purament a causa del canvi climàtic i l’afectació en els recursos.

I després un segon també apunt, a nivell de gestió forestal, s’ha dit una tala immediata o una tala urgent dels boscos al Pirineu. Sí, però el tanto. Jo demanava gestió. Això encara empitjoraria amb el problema, segurament. S’ha de millorar. Jo crec que s’ha de fer molta feina amb gestió forestal. S’està fent el CREAF mateix amb companys de l’Annelies. Estan fent molts estudis de com fer la clarida dels boscos, de com fer aquesta tala perquè sigui profitosa. I després també pensem que hi ha bosc públic i bosc privat. El bosc públic ja és públic i per tant, aquest és gestió pública. Però amb el privat que és gestió privada, ells sempre miren el rendiment. I quin rendiment li pot donar un bosc que no és rendible. Tot això són problemes que amb aquesta tala de boscos que s’ha dit i que el tanto, perquè no surti la idea que sobra bosc i no és el tanto.

JORDI AGUSTÍ

Només volia completar la paradoxal pregunta o paradoxal situació que estiguin funcionant encara les dessaladores, completar una imca la pregunta. Des dels tècnics de l’ACA quan va passar l’estiu, es va veure la necessitat de recuperar l’aquífer de la vall baixa del Llobregat, un aquífer que va servir per alimentar Barcelona i que es va sobreexplotar. Per poder recuperar aquest aquífer i per poder tornar a recuperar la barrera salina de la intrusió salina, es tenia que fer servir aquesta dessaladora. Per tant, és una estratègia no tant per generar aigua, sinó per recuperar l’aquífer. És una estratègia tècnica que cada vegada aniran baixant el percentatge de funcionament, però es va decidir això. Després ha plogut molt, però no han canviat la consigna perquè al final la consigna no tenia a veure amb el recurs sinó amb la protecció de l’aquífer. No sé, ara, en aquest moment, no. Això hi ha una consigna.

NARCÍS PRAT

Els ajuntaments són responsables del cicle de l’aigua al seu municipi. I l’ajuntament que ho fa més bé és Barberà del Vallès, que té un 5% de pèrdues de fuita. Un 5%. I els ajuntaments que tenen companyia privada normalment, quan arriben a 10 o 12%, deixen de fer res perquè no és econòmicament viable.

JORDI CARRASCO

Molt bé, doncs, hem sabut una dada important. Nosaltres ho deixem aquí. Moltes gràcies, perquè ja es fa una mica tard. Simplement ens quedem la idea que penso que compartim d’aquesta visió que dèiem complexa, que l’aigua és un tema que passem de l’aigua producte, a l’aigua recurs, més ben dit, a l’aigua ecosistèmica. I hem d’anar amb aquesta idea, perquè això donaria per més d’un acte. Gràcies i fins a la propera.

FI DE LA TRANSCRIPCIÓ

TEXT ORIGINAL ANUNCIANT LA CELEBRACIÓ DE LA TAULA RODONA

Portem uns quants mesos de pluges constants, la terra està xopa i els embassaments estan tan plens que cal buidar-los per fer lloc per més aigua. 

Per això pot semblar un moment poc adient per dedicar-se a debatre sobre el model de gestió de l’aigua, però si tenim en compte el panorama que tenim per als pròxims anys, en els quals la sequera pot tornar i ser encara pitjor que les que hem viscut les últimes dècades, es converteix en convenient, més encara, en necessari.

La culpa és del canvi climàtic? O és del model econòmic que ens porta a un ús excessiu d’aigua per a un país mediterrani com el nostre? Tenim marge per ser menys vulnerables, més resilients? 

Ho debatrem el dimecres 25 de març a l’Ateneu Barcelonès amb la investigadora del CREAF Annelies Broekman, el director general de Transició Hídrica de la Generalitat Jordi Agustí, el cap de la Unitat de Canvi Climàtic del Meteocat Jordi Cunillera, i el professor emèrit d’Ecologia de la UB Narcís Prat.

La seva expertesa a l’administració i a l’acadèmia ens permetrà reflexionar sobre el nostre model de consum hídric -agrícola, industrial, urbà i turístic- i les possibilitats que tenim de bastir una nova governança més participativa que protegeixi els sistemes hidrològics i els ecosistemes naturals.

Recordeu: teniu una cita a l’Ateneu Barcelonès dimecres que ve, 25 de març a dos quarts de set de la tarda a l’auditori Oriol Bohigas on Jordi Carrasco, ponent de la secció d’Ecologia, presentarà els ponents i conduirà la taula rodona.

