La guerra d’Ucraïna i l’impacte sobre la transició energètica

Conferència de Claudio Aranzadi, ex ministre d’Indústria i Energia dels governs de Felipe González (1988-1993). 22 de novembre, sala d’actes Oriol Bohigas, a les 18.30h

La central nuclear de Zaporijía a Ucraïna amb sis reactors, la més gran d’ Europa, convertida en objectiu militar i estratègic del president Putin. Foto: IAEA Imagebank (CC BY 2.0)

PRESENTACIÓ

La secció d´Ecologia de l´Ateneu, creada el 2015, s´ha destacat durant els darrers anys per reivindicar una transició energètica que ens faci com a ciutadans i consumidors més autosuficients; no dependents de les energies fòssils i dels oligopolis que les han controlat. Hem defensat un procés de concertació democràtica d´aquesta transició que permeti la participació de les comunitats energètiques d´autoconsum i de les xarxes de sobirania energètica. Una transició que faci que el canvi de paradigma esdevingui just i dialogant; o correm el risc que provoqui noves formes d´autoritarisme i que generi frustracions socials que puguin acabar amb moviments com el de les “armilles grogues” a França.

Estem veient com s´ha incrementat la consciència ecològica de la població a mesura que els climatòlegs i el Grup Intergovernamental d´Experts sobre el Canvi Climàtic han donat a conèixer els seus alarmants informes. El canvi climàtic és un fenomen que ha vingut per quedar-se i és alhora el major repte de la Humanitat.

Catalunya ha esdevingut un país pioner de la Mediterrània amb l’aprovació d’una Llei de Canvi Climàtic (16/2017) l´1 d´agost de 2017 destinada a reduir les emissions de gasos amb efecte hivernacle i afavorir la transició cap una economia descarbonitzada. Els objectius són revolucionaris: el 2030 el 50% de l´electricitat ha de ser produïda mitjançant les energies renovables i el 2050 el 100%. Ens hem compromès a reduir les emissions un 55% el 2030 i arribar a la neutralitat de carboni el 2050.

Les energies renovables, però, malauradament, només representen un 15,4% de la generació elèctrica i al ritme actual, lentíssim, no podrem aspirar, probablement, a més d´un 20% (equivalent al que representa la hidràulica). I això sabent que tenim una “espasa de Damocles” com són els 3.000 MW nuclears, que ens proporcionen el 52% de electricitat, i que hem de trobar-hi substitució abans dels 2035, any en el que ens hem obligat a tancar els tres reactors d´Ascó i Vandellòs.

En el confinament provocat per la Covid vam experimentar un espectacular descens dels gasos d´efecte hivernacle però no hem trigat a tornar al consumisme i a la dependència dels recursos fòssils fins i tot abans de l´impacte de la crisis energètica provocada per la guerra de Ucraïna iniciada el 24 de febrer. S´acaben de complir nou terribles mesos de cruel confrontació en el centre de gravetat de la Unió Europea; una guerra que qüestiona la nostra sobirania i que converteix l´energia en una arma i les seves instal·lacions en objectius militars.

El 2021 les emissions dels tres sectors clau van créixer respecte el 2020. Segons un informe anual de “Climate Transparency Report” el 2020 les emissions pel transport es van reduir amb la pandèmia un 11,5% però el 2021 es van incrementar un 7,7%; les emissions de la construcció es van reduir el 2020 un 2,1% i el 2021 van augmentar un 4,4%; en el 2020 les emissions del sector energètic es van reduir en un 2,8% però el 2021 van créixer un 7,1%. I si ens referim a les emissions totals de CO2 el 2020 es van reduir un 4,9% i el 2021 es van incrementar un 5,9%.

