Ecocrèdits: una proposta per salvar al planeta

 

En les societats contemporànies, la contaminació s’ha convertit, ens agradi o no, en un mal necessari. Encara que sovint la contaminació s’associa amb la producció de superflus articles de luxe, sembla inevitable emetre cert grau de contaminació si no volem renunciar a altres coses valuoses com un sistema sanitari que funcioni bé, sistemes de transport assequibles, un subministrament d’aliments i roba barat i accessible, etc. El fet que el disseny de polítiques ambientals intel·ligents capaces d’equilibrar correctament els beneficis i els perjudicis de les economies modernes sigui tan difícil fa que el canvi climàtic sigui un dels problemes actuals de major importància als quals ens enfrontem. No obstant això, des del nostre punt de vista, el canvi climàtic també és una poderosa oportunitat per a fer del món un lloc més just, i és per això que suggerim els EcoCrèdits.

Deixant a un costat el que podríem anomenar l’enfocament voluntarista per a combatre el canvi climàtic -és a dir, campanyes públiques dirigides a canviar el comportament de les persones mitjançant l’augment de la seva consciència ambiental-, la política ambiental més popular són els anomenats impostos pigovians sobre la contaminació. Aquests impostos forcen als agents econòmics a internalitzar part de les externalitats negatives que produeixen, recapten diners per a compensar els danys causats i, en general, descoratgen la contaminació. Els principals problemes d’aquest enfocament són dos. D’una banda hi ha el problema de la permissibilitat: és legítim contaminar tant com es vulgui sempre que hom estigui disposat a pagar tal cosa? Algú té dret a empitjorar la meva salut (entre molts altres danys que pot produir-me) si després aquest algú em compensa?

D’altra banda, hi ha el problema del límit. La Terra té un cert “sostre ecològic”, és a dir, una quantitat màxima de contaminació que pot absorbir per unitat de temps abans que la vida humana (així com la d’altres espècies) es vegi seriosament obstaculitzada o directament impossibilitada. Qualsevol mesura ambiciosa contra la contaminació hauria d’evitar que es creuin aquests límits, i els impostos pigovians no ho eviten. Simplement ho fan més car.

De les solucions que s’estan implementant actualment, els sistemes de “cap and trade” (CAT) són especialment notables, entre els quals el més conegut és el sistema de Carbon Credits. En aquest sistema, certes institucions públiques venen o subhasten drets de producció de gasos d’efecte hivernacle, i les empreses els compren, ja sigui per a vendre’ls o per a usar-los per a crear productes i serveis. D’aquesta manera, venent una quantitat total determinada de drets s’evita el problema del límit. No obstant això, el problema de la permissibilitat persisteix. A més, com pot l’Estat vendre el dret a contaminar, és a dir, el dret a causar danys a totes les persones, a un tercer? No és el principi de no agressió el principi de justícia més bàsic i universal?

Respecte a aquesta aparent falta de bones solucions, sembla que tenim tres alternatives. Primer, podem continuar imposant-nos mútuament la contaminació que cadascun de nosaltres vol i pot permetre’s imposar. Això, per descomptat, no sembla raonable. En segon lloc, tenim el pol oposat: podem reduir tota activitat contaminant a zero. Això tampoc sembla raonable, ja que ens portaria, traumàticament, a una societat preindustrial. Sembla lògic, llavors, que advoquem per una tercera solució intermèdia: contaminar en certa quantitat limitada, però raonablement.

La millor manera i la més justa de fer això és donar a cada individu el mateix dret a contaminar. És a dir, atès que l’aplicació pura del principi de no agressió no és viable, establim un principi d’igual agressió. Això seria, en resum, un sistema CAT amb propietat individual. En resum, el sistema funcionaria així:

1) S’estimaria el sostre ecològic per unitat de temps.

2) A cada persona se li assignaria periòdicament el mateix dret a contaminar la mateixa quantitat; l’ús que cada persona li donés a aquests EcoCrèdits dependria completament de cadascun/a. La quantitat total d’EcoCrèdits assignats no hauria d’excedir el sostre ecològic.

3) Cada acte contaminant requeriria la transferència corresponent d’EcoCrèdits a l’Estat. Per exemple, si una empresa volgués crear un producte i per a fer-lo hagués d’emetre un cert volum de CO2, aquesta empresa hauria de transferir una quantitat equivalent d’EcoCrèdits a l’Estat, a més dels pagaments habituals als proveïdors, mà d’obra, etc.

4) Els propietaris de l’empresa haurien d’haver estalviat suficients EcoCrèdits dels que reben periòdicament per a pagar la contaminació per avançat, o, alternativament, haurien de comprar els EcoCrèdits d’altres persones en el mercat.

D’aquesta forma, els EcoCrèdits eviten el problema del límit, aconseguint la sostenibilitat ecològica. No obstant això, la diferència amb els sistemes de CAT que existeixen actualment és que, en virtut del principi d’igual agressió, els costos i beneficis de no excedir aquest límit es distribueixen de manera més justa. Una organització governamental difícilment actuaria de manera justa si vengués drets a contaminar (és a dir, el dret a danyar a uns altres) al millor postor. En tot cas, els propietaris d’aquests drets a causar danys només poden ser les persones que sofriran aquests danys.

Aquest sistema és, essencialment, una forma de resoldre el que en els anys 60 Garrett Hardin va dir la “tragèdia dels comuns”, del qual el canvi climàtic n’és un clar exemple. Els EcoCrèdits són, en certa manera, un “enclosure” dels cels anàleg als “enclosures” de terra del passat; excepte que aquesta vegada seria un sistema democratitzador que enriquiria, en comptes d’empobrir, als menys afortunats.

Com? Entre els diversos efectes secundaris positius que tindria aquest sistema (un fort incentiu per a produir energia de fonts renovables, reducció en el consum de carn), hi ha un que destaca especialment: un efecte anti- pobresa extraordinàriament potent. Això es deu al fet que, en la pràctica, la introducció d’aquest sistema seria equivalent a l’establiment d’una renda bàsica universal, atès que a cada persona se li donaria periòdicament una certa quantitat d’un recurs molt valuós: drets de contaminació. Com que els individus rics i que consumeixen molt no serien capaços d’adquirir EcoCrèdits addicionals tret que comerciessin amb persones pobres i menys consumidores, aquests últims se’n beneficiarien, ja que serien necessaris per a mantenir els hàbits dels rics.

Malgrat que podria aconseguir resultats similars a la renda bàsica universal, els EcoCrèdits evitarien alguns dels costos ideològics i dificultats morals que aquesta possiblement tindria. Al contrari que la renda bàsica, la redistribució de la riquesa que comportarien els EcoCrèdits seria bastant poc exigent en termes ideològics, ja que es basa en premisses universalment digeribles, acceptables per a gairebé totes les sensibilitats polítiques: el principi d’igual agressió com una adaptació pràctica del principi de no agressió, acceptat universalment. És per això que parlem del canvi climàtic com una gran oportunitat per a millorar el nostre món.

Les estratègies de lliure mercat ens han ajudat a aconseguir nivells de riquesa i benestar sense precedents, però no han aconseguit evitar la situació ambiental actual. Ja és hora de corregir aquest error. Amb una mica d’ajuda, la llibertat pot, una vegada més, posar-se a treballar al servei d’un món millor.

Gonzalo Fernández. Co-fundador i editor en cap de Libertalia

Responsabilitat empresarial per a la sostenibilitat

 

La insostenibilitat del actual model de desenvolupament, social, econòmic i ambiental,
exigeix canvis profunds en el comportament de les persones i de les organitzacions. El
compliment dels Objectius de Desenvolupament Sostenible  (ODS) de Nacions Unides, en la seva Agenda 2030, ens marquen el camí.
El patrimoni natural de les Terres de l’Ebre, declarat per la UNESCO, Reserva Natural de la Biosfera, està afectat per greus amenaces ambientals: la manca d’aigua del riu, la
continua pressió de transvasaments, la regressió del Delta, la pèrdua de la biodiversitat
de les aigües fluvials per la invasió d’espècies foranies i la contaminació de productes
químics,…  I tot plegat, exposats al canvi climàtic, que de no aturar-se farà desaparèixer elDelta.

Però a la vegada, aquestes amenaces han permès aflorar la consciència dels  seus
habitants sobre el seu patrimoni. La saviesa popular de la pagesia i del medi rural s’ha
conjugat amb la força reivindicativa i educativa dels moviment socials en defensa del riu i d’altres agressions que el món acadèmic i institucional li donen suport.

Per donar veu a aquesta potent realitat des del territori, la secció d’Ecologia de l’Ateneu Barcelonès ha convidat a en Xavier Garcia, periodista i escriptor, a en Josep Aragonés, director del COPATE (Reserva Natural de la Biosfera. Terres de l’Ebre)
i a en Mauricio Espaliat, coordinador de Planet,  Mieses Global.

Aquesta sessió, que tindrà lloc el 4 de desembre a les 19h (Sala Verdaguer) pretén analitzar i debatre estratègies a seguir des de la perspectiva empresarial, aprofitant les conclusions de les Jornades: “Som terra, som Ebre” celebrades el juny passat a Deltebre i que aplegaren una vintena d’especialistes en diferents àmbits de la
sostenibilitat, que seran lliurades als assistents.

L’acte s’adreça a persones amb compromís social,  interessades en com assolir la sostenibilitat des de la perspectiva empresarial i de valor de negoci i molt especialment, a càrrecs directius d’institucions públiques i empreses, professionals vinculats a la sostenibilitat i responsables de màrqueting.

A la cua de les renovables

 

Quan plana damunt del país, amb una virulència punyent, quin model de futur i de societat volem per a les generacions futures, l’absència de l’ecologia en aquest debat resulta, com a mínim, incomprensible. La mala gestió de l’administració catalana de tots aquests anys ens ha abocat a ser de vagó de cua pel que fa a la transició energètica, en contrast amb la situació de gran part de la resta de l’Estat.

Us convidem a llegir, sobre aquest tema, l’editorial escrit recentment a El Punt Avui per en Santi Vilanova, periodista i ponent de la secció d’Ecologia de l’Ateneu.

Lectura de l’article “A la cua de les renovables”

Homenatge a l’ecòleg Ramon Margalef en el centenari del seu naixement

L´ecòleg Ramon Margalef i l´ecologista Edward Goldsmith, fundador de la revista “The Ecologist”, passejant per la Rambla de Catalunya el 24 d´octubre de 1989 (Foto Santiago Vilanova)

Per preparar l´acte d´homenatge al Dr. Ramon Margalef (Barcelona,1919- Barcelona, 2004) que tindrà lloc el dimecres 2 d´octubre de 18h. a 21h., us proposem la lectura de la presentació que va fer de l´ecologista Edward Goldsmith (Paris,1928 – Siena,1989) en el Primer Simposi Internacional Una Sola Terra celebrat en el Museu de la Ciència el 24 d´octubre de 1989. Ecòlegs i ecologistes, respectant-se mútuament, han aportat  informació i alternatives  a la crisi ecològica i climàtica del planeta tant a nivell local com a nivell global. Hi ho continuaran fent. En aquest missatge del més reconegut ecòleg català es troba la resposta a la nova governança de la transició energètica.
Us esperem en aquest rellevant acte de l´Ateneu en el que ens parlaran sobre el Dr. Margalef destacats ecòlegs i alumnes seus com Marta Estrada, biòloga de l´Institut de Ciències del Mar; Jaume Terradas, catedràtic d´Ecologia de la UAB; Ramon Margalef Mir, biòleg, professor d´ensenyament secundari; Joan Martínez Alier, catedràtic d´Economia i Història Econòmica de la UAB i Begoña Vendrell, biòloga de l´Institut de Ciències del Mar. A les 18h. es projectarà una entrevista de Josep Maria Espinàs al Dr. Margalef en el programa “Identitats” de TV3 (1987). Us hi esperem.