Serà tres dies després de la celebració del Dia Mundial de l’Aigua, jornada establerta per l’ONU el 1992 en la Cimera de la Terra de Rio de Janeiro per promoure la gestió sostenible i la conservació dels recursos hídrics. 

Dijous, 4 de desembre a les 18.30 a la sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès

Canvi climàtic, col·lapsisme, conflictes… Tot ens parla de la insostenibilitat d’un model de creixement il·limitat en què ens sentim atrapats, com en una distòpia permanent. Com hem arribat fins aquí? Hi ha altres realitats possibles?

Per a explorar-ho i reflexionar com es generen aquests relats us convidem a FUTURS (IM)POSSIBLES, un acte singular i participatiu en què veurem com la filosofia, l’economia, l’ecologia, la ciència, la tecnologia i l’art poden confluir generant nous imaginaris positius però alhora tangibles i realitzables. 

Escoltarem les veus d’artistes, tecnosociòlegs, filòsofs i joves vinculats a moviments Solarpunk o Hopepunk amb propostes transdisciplinàries que ens conviden a fer efectiva una transició ecosocial en la que el món deixa de ser competició i depredació pura per esdevenir un espai de cooperació i simbiosi.

Aquests nous imaginaris, lluny de ser utopies irrealitzables, es basen en elements que potencialment tenen la capacitat de transformar la societat de manera radical i la nostra relació amb la natura.

Aquest acte, organitzat conjuntament per les seccions d’Ecologia, Ciència i Tecnologia i Llengua i Literatura de l’Ateneu comptarà amb la participació de:

Lola Kengen i Maxim Velli

Antonio Casado

Andreu Belsunces

Adriana Bertran

Rubén Suriñach

Presentaran i moderaran l’acte en Jordi Carrasco, ponent de la secció d’Ecologia i la Giulia Sonetti,  investigadora de Institut de Recerca en Ciència i Tecnologia de la Sostenibilitat (ISST), Universitat Politècnica de Catalunya; Postdoctoral Fellow, ISGlobal

Important: l’acte evolucionarà en bona part segons el que vosaltres decidiu. Porteu bolígraf i ment oberta per a participar en les dinàmiques que en formaran part.

Us esperem el dijous 4 de desembre a les 18.30 a la sala Pompeu Fabra, al segon pis de l’Ateneu Barcelonès.

Ja sabeu, el futur no té espera!

Dijous 23 d’octubre a les 18.30 a la Sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès

Els que neguen el canvi climàtic i l’escalfament del planeta ens volen fer creure que és una idea inventada per un grup de científics que l’únic que vol és destruir l’economia i la societat. Però no els interessa el debat ni el consens científic, sinó que són activistes que treballen perquè continuem depenent dels combustibles fòssils. Ho explica amb tots els ets i els uts el catedràtic emèrit d’Enginyeria Ambiental de la UPC José María Baldasano al llibre “Dos grados más no son para tanto”, i ens ho detallarà el dijous 23 d’octubre a l’Ateneu Barcelonès. Ho farà en conversa amb el periodista i escriptor ecologista Santiago Vilanova i el periodista especialitzat en medi ambient Antonio Cerrillo, en una taula rodona per exposar les veritats, les falsedats i les estratègies del negacionisme climàtic.

Baldasano exposarà que, molt al contrari del que afirmen els negacionistes, hi ha un autèntic consens científic sobre el canvi climàtic i les seves conseqüències, un consens que està basat en recerques fetes al llarg dels segles XIX i XX que ens han permès conèixer amb força detall el funcionament de l’atmosfera de la terra i el seu sistema climàtic. I desvelarà com els negacionistes han manipulat i falsejat aquest coneixement per generar mites, mentides i falsedats, en un fenomen econòmic, polític i mediàtic que busca defensar els interessos inconfessables de les empreses de combustibles fòssils. 

Recordeu: esteu convocats el dijous 23 d’octubre a les 18.30 a la Sala Verdaguer de l’Ateneu, on els nostres convidats debatran sobre el negacionisme climàtic amb Bea Beza, ponent adjunta de la Secció d’Ecologia.

Us hi esperem a tots!

L’ecòleg Salvador Rueda proposa transformar les ciutats perquè funcionin com organismes

Dijous, 25 de setembre del 2025, a les 18.30 a la sala Bohigas

Quina és l’equació idònia perquè les ciutats siguin realment sostenibles? Ho pot resoldre l’urbanisme ecosistèmic? L’ecòleg Salvador Rueda afirma que sí, i per demostrar-ho ha publicat el llibre 503 supermanzanas: cómo convertir las calles en plazas (Anagrama, 2025), en el que proposa, per exemple, que pràcticament tota la ciutat de Barcelona es converteixi en zones de vianants i es restringeixi el trànsit a uns quants carrers.