Segons la revista “Energy Policy” s´han identificat 424 “bombes climàtiques”. És a dir, 195 macro projectes de petroli i 230 de mines de carbó (sense comptar-hi les noves prospeccions de gas ) repartides en 48 estats, principalment del G-20, que poden generar emissions potencials que representaran dos vegades les emissions actuals de CO2. Els nivells a l´atmosfera dels tres principals gasos d´efecte hivernacle (diòxid de carboni, metà i òxid nitrós) van arribar als màxims històrics el 2021.

Durant el 2021 les energies fòssils van rebre subvencions  de les entitats bancàries i financeres de quasi 700.000 milions de dòlars.  La BNP  Paribas va ser  la que més ajuts  va subministrar a gegants com BP, Shell, Total, Chevron, Exxon-Mobil, Repsol, ENI i Equinor. Entre el 2016 (després  dels  acords de Paris de la COP-25 sobre el clima) i el 2021 el grup bancari va injectar  més de 43.000 milions de dòlars en aquestes  multinacionals energètiques (“Le Monde” 27/X/2022). No els hi estranyi, doncs, que amb aquestes dades l´opinió de la nostre secció sobre el futur de la transició energètica a nivell català, europeu i global no pugui ser optimista.

El nostre il·lustre convidat, Claudio Aranzadi, ex ministre d´Indústria i Energia, ens explicarà si aquesta realitat es podrà superar i serà compatible amb les aspiracions de democratitzar i descentralitzar un sector tant estratègic com l´energètic; un sector que acaba definint totes les nostres formes de vida, consum i treball.

Claudio Aranzadi, fotografiat el 1989 a la Moncloa

L´hem convidat per parlar-nos de “La guerra d´Ucraïna i l´impacte sobre la transició energètica”. De l´eufòria que es va generar després de la Covid amb l´aprovació del Pacte Verd i l´estratègia de la Green Deal, i l´anunci del tancament de les nuclears a Alemanya, hem passat a un bany de realisme i a una preocupant regressió a les energies fòssils, motivada per les decisions del president Putin de tancar-nos les portes al subministrament de gas, petroli i urani (no oblidem que un terç de l´urani de les centrals nuclears d´Ascó i Vandellòs prové de Rússia).

Els objectius de les Conferències de Paris, Glasgow i de Sharm El-Sheikh (Egipte), que tindrà lloc del 6 al 18 de novembre, estan lluny dels compromisos adquirits pels 193 estats signataris de l´Acord de Paris. Segons els darrer informe del Conveni Marc de les NN.UU. sobre el Canvi Climàtic la inacció dels principals contaminadors del planeta (Rússia, Estats Units, Canadà, Brasil, India, Xina…) ens aboquen a una pujada de les temperatures a més de 2,5 graus a finals de segle. Si el 2030 les emissions s´havien de reduir a nivell global en un 45% respecte els nivells de 2010 ara resulta que en lloc de reduir-se s´incrementaran un 10,6%.

Tampoc s´han complert els ajuts de 100.000 milions de dòlars a l´any a partir del 2020 per finançar la lluita contra el canvi climàtic en els països pobres més afectats. Una altre paradoxa que no hem pogut aturar és que la contaminació s´està deslocalitzant dels països industrials cap Àfrica, Sud-est asiàtic i Amèrica Llatina.

La crisis provocada per la guerra d´Ucraïna ha incrementat l’egoisme dels Estats que defineixen “mixts energètics” diferents segons els seus interessos. França a base de l´energia nuclear; Alemanya amb el gas; Polònia amb el carbó i Espanya (disposada a tancar les nuclears com Alemanya) amb les renovables.

Més perplexitats. En aquests moments 35 metaners naveguen al voltant de les nostres costes sense poder arribar a port perquè els centres de gasificació, entre ells el port de Barcelona, estan saturats. El lloguer diari d´aquests metaners és de 400.000 dòlars!

La guerra ha provocat una pujada dels preus dels aliments (20%), de l´energia (30%) i de la construcció (36%), provocant una inflació insostenible. Com gestionar aquesta nova i complexa situació? No sembla que els nostres polítics tinguin experiència de governar alhora les crisis climàtica, energètica, ecològica i sanitària. Hem convidat a un gran coneixedor del sector energètic i de la seva geopolítica com és Claudio Aranzadi per aportar-nos noves reflexions al atzucac que ens trobem i que ha començat a provocar el fenomen social anomenat “ecoansietat”.

La primera sèrie de preguntes que li farem sobre el tema serà la següent: Anem cap una direcció de “Terra ignota”? Aconseguirem reconduir la transició energètica cap a la definitiva descarbonització de l´economia o quedarem a mig camí de la terra promesa? S´acabarà la guerra i veurem la nostra generació el canvi de paradigma energètic o haurem de deixar aquesta tasca com herència als nostre fills i nets?. És viable la transició energètica que se’ns proposa mentre continuï la guerra en el cor d´Europa?.

Us hi esperem.

Santiago Vilanova

Ponent de la secció d’Ecologia de l’Ateneu Barcelonès

Carl Faust, el mecenes de Ramon Margalef

Presentació d´un epistolari entre el ric industrial alemany i l´ecòleg


La publicació de les cartes entre Carl Faust (Hadamar, Hessen, 1874- Blanes, 1952),
cofundador de “Faust i Kammann” una empresa de peces de maquinària industrial, i
mecenes de la biologia, i l´ecòleg Ramon Margalef (Barcelona,1919, 2004) és una
aportació rellevant en la història de la ciència catalana que ens permet conèixer millor
els primers anys de la formació acadèmica del nostre gran científic. Es tracta d´un total
de 500 cartes curosament seleccionades i amb comentaris afegits a càrrec del biòleg
Josep M. Camarasa, que va ser alumne de Margalef, i la documentalista Maria Elvira.
Aquest epistolari ens permet una visió de la capacitat i creativitat de l´ecòleg per fer
realitat el seu projecte científic iniciat amb l´estudi del plàncton d´aigües dolces i que,
amb el suport de Faust, va poder fer el salt als estudis del plàncton marí.


“De la mar de Blanes a l´oceà planetari. Els anys d´aprenentatge de Ramon Margalef a
través de la seva correspondència amb Carl Faust”
serà presentat pel nostre ponent
Santiago Vilanova acompanyat dels autors Camarasa i Elvira el proper 13 d´octubre a
les 18.30h a la Sala Verdaguer.
El llibre s´inicia el 1943 , quan Margalef, naturalista
afeccionat, treballava d´administratiu en una companyia d´assegurances, i acaba el
1951 quan l´ecòleg comença ser reconegut internacionalment.
Carl Faust , amic també de Pius Font Quer, el líder de la botànica catalana d´aquells
anys, va impulsar el Jardí Botànic Marimurtra de Blanes, on durant un temps hi va
treballar Margalef estudiant el plàncton marí d´aquella costa. L´industrial alemany, ja
retirat i ric, hi volia crear un petit paradís d´inspiració hel·lènica i un lloc de trobada
entre savis i joves deixebles.
Aquest acte ens satisfà especialment doncs el considerem una continuïtat de
l´homenatge que la nostra secció va organitzar a la Sala Bohigas el 2 d´octubre de
2019 (veure gravació a continuació ) per commemorar el centenari del naixement de Ramon
Margalef amb la presència de destacats ecòlegs i familiars del científic.

Acte d’homenatge en el centenari del naixement de Ramon Margalef realizat a l’Ateneu Barcelonès

La visió de futur del Club de Roma

Foto: Josep Bracons CC BY-SA 2.0

Tal com vàrem anunciar a l’acte del passat 26 de maig sobre el 50 aniversari del cèlebre informe “Els limits al creixement”, celebrat a l’Ateneu, des de la secció d’Ecologia us convidem a continuar seguint aquest debat amb una segona sessió que se celebrarà el proper 20 de juny al Palau Macaya.

L’objectiu d’aquest acte serà dialogar sobre la “visió de futur del Club de Roma” amb la participació de Carlos Álvarez, Vicepresident internacional del Club de Roma i Cristina Manzano, politòloga, directora de Esglobal i membre de la Junta Directiva del Club de Roma.

Amb la responsabilitat i la força moral de l’encert de les advertències de l’informe de 1972, el Club de Roma ha endegat una nova reflexió per tal d’orientar els esforços en la lluita contra el canvi climàtic d’una manera justa, eficient i sostenible.

La sessió, convocada a les18h, tindrà lloc de manera presencial. Es prega confirmació prèvia al 91 431 67 99.

50 anys de l’informe “Els límits al creixement” a l’Ateneu i al Palau Macaya

“The limits to growth” (“Els límits al creixement”) és el famós informe encarregat al Massachusetts Institute of Technology (M.I.T) pel Club de Roma i publicat el 1972, poc abans de la primera crisi del petroli. L´autora principal d´aquell estudi interdisciplinari,utilitzant un model de computació, en el que hi van col·laborar 17 professionals, va ser la biofísica Donella H. Meadows, junt amb seu marit Dennis L Meadows.

L´informe, traduït a més de 30 llengües i amb més de 16 milions de còpies, ens advertia que l´explosió demogràfica, l´explotació il·limitada dels recursos fòssils i la contaminació industrial ens portarien cent anys després al col·lapse. No hem tingut d´esperar un segle, cinquanta anys després els informes del Grup Intergovernamental d´Experts en Canvi Climàtic ens confirmen la irreversibilitat d´un canvi climàtic. És el resultat de no haver seguit l´al·legat d´aquell informe que va ser guia del moviment ambientalista i ecologista internacional. Ara, i davant d´una nova crisi energètica mundial motivada per la guerra d´Ucraïna, el Club de Roma considera la inevitable transició energètica i una nova governança com un full de ruta inevitable per rectificar el rumb del desenvolupament humà.

L´acte de l´Ateneu sobre el 50è aniversari d’aquest treball cabdal, comptarà amb la conferència Els cinquanta anys de “Els límits al creixement” de Carlos Álvarez, vicepresident internacional del Club de Roma, es realitza amb estreta col·laboració i amb el suport de l´Oficina del Club de Roma de Barcelona presidida per Jaume Lanaspa i tindrà una segona sessió el 20 de juny al Palau Macaya (Passeig de Sant Joan,108), mitjançant un diàleg sobre “La visió de futur del Club de Roma” entre Carlos Álvarez, vicepresident Internacional del Club de Roma i Cristina  Manzano, politòloga, directora  de esglobal i membre de la junta directiva del Club de Roma.

Des de la Secció d’Ecologia us convidem, en primer terme, a acompanyar-nos en aquest rellevant acte, presentat pel ponent de la secció d’Ecologia, Santiago Vilanova, que tindrà lloc dijous 26 de maig a les 18.30 a la sala d’actes Oriol Bohigas de l’Ateneu de Barcelona. Us hi esperem.

El dictador Putin i l’activista Greta Thunberg

La projecció del documental “I am Greta” (“Jo sóc la Greta”) del director suec Nathan Grossman, que projectarem el 24 de març a la sala Bohigas com estrena a Catalunya (acte organitzat conjuntament amb la secció de cinema), i el rerefons energètic de la guerra d´Ucraïna, ens motiva  recordar el que va escriure el nostre ponent Santiago Vilanova en el seu assaig “L´emergència climàtica a Catalunya. Revolució o col·lapse”:

Foto: stephan_p sota llicència CC CC BY-NC-ND 2.0

El president Trump va menystenir Greta durant tot el seu mandat. I encara més cínic es va mostrar Vladimir Putin quan va referir-se al fenòmen Thunberg el 2 d’octubre de 2019, durant una taula rodona de la Russian Energy Week que patrocinen cada tardor les grans empreses russes (Lukoil, RussNeft, Gazprom, Rosatom…). Les seves paraules mostren les dificultats enormes que tindrà la humanitat per fer la transició energètica donada la resistència de les poderoses empreses russes de gas i petroli:

<<Els decebré. No comparteixo l’entusiasme que ha generat el discurs de Greta Thunberg. Trobo molt bé i correcte que els adolescents prestin atenció als greus problemes ambientals. Però quan algú s’aprofita dels nens i dels adolescents, mereix la condemna. I més si algú intenta guanyar-hi diners. No afirmo que aquest sigui el cas, però és necessari estudiar-ho més detingudament. Ningú ha explicat a Greta la complexitat del món modern? (…) Tothom sap que el petroli és la primera font de l’equilibri energètic al món i que mantindrà els seus avantatges els propers vint-i-cinc anys. Sí, el petroli disminuirà gradualment i les energies renovables creixeran molt més ràpidament. És cert, i hem de procurar que sigui així.

Però, és una tecnologia accessible per a totes les economies i tots els països en desenvolupament? (…) Estic segur que Greta és una bona nena i molt sincera. Però els adults han de fer tots els possibles per no portar als adolescents i els nens a situacions extremes. Els han de protegir de les emocions innecessàries que poden destruir la seva personalitat (…). Avui és impossible no donar suport a les idees relacionades amb el desenvoupament de les fonts d’energies renovables. Nosaltres hem signat l’Acord de París i estem fent accions per limitar les emissions i per desenvolupar fonts alternatives mitjançant una regulació tributària i creant preferències per les energies renovables.  Desenvolupem el gas natural com a hidrocarbur més net (…) Repeteixo, però, és incorrecte utilitzar nens i adolescents encara que sigui per a objectius nobles, sobretot si es fa d’una manera dura i emocional>>. La intervenció va provocar aplaudiments entusiastes de l’audiència formada per presidents i alts càrrecs de les grans companyies energètiques mundials, com la francesa Framatome. També el president Emmanuel Macron, després d’escoltar el discurs de Greta a les Nacions Unides, va fer a Europe 1 unes declaracions semblants a les del president Putin: <<No estic segur que la via Thunberg sigui la més eficaç. Hi ha accions ciutadanes que són més útils. Les posicions radicals tenen per funció provocar l’antagonisme de les nostres societats>>.

Us convidem a acompanyar-nos el pròxim dijous 24 de març a les 18.30 a visionar aquest magnífic documental i a participar en el debat posterior que tindrà lloc després de la projecció. Us hi esperem.

Donem la veu als i les ecologistes

Foto: Víctor Barro, sota llicència CC 4.0 BY

Un dels objectius que es va proposar la secció d´Ecologia, iniciada durant el curs 2015-
16, va ser donar la veu a les principals entitats ecologistes i ambientalistes de Catalunya.
No hi transformació social i econòmica sense la complicitat dels moviments socials. I la
seva marginació en els mitjans de comunicació i en les taules de concertació ho fa més
obligat.

Sobre la governança de la transició ecològica i energètica ja hem organitzat diferents actes amb la presència d´experts i científics. Estem oberts també al nou Departament d´Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural perquè ens expliqui el seu full de ruta. La creació d´aquest departament va decebre a molts sectors progressistes de la gestió ambiental que reclamaven una Vicepresidència per fer una acció més transversal i poder disposar d´un pressupost més important.

El resultat de la Cimera de Glasgow és decebedor en el sentit de no haver donat cap
pas per definir una governança mundial que obligui als Estats a complir els seus
compromisos i als governs a ver una tasca política més integradora de les diferents
polítiques implicades en la mitigació i adaptació del canvi climàtic. Un altre tema
estratègic és si el gas natural i l´energia nuclear es poden considerar “energies verdes”;
si aquesta declaració de la UE prospera ens trobarem amb un oxímoron que afectarà la
credibilitat de la “Green New Deal”.
El Govern de la Generalitat i el Parlament porten un retard espectacular en matèria
legislativa per definir una governança que faci possible complir La Llei de Canvi
Climàtic. En aquesta legislatura s´haurien d´aprovar: El Pla Territorial Sectorial de les
Energies Renovables i les lleis de Residus; d´Agricultura Sostenible; de Biodiversitat; de bases de Protecció del Clima; de Transició Energètica; els pressupostos de carboni i el full de ruta de la desnuclearització… S’espera també el nomenament de tots els membres del Comitè d´Experts.

Ben segur que les entitats ecologistes convocades aprofitaran la plataforma que els hi
oferim per manifestar-se sobre temes polèmics com l´ampliació de l´aeroport de Part,
els Jocs Olímpics d’Hivern, el projecte de parc eòlic marí Tramuntana o el projecte
Hard Rock. Hem reunit a les quatre principals entitats ecologistes en una taula rodona que moderarà el nostre ponent Santiago Vilanova. Volem saber què pensen de la nova estructura política i sobre el model econòmic i de creixement que impulsen els Departaments d´Economia i Polítiques Digitals i Territori.
Hi seran convidats:

Mercè Girona, de la Plataforma Ciutadana Residu Zero, Montserrat Coberò, de la Xarxa per a una Transició Energètica Justa, Miquel Vallmitjana, d’ Ecologistes en Acció, i Xavier Jiménez, d’Ecologistes de Catalunya.

L´acte tindrà lloc el 27 de gener a la Sala Oriol Bohigas i a les 18.30h. Us hi esperem.

Lluites compartides: les resistències contra els pantans de Riaño i Rialb

Foto: Una de les manifestacions a Lleó contra el pantà de Riaño.

La política hidràulica del franquisme basada en construir grans pantans en indrets de valor ecològic, paisatgístic, agrícola i arqueològic, va continuar durant la transició democràtica amb l´aprovació del Plan Hidrológico Nacional. Això va provocar  decepció política amb els governs d´esquerres i una dramàtica resistència  dels habitants del territoris afectats que es veien desplaçats de les seves terres, cases, estil de vida i relacions socials. Els primers grups ecologistes  organitzats varen acudir a donar suport als opositors.

Darrera aquelles obres faraòniques, que es feien “al servei de la col·lectivitat i del progrés”, s’ocultaven interessos espuris i connivències dels governants amb les Confederaciones Hidrográficas, la oligarquia elèctrica i els seus bancs i amb els grans terratinents.

L´impacte ecològic no era menor: es produïen  greus desequilibris  biològics de les espècies, entrofització de les aigües, retenció de sediments, destrucció de fèrtils terres de conreu… Els informes d´ecòlegs i geòlegs independents contra les ubicacions d´aquests embassaments eren marginades del debat públic.

La nostra secció d´Ecologia ha volgut recordar algunes d´aquelles lluites compartides. Les més destacades i emblemàtiques varen ser les de Riaño (Lleó), Rialb (Catalunya) i Itoiz (Navarra)

L´Estat va guanyar la partida, no sense dramàtiques escenes de brutals accions policials que recorden les que vam patir a Catalunya l´1 d´octubre en el referèndum sobre la independència. Els tres pantans estan avui en funcionament, produint energia elèctrica però lluny de complir els objectius de regadius i desenvolupament agrícola pels que varen ser construïts.

En plena emergència climàtica els afectats clamen ara justícia pels danys i perjudicis causats. Ens ho explicaran alguns d´aquells activistes. Hem convidat  a representants dels moviments de resistència de Riaño, que es diu va ser una compensació de l´Estat a Iberduero pel tancament de la central nuclear de Lemóniz; un pantà que havia de regar 85.000 hectàrees de les terres més ermes de Lleó.

Foto: Manifestació a Ponts contra el pantà de Rialb. En primer terme els alcaldes dels pobles afectats.

El pantà de Rialb va afavorir els interessos de Joaquim Viola Sauret, ex alcalde de Barcelona, i als grups econòmics que el recolzaven; a les companyies Fecsa i Hidroelèctrica del Segre, i a entitats bancàries com el Banco de Madrid. L´obra es va justificar per les urgències de regadius a les zones més depauperades de la Sagarra i les Garrigues i per augmentar la dotació del Canal d´Urgell.

La taula rodona que hem convocat estarà integrada per Manuel Valero, advocat, escriptor i ecologista; Ramiro Pinto, escriptor i activista ecologista contra Riaño, ambdós autors del assaig “De Riaño a New York”(Éride Ediciones, 2021); Xavier Garcia, cofundador del Grupo de Periodistes Ecologistes de Catalunya i que va  escriure molts articles  sobre el pantà de Rialb, i Josep Coma, arquitecte, regidor d´Oliana i activista contra aquella obra.

L´acte, presentat per Santiago Vilanova, ponent de la secció, està programat pel 10 de desembre a la Sala Bohigas i a les 18.30h. Us hi esperem.

L´ampliació de l´aeroport del Prat i el futur del Parc Agrari del Baix Llobregat

Foto: calafellvalo sota llicència CC BY-NC-ND 2.0

La secció d´Ecologia de l´Ateneu Barcelonès no podia eludir una qüestió tant
transcendental com és l´ampliació de l´aeroport del Prat i alhora el futur del Parc
Agrari del Baix Llobregat.

Els sectors econòmics, la patronal Foment, Aena i la vicepresidència de Polítiques
Digitals i Territori tenen la posició definida i àmpliament divulgada: salvar l´ampliació
de l´aeroport que consideren “una infraestructura clau per garantir el futur del
progrés de Catalunya; el creixement del PIB, l´increment de milers de turistes (dels
53 milions de viatgers anuals als 72 milions previstos pel 2030) i convertir-lo en un
hub internacional que faciliti els negocis internacional”.


En el debat sobre l´ampliació de l´aeroport ha quedat en segon terme el futur del Parc
Agrari del Baix Llobregat i la regeneració d´aquest gran pulmó metropolità. Les veus
dels pagesos (“ens carreguem l´economia local i la capacitat d´autoabastir-nos”), dels
ecologistes i dels ecòlegs han quedat en segon terme. La taula rodona que hem
organitzat el 2 de novembre s´ha pensat per escoltar les seves crítiques però també les
seves alternatives.
El Govern Aragonès, mitjançant el conseller Jordi Puigneró, ha presentat una nova
proposta per reobrir la negociació amb el Govern Sánchez: allargar la tercera pista cap
a l´espai protegit del Remolar-Filipines i afectar menys la Ricarda, ambdues llacunes
protegides dins la Xarxa Natura 2.000. Què en pensen els ecòlegs, els pagesos i les
entitats resilients?


El futur del Baix Llobregat

El delta del Llobregat ha estat un dels espais naturals més maltractats del territori i que
ha generat més especulació, segons el “Llibre blanc de la gestió de la natura dels Països
Catalans”
. Tant els seus aiguamolls, inqüestionable reserva ornitològica, com les terres
de cultiu s´havien d´haver blindat i ser considerades un pulmó i una reserva
d´aliments de la gran Barcelona. Ho va ser durant la Guerra Civil i la postguerra i s´ha
demostrat la seva necessitat durant l´etapa del confinament per la Covid-19.
Els terrenys on es preveu construir l´ampliació de la tercera pista de l´aeroport
s´ubiquen dins del Parc Agrari, una entitat destinada a potenciar i protegir el sector
agrícola del seu retrocés. Va ser constituïda el 1996 pel conjunt d´administracions
públiques i el sindicat Unió de Pagesos. La superfície és de 3.500 hectàrees,
distribuïdes en catorze municipis de la zona del delta i agrupa unes 600 explotacions
agràries. D´aquesta zona s´obté un 20% de la producció total d´horta de Catalunya
(bledes, carxofes, cogombres, faves ,melons, espàrrecs, escaroles, tomàquets…).
Un projecte que tampoc s´ha arribat a completar és la creació d´un corredor biològic
que connectés el delta amb el Garraf. Aquesta possibilitat s´ha vist amenaçada pel
macropla que preveu construir 4.800 habitacles nous al Pla de Ponent de Gavà.

El delta del Llobregat havia i hauria de ser un exemple de regeneració i modernització
de l´agricultura; de com gestionar la protecció d´un espai natural i fer-la compatible
amb una agricultura biològica i propera al consumidor”, escriu Santiago Vilanova en el
seu assaig “Emergència climàtica a Catalunya. Revolució o col·lapse”. Continua, però,
sense aprovar-se el pla de gestió de la zona protegida del delta que quedarà afectada
per l´impacte del canvi climàtic.
Amb una llei coherent d´espais agraris no s´haurien pogut autoritzar determinades
instal·lacions industrials, l´ampliació de l´aeroport o el traçat de les xarxes viàries
actuals que han trinxat el territori; ni tampoc les instal·lacions a l´esquerra del riu
(hipermercats, zona portuària, autopista…). La pèrdua de superfície deltaica es
considerada pels ecòlegs un dels errors ambientals més greus sobre el territori, igual
que la canalització i desviació del riu per l´ampliació de l´aeroport, avui un dels
epicentres de contaminació atmosfèrica de Barcelona que contribueix a augmentar
les emissions d´efecte hivernacle.
El Govern de la Generalitat i l´Ajuntament de Barcelona tenen en el delta del Llobregat
una ocasió per demostrar-nos que les seves proclames a favor de la transició
energètica i ecològica no són fum.

La taula rodona del 2 de novembre a les 18.30h i a la sala d´actes Oriol Bohigas – que
conduirà el nostre ponent Santiago Vilanova- estarà formada per: Josep Maria Carrera,
president de DEPANA; Pere Baltà, periodista i escriptor; Joan Pino, catedràtic
d´Ecologia, director del CREAF; German Domínguez, responsable de comunicació del sindicat Unió de Pagesos del Baix Llobregat, Ariadna Cotén, portaveu de Zeroport i Andrea Conte, de l’associació Ni un Pam de Terra.

Refugiats climàtics

Foto: Ahmed akacha

Malgrat els acords climàtics adoptats, hi ha cert consens científic en què, sense un canvi dràstic en les polítiques climàtiques, no complirem l’Acord de París de limitar escalfament a un límit entre 1,5 i 2 °C. Ara com ara, avancem cap a un escalfament d’entre 3 i 4 °C en aquest segle, la qual cosa produirà la destrucció de gran nombre d’hàbitats i els corresponents desplaçaments de població. Actualment, uns 20 milions de persones són desplaçades cada any per desastres mediambientals sobtats (tempestes, inundacions…), al que cal afegir els desplaçats silenciosos, els que van deixant les zones rurals perquè mor el seu hàbitat per les sequeres i la desertificació. Sabem que, cada any, uns 60 milions de persones deixen les zones rurals per a anar-se a les urbanes. Però aquestes ciutats que ara reben molta població començaran a expulsar-la quan la vida resulti més difícil per impactes com la calor, l’escassetat d’aigua potable i, sobretot, la pujada del nivell de la mar. Dues terceres parts de les ciutats de més de 5 milions d’habitants estan situades en zones costaneres de baixa elevació.

Per analitzar aquest repte de la humanitat hem convidat a Miguel Pajares, llicenciat en Ciències Biològiques i doctor en Antropologia Social, membre  del Grup de Recerca  sobre  Exclusió i Control  Social de la Universitat de Barcelona i president de la Comissió Catalana d´Ajuda  al Refugiat. Autor de “Refugiats climàtics. Un gran repte del segle XXI” (Raig Verd, 2020). L´acte serà el dimecres 13 d´octubre a la Sala d´Actes Oriol Bohigas a les 18.30h. i estarà presentat i moderat pel nostre ponent Santiago Vilanova. Us hi esperem.