 

La greu contaminació de Barcelona, a debat

Lligant amb el tema del Dia Mundial del Medi Ambient el dimarts 11 de juny,  a les 19h, hem organitzat una taula rodona a la Sala Verdaguer en la que els protagonistes seran els barcelonins que han demandat a l’Ajuntament de Barcelona per la greu contaminació atmosfèrica que supera els nivells de CO2, NO2 i partícules fines recomanats per l´Organització Mundial de la Salut i la UE. Es tracta de l´economista Román Martín i la consultora Marisa del Rosario Sanfeliu.

Els informes municipals admeten que, per culpa d´aquesta contaminació, es produeixen 659 morts prematures a l´any i s´escurça la vida fins a nou mesos. L’advocat dels demandants, Josep Conesa, proposa, entre altres mesures, la creació d´un peatge just i equitatiu per a l´entrada de cotxes a Barcelona, com s´ha fet en altres ciutats d´Europa amb reduccions de la contaminació de fins a un 30%.

Aquesta és la primera acció judicial per reclamar una reacció radical dels nostres governants que redueixi la contaminació de l’Àrea Metropolitana. Veure informacions sobre el tema a “La Vanguardia”: “El jutge admet una demanda per l´alta pol·lució de Barcelona” (19 de febrer de 2019) i “L´home que demana aire pur al jutge” (23 de febrer de 2019).

Dia Mundial del Medi Ambient 2019

 

El Dia Mundial del Medi Ambient va ser creat per les Nacions Unides el desembre de 1972. Se celebra des de 1974 cada 5 de juny en commemoració de la Cimera d’Estocolm de 1972. L’objectiu és dedicar aquest dia a la conscienciació de la població davant els greus problemes ecològics globals que pateix el nostre planeta.

Enguany el tema escollit és la contaminació de l’aire en el marc de la campanya “Breathe Life” , amb l´objectiu de mobilitzar la societat civil sobre els efectes de la contaminació de l´aire, sobre la nostra salut i sobre el clima, especialment en ciutats com Barcelona.

Per a celebrar el Dia Mundial del Medi Ambient 2019 la secció d´Ecologia i Recursos Naturals de l´Ateneu ha escollit projectar la pel·lícula ecologista de l´any. Es tracta de “Woman at War” (“La dona de la muntanya”) del director islandés Benedikt Erlingsson. Una obra de ficció que lliga el compromís d´una activista ecofeminista que lluita contra els oligopolis energètics i industrials contaminants, en aquest cas contra una fábrica d’alumini. És també un missatge que ens invita a lluitar contra el canvi climàtic canviant els nostre model de consum.

Presentarà la pel·lícula la cineasta catalana Alba Sotorra (Reus, 1980), autora de “Comandante Arian” , nominada al Premi Gaudí, i que acaba de tornar de rodar a Rojava, en el Kurdistà siri.

El pròxim 5 de juny, Dia Mundial del Medi Ambient, us esperem, doncs, a la Sala Bohigas a les 19h per celebrar-ho amb aquesta aquesta magnífica projecció.

La gestió de l’aigua de l’Àrea Metropolitana de Catalunya

 

El debat sobre la gestió de l’aigua a l’Àrea Metropolitana de Catalunya és una qüestió de primer ordre per a la ciutadania pel que fa al seu accés a bens comuns d’interés públic i una oportunitat perquè aquesta qüestió formi part de l’agenda política.

El pròxim dimarts 14 de maig estan convidats a l’Ateneu representants de la plataforma Moviment per l’Aigua Pública i Democràtica per explicar-nos quina és la situació actual des de la seva perspectiva i donar a conéixer la seva proposta que sigui la mateixa ciutadania de Barcelona la que participici en la seva gestió per garantir un servei just i a l’abast de tothom, responsable, respectuós amb el planeta i basat en el control ciutadà.

Reproduïm aquí el contingut del seu Manifest per anar obrint el debat en el si de la Secció d’Ecologia i Recursos Naturals:

Compromís per l’aigua pública i democràtica

El creixement de Barcelona va obligar la ciutat a saltar les muralles i urbanitzar l’Eixample. Des de llavors la gestió de l’aigua a Barcelona ha estat quasi sempre privada. Així es va anar estenent per la gran majoria de poblacions i ciutats de la seva Àrea Metropolitana. Tot i així, el 2010, un Tribunal de Barcelona va dictaminar una sentència al detectar que no existia cap contracte de concessió que regulés aquesta gestió. Dos anys després, el 2012, el govern de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) va crear una empresa mixta amb la participació de la Societat General d’Aigües de Barcelona (grup AGBAR) per gestionar el cicle urbà de l’aigua (abastament i sanejament).

El 2016, aquesta empresa mixta va ser anul·lada pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) per diverses irregularitats: no s’havia justificat que la gestió mixta fos la millor opció, es va adjudicar a dit -sense concurs públic- la part privada de l’empresa mixta i, finalment, la valoració dels actius afavoria escandalosament a AGBAR. La sentència judicial del TSJC serà valorada en els propers mesos pel Tribunal Suprem que haurà de dictaminar una sentència definitiva. Si a causa d’aquesta sentència s’anul·la l’empresa mixta, aquesta podria ser una gran oportunitat per remunicipalitzar el servei de l’aigua als municipis de l’AMB.

Una oportunitat per la remunicipalització de l’aigua:

La remunicipalització de l’aigua és una tendència mundial que considera que un dret humà essencial per a la vida com és l’aigua i el sanejament mai hauria de ser un negoci. Per això proposa recuperar la governança d’aquest bé comú, ara segrestat per la corporació AGBAR. Reivindicant la remunicipalització de l’aigua, no només volem passar de la gestió privada a la pública, sinó que exigim la participació ciutadana en el servei per poder assegurar l’accés universal a l’aigua, rendir comptes de la gestió i preservar els ecosistemes aquàtics, fonts de vida.

El nostre compromís:

Davant la ciutadania dels diversos municipis de l’AMB, les associacions veïnals, socials, ambientals, sindicals, fundacions, universitats, escoles i instituts, hospitals, biblioteques, negocis i tota la resta d’entitats, persones jurídiques i grups sota signants fem públic el nostre compromís per una gestió pública i amb participació ciutadana de l’aigua a l’AMB.

Per fer-ho possible, ens comprometem a vetllar per l’acompliment dels següents objectius:

  • Considerar l’accés a l’aigua i al sanejament un dret humà essencial per a la vida i que sota cap concepte pugui ésser considerat una mercaderia.
  • Considerar l’accés a l’aigua i al sanejament un bé comú que necessita d’un model de gestió pública i una governança democràtica amb participació ciutadana, transparència i rendició de comptes.
  • Fer front als reptes actuals com són la preservació de les masses d’aigua i l’adaptació al canvi climàtic per mantenir els ecosistemes aquàtics i terrestres, l’equilibri territorial i la sobirania alimentària tot garantint l’abastament de tota la ciutadania.
  • Teixir i consolidar un moviment ciutadà a favor de la remunicipalització de l’aigua i d’un nou model de gestió de l’aigua pública, participatiu i respectuós amb el medi ambient.
  • La creació d’un observatori ciutadà que vetlli per la gestió de l’aigua i el sanejament com a bé comú, tal i com s’ha descrit als punts anteriors.

Com pots contactar amb nosaltres?
A la nostra web www.aiguabcn.org pots posar-te al dia i subscriure’t al nostre butlletí per rebre informació. El nostre Twitter és @aiguabcn, a facebook com Remunicipalitzem Barcelona https://www.facebook.com/aiguabcn/ i el nostre correu és contacta@aiguabcn.org