Ho explica també al documental “Cambiarlo todo sin cambiar nada”, la projecció del qual servirà d’introducció a l’acte,en el qual, juntament amb Rueda, intervindran l’escriptor i coautor del llibre Gabi Martínez, l’arquitecte Marlo Trejos i el catedràtic d’Urbanisme de l’UPC Carles Llop.

Ecòleg urbà, biòleg i psicòleg, Salvador Rueda és l’autor intel·lectual de les superilles, i les seves tres dècades de recerca, planificació i divulgació sobre la ciutat com a ecosistema, l’han situat com una figura de referència internacional en l’àmbit de la sostenibilitat urbana, amb centenars de projectes a gairebé 150 ciutats d’arreu del món.

Va ser fundador i director de l’Agència d’Ecologia Urbana de Barcelona entre el 2000 i el 2020, i ara com a fundador i president de la Fundació Ecologia Urbana i Territorial, i amb el lema “canviar-ho tot sense canviar res”, ens fa una proposta senzilla i alhora radical per repensar la ciutat sense demolicions ni renúncies, però amb la convicció que calen transformacions profundes basades en les lliçons i els aprenentatges que ens dona la naturalesa per fer-la habitable, justa i saludable.

La Secció d’Ecologia de l’Ateneu Barcelonès l’ha convidat perquè considerem que és el moment oportú per impulsar un debat col·lectiu sobre la transformació urbana que tenim pendent, i que s’ha de plantejar des de la justícia social i ambiental i amb una mirada ecosistèmica.

Us convoquem, per tant, el dijous 25 de setembre a les 18.30 a la Sala Bohigas de l’Ateneu, on els nostres convidats debatran sobre aquestes propostes ecosistèmiques amb Jordi Carrasco i Bea Beza, ponent i adjunta respectivament de la Secció d’Ecologia.

Us hi esperem a tots!

Dimecres 21 de maig de 2025 a les 18.30 h, sala Verdaguer

El catedràtic honorari d’Ecologia de la UAB Jaume Terradas acaba de publicar l’assaig El carro de fenc, on ens convida a fer un viatge en el temps per a situar-nos en els orígens de les grans transformacions que ha patit la natura per l’afany humà de dominar la Terra, una expansió en la qual evolució biològica i cultural esdevenen indestriables.

En aquesta obra Terradas dona arguments sòlids per a justificar una contundent afirmació final:  “quan encara no hem estat capaços de definir en què consisteix ser humans, estem a punt de deixar de ser-ho”. 

El títol del llibre prové d’un tríptic del segle XVI del pintor flamenc Hieronymus Bosch centrat en un carro carregat de fenc -l’herba seca que es dona per menjar als animals a l’hivern-, i en la lluita de rics i pobres per endur-se’n cadascú el màxim, metàfora del que estem fent amb els recursos del planeta. 

Partint d’aquesta imatge, i hibridant amb agilitat coneixements científics acumulats al llarg de la seva dilatada carrera professional amb la literatura de viatges, les cròniques documentals o el cinema, fa un retaule d’ecologia humana que constitueix una crida a fer un canvi radical de vida a escala planetària.

Parlarem amb ell sobre com, malgrat tot, creu que el futur encara és a les nostres mans, tot i que potser per poc temps.

I ho farem des del convenciment que cal aprofitar l’espai de reflexió i de mobilització que ens ofereix aquesta trobada amb aquest gran referent de l’ecologia al nostre país, impulsor dels primers estudis de Ciències Ambientals a Catalunya i fundador del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals, el CREAF.

Serà el dimecres 21 de maig a les 18.30 a la Sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès, on Jaume Terradas conversarà amb l’ambientòloga Teresa Franquesa, amb el ponent de la secció d’Ecologia, Jordi Carrasco, i amb els assistents a la trobada.

Us hi esperem!

Efectes dels PFA i altres contaminants de l’aigua sobre la salut humana

Els anomenats PFA són un grup de més de 4.700 agents químics sintètics, àmpliament utilitzats, que s’acumulen al llarg del temps en els nostres organismes i en el medi ambient. PFA és l’acrònim dels polifluoroalquils, compostos que tenen múltiples àtoms de fluor units a una cadena alquil i, per les seves múltiples propietats, per exemple, la resistència a l’aigua, es van començar a utilitzar a mitjans del segle XX en productes i materials de tota mena. 

Provinents de microplàstics i de molts altres orígens i com que pràcticament no es degraden, es mantenen durant dècades en el medi ambient i s’han anat incorporant a les cadenes tròfiques de manera que, a més de les plantes i animals que ens mengem, sobretot són molt presents a l’aigua que bebem.

