Conferència de Claudio Aranzadi, ex ministre d’Indústria i Energia dels governs de Felipe González (1988-1993). 22 de novembre, sala d’actes Oriol Bohigas, a les 18.30h

PRESENTACIÓ

La secció d´Ecologia de l´Ateneu, creada el 2015, s´ha destacat durant els darrers anys per reivindicar una transició energètica que ens faci com a ciutadans i consumidors més autosuficients; no dependents de les energies fòssils i dels oligopolis que les han controlat. Hem defensat un procés de concertació democràtica d´aquesta transició que permeti la participació de les comunitats energètiques d´autoconsum i de les xarxes de sobirania energètica. Una transició que faci que el canvi de paradigma esdevingui just i dialogant; o correm el risc que provoqui noves formes d´autoritarisme i que generi frustracions socials que puguin acabar amb moviments com el de les “armilles grogues” a França.

Estem veient com s´ha incrementat la consciència ecològica de la població a mesura que els climatòlegs i el Grup Intergovernamental d´Experts sobre el Canvi Climàtic han donat a conèixer els seus alarmants informes. El canvi climàtic és un fenomen que ha vingut per quedar-se i és alhora el major repte de la Humanitat.

Catalunya ha esdevingut un país pioner de la Mediterrània amb l’aprovació d’una Llei de Canvi Climàtic (16/2017) l´1 d´agost de 2017 destinada a reduir les emissions de gasos amb efecte hivernacle i afavorir la transició cap una economia descarbonitzada. Els objectius són revolucionaris: el 2030 el 50% de l´electricitat ha de ser produïda mitjançant les energies renovables i el 2050 el 100%. Ens hem compromès a reduir les emissions un 55% el 2030 i arribar a la neutralitat de carboni el 2050.

Les energies renovables, però, malauradament, només representen un 15,4% de la generació elèctrica i al ritme actual, lentíssim, no podrem aspirar, probablement, a més d´un 20% (equivalent al que representa la hidràulica). I això sabent que tenim una “espasa de Damocles” com són els 3.000 MW nuclears, que ens proporcionen el 52% de electricitat, i que hem de trobar-hi substitució abans dels 2035, any en el que ens hem obligat a tancar els tres reactors d´Ascó i Vandellòs.

En el confinament provocat per la Covid vam experimentar un espectacular descens dels gasos d´efecte hivernacle però no hem trigat a tornar al consumisme i a la dependència dels recursos fòssils fins i tot abans de l´impacte de la crisis energètica provocada per la guerra de Ucraïna iniciada el 24 de febrer. S´acaben de complir nou terribles mesos de cruel confrontació en el centre de gravetat de la Unió Europea; una guerra que qüestiona la nostra sobirania i que converteix l´energia en una arma i les seves instal·lacions en objectius militars.

El 2021 les emissions dels tres sectors clau van créixer respecte el 2020. Segons un informe anual de “Climate Transparency Report” el 2020 les emissions pel transport es van reduir amb la pandèmia un 11,5% però el 2021 es van incrementar un 7,7%; les emissions de la construcció es van reduir el 2020 un 2,1% i el 2021 van augmentar un 4,4%; en el 2020 les emissions del sector energètic es van reduir en un 2,8% però el 2021 van créixer un 7,1%. I si ens referim a les emissions totals de CO2 el 2020 es van reduir un 4,9% i el 2021 es van incrementar un 5,9%.

Segons la revista “Energy Policy” s´han identificat 424 “bombes climàtiques”. És a dir, 195 macro projectes de petroli i 230 de mines de carbó (sense comptar-hi les noves prospeccions de gas ) repartides en 48 estats, principalment del G-20, que poden generar emissions potencials que representaran dos vegades les emissions actuals de CO2. Els nivells a l´atmosfera dels tres principals gasos d´efecte hivernacle (diòxid de carboni, metà i òxid nitrós) van arribar als màxims històrics el 2021.

Durant el 2021 les energies fòssils van rebre subvencions  de les entitats bancàries i financeres de quasi 700.000 milions de dòlars.  La BNP  Paribas va ser  la que més ajuts  va subministrar a gegants com BP, Shell, Total, Chevron, Exxon-Mobil, Repsol, ENI i Equinor. Entre el 2016 (després  dels  acords de Paris de la COP-25 sobre el clima) i el 2021 el grup bancari va injectar  més de 43.000 milions de dòlars en aquestes  multinacionals energètiques (“Le Monde” 27/X/2022). No els hi estranyi, doncs, que amb aquestes dades l´opinió de la nostre secció sobre el futur de la transició energètica a nivell català, europeu i global no pugui ser optimista.

El nostre il·lustre convidat, Claudio Aranzadi, ex ministre d´Indústria i Energia, ens explicarà si aquesta realitat es podrà superar i serà compatible amb les aspiracions de democratitzar i descentralitzar un sector tant estratègic com l´energètic; un sector que acaba definint totes les nostres formes de vida, consum i treball.

L´hem convidat per parlar-nos de “La guerra d´Ucraïna i l´impacte sobre la transició energètica”. De l´eufòria que es va generar després de la Covid amb l´aprovació del Pacte Verd i l´estratègia de la Green Deal, i l´anunci del tancament de les nuclears a Alemanya, hem passat a un bany de realisme i a una preocupant regressió a les energies fòssils, motivada per les decisions del president Putin de tancar-nos les portes al subministrament de gas, petroli i urani (no oblidem que un terç de l´urani de les centrals nuclears d´Ascó i Vandellòs prové de Rússia).

Els objectius de les Conferències de Paris, Glasgow i de Sharm El-Sheikh (Egipte), que tindrà lloc del 6 al 18 de novembre, estan lluny dels compromisos adquirits pels 193 estats signataris de l´Acord de Paris. Segons els darrer informe del Conveni Marc de les NN.UU. sobre el Canvi Climàtic la inacció dels principals contaminadors del planeta (Rússia, Estats Units, Canadà, Brasil, India, Xina…) ens aboquen a una pujada de les temperatures a més de 2,5 graus a finals de segle. Si el 2030 les emissions s´havien de reduir a nivell global en un 45% respecte els nivells de 2010 ara resulta que en lloc de reduir-se s´incrementaran un 10,6%.

Tampoc s´han complert els ajuts de 100.000 milions de dòlars a l´any a partir del 2020 per finançar la lluita contra el canvi climàtic en els països pobres més afectats. Una altre paradoxa que no hem pogut aturar és que la contaminació s´està deslocalitzant dels països industrials cap Àfrica, Sud-est asiàtic i Amèrica Llatina.

La crisis provocada per la guerra d´Ucraïna ha incrementat l’egoisme dels Estats que defineixen “mixts energètics” diferents segons els seus interessos. França a base de l´energia nuclear; Alemanya amb el gas; Polònia amb el carbó i Espanya (disposada a tancar les nuclears com Alemanya) amb les renovables.

Més perplexitats. En aquests moments 35 metaners naveguen al voltant de les nostres costes sense poder arribar a port perquè els centres de gasificació, entre ells el port de Barcelona, estan saturats. El lloguer diari d´aquests metaners és de 400.000 dòlars!

La guerra ha provocat una pujada dels preus dels aliments (20%), de l´energia (30%) i de la construcció (36%), provocant una inflació insostenible. Com gestionar aquesta nova i complexa situació? No sembla que els nostres polítics tinguin experiència de governar alhora les crisis climàtica, energètica, ecològica i sanitària. Hem convidat a un gran coneixedor del sector energètic i de la seva geopolítica com és Claudio Aranzadi per aportar-nos noves reflexions al atzucac que ens trobem i que ha començat a provocar el fenomen social anomenat “ecoansietat”.

La primera sèrie de preguntes que li farem sobre el tema serà la següent: Anem cap una direcció de “Terra ignota”? Aconseguirem reconduir la transició energètica cap a la definitiva descarbonització de l´economia o quedarem a mig camí de la terra promesa? S´acabarà la guerra i veurem la nostra generació el canvi de paradigma energètic o haurem de deixar aquesta tasca com herència als nostre fills i nets?. És viable la transició energètica que se’ns proposa mentre continuï la guerra en el cor d´Europa?.

Us hi esperem.

Santiago Vilanova

Ponent de la secció d’Ecologia de l’Ateneu Barcelonès