Només des de principis del segle XXI s’ha començat a estudiar en profunditat l’impacte de la seva toxicitat en la salut humana i en la biosfera en general, i s’ha descobert que poden provocar i provoquen danys hepàtics, malalties tiroidals, obesitat, problemes de fertilitat, creixement fetal i infantil reduït, afectacions al sistema immunitari i diversos tipus de càncer, com el de fetge. 

Els PFA i altres contaminants similars, per tant, són una amenaça invisible que es va acumulant a poc a poc als nostres cossos a mida que ens alimentem i bebem cada dia, i molts dels efectes nocius que produeixen no es manifesten fins al cap dels anys. 

El coneixement que ja se’n té gràcies als esforços de la comunitat científica contrasta amb la poca atenció que se’ls està donant, situació fomentada per les males pràctiques de la indústria que, a través dels seus lobbies defensa el seu ús, i el resultat és la passivitat dels polítics.

Ho explicarà Ethel Eljarrat, directora de l’Institut de Diagnòstic Ambiental y Estudis de l’Aigua, l’IDAEA-CESIC. 

Presentarà i moderarà l’acte el ponent de la Secció d’Ecologia, Jordi Carrasco Muria.

Serà el dijous 24 d’abril a dos quarts de set del vespre (18:30) a la sala Jacint Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès

Quines esperances podem tenir en aconseguir un futur ecològicament sostenible per a la humanitat? És el que s’han preguntat els estudiants del grau de Filosofia, Política i Economia de la UPF, que han convocat una taula rodona amb el títol “Ecologies pel demà: fent camí cap a un futur climàtic esperançador”, i han convidat Antonio Turiel, Antònia Casellas i Eva Vilaseca a debatre com pot ser aquest futur, amb la intenció de contribuir a repensar l’ecologia des d’una perspectiva constructiva. 

Aquest debat es farà a les 7 de la tarda del divendres 11 d’abril a l’Auditori Bohigas de l’Ateneu Barcelonès, i forma part del cinquè Cicle de Diàlegs que aquests estudiants organitzen, aquest any amb el lema “L’esperança: a vegades, contra tot pronòstic, ens en sortim”.  La resta de taules rodones, un total de 5, es celebraran entre el 9 i l’11 de l’abril també a l’Ateneu amb els títols “Esperar o esperançar”, “Memòria i esperança”, “L’esperança en el nirvana i el regne””, “El paper de l’experiència estètica en l’esperança”” i “De la proposta antiracista a la resposta”.

Divendres 11 d’abril, 7 de la tarda, Auditori Bohigas

Parlaran:

Antonio Turiel, doctor en física teòrica i divulgador científic

Antònia Casellas, experta en processos urbans i en sostenibilitat

Eva Vilaseca, ecòloga experta en economia social i solidària

A Catalunya la vida útil teòrica de les centrals nuclears d’Ascó i Vandellós s’acaba, però els lobbies i associacions pronuclears reclamen que aquesta vida s’allargui fins a vuitanta anys. És una reclamació que aprofita les declaracions que han fet la UE i les COP qualificant l’energia nuclear com a “tecnologia neta” i “de zero emissions” perquè no emet CO2 com les fòssils -declaracions producte en bona part de la pressió d’aquests mateixos lobbies i associacions-, i que pot frenar el desplegament de parcs solars i eòlics per substituir els prop de 3.000 MW que encara produeixen les nuclears. 

Per tot això la secció d’ecologia de l’Ateneu va organitzar una taula rodona amb una pregunta com a base del debat: Es pot ser ecologista i defensar l’ús de les nuclears com a principal opció energètica per combatre el canvi climàtic? La intenció era exposar els arguments a favor i en contra tant de l’energia nuclear com de les renovables, és a dir, entre dues visions diametralment oposades sobre el model energètic que cal seguir. També esbrinar si és un debat viciat ja en origen perquè obvia la gènesi dels greus desequilibris planetaris: el mantra del creixement econòmic il·limitat.

Aquesta taula rodona es va fer a l‘auditori Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès el dimecres 12 de març de 2025 i hi van participar:

Mar Reguant, Economista, professora i investigadora ICREA-IAE-CSIC i BSE

Lluis Batet, Catedràtic i director del Màster en Enginyeria Nuclear a la UPC

Eloi Nolla, Coordinador de l’Àrea d’Energia d’Ecologistes en Acció de Catalunya

Marc Altés, Enginyer nuclear i president de l’associació Econuclears

El va moderar Jordi Carrasco, ponent de la secció d’Ecologia de l’Ateneu

Els que no hi vau poder assistir, i també els que volgueu recuperar-lo, podeu veure el debat en aquest vídeo: