La guerra d’Ucraïna i l’impacte sobre la transició energètica

Conferència de Claudio Aranzadi, ex ministre d’Indústria i Energia dels governs de Felipe González (1988-1993). 22 de novembre, sala d’actes Oriol Bohigas, a les 18.30h

La central nuclear de Zaporijía a Ucraïna amb sis reactors, la més gran d’ Europa, convertida en objectiu militar i estratègic del president Putin. Foto: IAEA Imagebank (CC BY 2.0)

PRESENTACIÓ

La secció d´Ecologia de l´Ateneu, creada el 2015, s´ha destacat durant els darrers anys per reivindicar una transició energètica que ens faci com a ciutadans i consumidors més autosuficients; no dependents de les energies fòssils i dels oligopolis que les han controlat. Hem defensat un procés de concertació democràtica d´aquesta transició que permeti la participació de les comunitats energètiques d´autoconsum i de les xarxes de sobirania energètica. Una transició que faci que el canvi de paradigma esdevingui just i dialogant; o correm el risc que provoqui noves formes d´autoritarisme i que generi frustracions socials que puguin acabar amb moviments com el de les “armilles grogues” a França.

Estem veient com s´ha incrementat la consciència ecològica de la població a mesura que els climatòlegs i el Grup Intergovernamental d´Experts sobre el Canvi Climàtic han donat a conèixer els seus alarmants informes. El canvi climàtic és un fenomen que ha vingut per quedar-se i és alhora el major repte de la Humanitat.

Catalunya ha esdevingut un país pioner de la Mediterrània amb l’aprovació d’una Llei de Canvi Climàtic (16/2017) l´1 d´agost de 2017 destinada a reduir les emissions de gasos amb efecte hivernacle i afavorir la transició cap una economia descarbonitzada. Els objectius són revolucionaris: el 2030 el 50% de l´electricitat ha de ser produïda mitjançant les energies renovables i el 2050 el 100%. Ens hem compromès a reduir les emissions un 55% el 2030 i arribar a la neutralitat de carboni el 2050.

Les energies renovables, però, malauradament, només representen un 15,4% de la generació elèctrica i al ritme actual, lentíssim, no podrem aspirar, probablement, a més d´un 20% (equivalent al que representa la hidràulica). I això sabent que tenim una “espasa de Damocles” com són els 3.000 MW nuclears, que ens proporcionen el 52% de electricitat, i que hem de trobar-hi substitució abans dels 2035, any en el que ens hem obligat a tancar els tres reactors d´Ascó i Vandellòs.

En el confinament provocat per la Covid vam experimentar un espectacular descens dels gasos d´efecte hivernacle però no hem trigat a tornar al consumisme i a la dependència dels recursos fòssils fins i tot abans de l´impacte de la crisis energètica provocada per la guerra de Ucraïna iniciada el 24 de febrer. S´acaben de complir nou terribles mesos de cruel confrontació en el centre de gravetat de la Unió Europea; una guerra que qüestiona la nostra sobirania i que converteix l´energia en una arma i les seves instal·lacions en objectius militars.

El 2021 les emissions dels tres sectors clau van créixer respecte el 2020. Segons un informe anual de “Climate Transparency Report” el 2020 les emissions pel transport es van reduir amb la pandèmia un 11,5% però el 2021 es van incrementar un 7,7%; les emissions de la construcció es van reduir el 2020 un 2,1% i el 2021 van augmentar un 4,4%; en el 2020 les emissions del sector energètic es van reduir en un 2,8% però el 2021 van créixer un 7,1%. I si ens referim a les emissions totals de CO2 el 2020 es van reduir un 4,9% i el 2021 es van incrementar un 5,9%.

Segons la revista “Energy Policy” s´han identificat 424 “bombes climàtiques”. És a dir, 195 macro projectes de petroli i 230 de mines de carbó (sense comptar-hi les noves prospeccions de gas ) repartides en 48 estats, principalment del G-20, que poden generar emissions potencials que representaran dos vegades les emissions actuals de CO2. Els nivells a l´atmosfera dels tres principals gasos d´efecte hivernacle (diòxid de carboni, metà i òxid nitrós) van arribar als màxims històrics el 2021.

Durant el 2021 les energies fòssils van rebre subvencions  de les entitats bancàries i financeres de quasi 700.000 milions de dòlars.  La BNP  Paribas va ser  la que més ajuts  va subministrar a gegants com BP, Shell, Total, Chevron, Exxon-Mobil, Repsol, ENI i Equinor. Entre el 2016 (després  dels  acords de Paris de la COP-25 sobre el clima) i el 2021 el grup bancari va injectar  més de 43.000 milions de dòlars en aquestes  multinacionals energètiques (“Le Monde” 27/X/2022). No els hi estranyi, doncs, que amb aquestes dades l´opinió de la nostre secció sobre el futur de la transició energètica a nivell català, europeu i global no pugui ser optimista.

El nostre il·lustre convidat, Claudio Aranzadi, ex ministre d´Indústria i Energia, ens explicarà si aquesta realitat es podrà superar i serà compatible amb les aspiracions de democratitzar i descentralitzar un sector tant estratègic com l´energètic; un sector que acaba definint totes les nostres formes de vida, consum i treball.

Claudio Aranzadi, fotografiat el 1989 a la Moncloa

L´hem convidat per parlar-nos de “La guerra d´Ucraïna i l´impacte sobre la transició energètica”. De l´eufòria que es va generar després de la Covid amb l´aprovació del Pacte Verd i l´estratègia de la Green Deal, i l´anunci del tancament de les nuclears a Alemanya, hem passat a un bany de realisme i a una preocupant regressió a les energies fòssils, motivada per les decisions del president Putin de tancar-nos les portes al subministrament de gas, petroli i urani (no oblidem que un terç de l´urani de les centrals nuclears d´Ascó i Vandellòs prové de Rússia).

Els objectius de les Conferències de Paris, Glasgow i de Sharm El-Sheikh (Egipte), que tindrà lloc del 6 al 18 de novembre, estan lluny dels compromisos adquirits pels 193 estats signataris de l´Acord de Paris. Segons els darrer informe del Conveni Marc de les NN.UU. sobre el Canvi Climàtic la inacció dels principals contaminadors del planeta (Rússia, Estats Units, Canadà, Brasil, India, Xina…) ens aboquen a una pujada de les temperatures a més de 2,5 graus a finals de segle. Si el 2030 les emissions s´havien de reduir a nivell global en un 45% respecte els nivells de 2010 ara resulta que en lloc de reduir-se s´incrementaran un 10,6%.

Tampoc s´han complert els ajuts de 100.000 milions de dòlars a l´any a partir del 2020 per finançar la lluita contra el canvi climàtic en els països pobres més afectats. Una altre paradoxa que no hem pogut aturar és que la contaminació s´està deslocalitzant dels països industrials cap Àfrica, Sud-est asiàtic i Amèrica Llatina.

La crisis provocada per la guerra d´Ucraïna ha incrementat l’egoisme dels Estats que defineixen “mixts energètics” diferents segons els seus interessos. França a base de l´energia nuclear; Alemanya amb el gas; Polònia amb el carbó i Espanya (disposada a tancar les nuclears com Alemanya) amb les renovables.

Més perplexitats. En aquests moments 35 metaners naveguen al voltant de les nostres costes sense poder arribar a port perquè els centres de gasificació, entre ells el port de Barcelona, estan saturats. El lloguer diari d´aquests metaners és de 400.000 dòlars!

La guerra ha provocat una pujada dels preus dels aliments (20%), de l´energia (30%) i de la construcció (36%), provocant una inflació insostenible. Com gestionar aquesta nova i complexa situació? No sembla que els nostres polítics tinguin experiència de governar alhora les crisis climàtica, energètica, ecològica i sanitària. Hem convidat a un gran coneixedor del sector energètic i de la seva geopolítica com és Claudio Aranzadi per aportar-nos noves reflexions al atzucac que ens trobem i que ha començat a provocar el fenomen social anomenat “ecoansietat”.

La primera sèrie de preguntes que li farem sobre el tema serà la següent: Anem cap una direcció de “Terra ignota”? Aconseguirem reconduir la transició energètica cap a la definitiva descarbonització de l´economia o quedarem a mig camí de la terra promesa? S´acabarà la guerra i veurem la nostra generació el canvi de paradigma energètic o haurem de deixar aquesta tasca com herència als nostre fills i nets?. És viable la transició energètica que se’ns proposa mentre continuï la guerra en el cor d´Europa?.

Us hi esperem.

Santiago Vilanova

Ponent de la secció d’Ecologia de l’Ateneu Barcelonès

Catalanisme i transició ecològica

Foto: Samir Belhamra (Grafixart Photo)

El dimecres, 21 d´abril, la vigília del Dia de la Terra, la secció d´Ecologia ha programat un acte amb Joan Nogué (Hostalets d´en Bas, 1958), catedràtic de Geografia Humana de la Universitat de Girona i exdirector de l´Observatori del Paisatge de Catalunya. Santiago Vilanova, el nostre ponent, dialogarà amb ell  sobre el tema “Catalanisme i transició ecològica”.  
La secció us proposa repensar el catalanisme mitjançant els nous valors de l´ecologisme i de l´economia circular, junt amb els canvis culturals  que comportarà la mitigació del canvi climàtic.  Nogué  ha escrit: “Sempre he pensat que el paisatge és un excel·lent indicador per valorar el nivell de cultura, civilitat i d´urbanitat d´un territori, a qualsevol escala”. Hem escollit un text de l´article “La nació i el territori”, que el geògraf ha publicat a la revista valenciana Concret, per introduir el debat:

(…) Si la localització del territori és un fet fonamental, que cal tenir en compte per entendre el nostre passat com a nació i també el nostre futur, també ho és el caràcter d´aquest territori, és a dir, la seva geografia física; una geografia física que es podria resumir en una paraula: diversitat. Una diversitat extraordinària. En aquest nostre racó de món, l´embolicat laberint de muntanyes i serralades ha facilitat l´aparició de desenes de microclimes i de delicats i fràgils ecosistemes. La vegetació ha hagut d´adaptar-se no només  a una gran diversitat de microclimes mediterranis, sinó també a una capritxosa i juganera morfologia  del relleu. Unitat en la diversitat. Encara que soni a eslògan més que gastat i repetit, no deixa de ser cert que aquesta és la nostra realitat geogràfica.


El segon element té a veure amb la dimensió ecològica i dels recursos naturals. Tot just ara comença a sorgir un autèntic econacionalisme, que té molts pocs precedents en la nostra història recent. Un dels pocs teòrics i activistes  que s´hi va referir fa temps és el periodista Santi Vilanova, un dels primers a entendre  la degradació ecològica del territori nacional com una agressió directa a la mateixa essència de la nació.  Tan aviat com l´any 1981 s´exclamava així: “Com podem parlar de nacionalisme en un territori on els rius esdevenen clavegueres, la Mediterrània està ocupada per les multinacionals del petroli i les nostres serralades més estratègiques són nius d´espies al servei de potències militars foranes” (Vilanova, Santiago, “L´econacionalisme. Una alternativa catalana dins una Europa ecològica”, p.58, Blume,1981).


I s´hi afegeix l´historiador Santiago Cucurella amb aquest clam: “Cal acabar amb els incontrolats que estan sometent als Països Catalans a un procés de desforestació continuat amb totes les conseqüències de caràcter econòmic, climatològic, etc. que això comporta. Aquesta és la forma  més premeditada de destruir un país a mitjà termini. Què podem esperar d´un desert?” (Cucurella, Santiago, “L´equilibri territorial de Catalunya”, p.18, El Llamp,1984).


Llevat d´aquestes excepcions, en aquests darrers quaranta anys, el nacionalisme català s´ha associat ben poc amb l´ecologia i l´ecologisme. Torno a citar Santi Vilanova ,un dels pocs que va encetar aquesta línia: ” Un nacionalisme que no prevegi un canvi radical  en la qüestió tecnològica i energètica  en el seu programa econòmic està condemnat a portar en el propi combat el germen d´un ràpid fracàs” (p.19) “Una Europa de les econacions, democràticament  constituïda sota la declaració  dels drets de la natura, acceptats  a la Conferència d´Estocolm de 1972 i fonamentats en un model econòmic basat en les energies toves (renovables) i descentralitzades, és la millor garantia  per a la nostra llibertat individual i col·lectiva. En el marc d´aquesta Europa dels Pobles, desnuclearitzada i ecològica, és on cal trobar  el destí dels Països Catalans ” (p.39) “El projecte polític dels Països Catalans no el podem sotmetre al risc d´extermini de les bases en què es fonamenta la nostra identitat: les aigües, el mar, les terres de conreu, l´atmosfera. Un país ecològicament destruït és un país ensorrat per segles” (p.44) “Amb la complicitat d´alcaldes, diputats i governadors civils, els llocs més sagrats de la catalanitat han estat ultratjats” (p.13) “Aquestes infraestructures destruiran conreus, dividiran col·lectivitats, portaran les deformacions de la societat industrial al món rural, transformaran les relacions humanes  i continuaran la destrucció del nacionalisme naturalista. I una societat desnaturalitzada  no pot retrobar mai la seva identitat” (p.50).


Convindria preguntar-se les raons de la marginació pràcticament total d´aquest econacionalisme durant dècades. Només recentment albiro un cert renaixement dels seus plantejaments arran de fenòmens tan preocupants  i estesos com la contaminació dels aqüífers, l´abús de pesticides i insecticides, la pèrdua de biodiversitat i, molt especialment, la lluita contra el canvi climàtic (…)

Us esperem doncs el 21 d’abril per compartir amb vosaltres aquest debat que podreu seguir en directe des del web de l’Ateneu: https://www.ateneubcn.org/endirecte

Conflictes territorials i agricultura ecològica

El primer trimestre del 2021 el dedicarem a analitzar alguns dels conflictes territorials (com ja vam fer amb la plataforma SOS Costa Brava) i a defensar una agricultura ecològica per regenerar els sòls i lluitar contra el canvi climàtic. A partir d’ara, i segons els ecòlegs, les estructures de governança hauran de ser forçosament transversals. La pandèmia i la crisi climàtica ens obliguen a repensar la societat i les nostres formes de vida, consum i treball. El desenvolupament econòmic i el model de creixement no tindrà res a veure amb el que coneixem. Ja no podem trinxar més el territori amb infraestructures al servei d’una mobilitat energívora i contaminant. La primera aplicació d’una economia desfossilitzada i de la Green New Deal ha de ser blindar les nostres terres fèrtils, sanejar els aqüífers contaminats i practicar una agricultura al servei d’una alimentació saludable. 

Salvem les Valls

El 20 de gener hem convocat a membres de la plataforma Salvem les Valls de la Garrotxa (Llorenç Planagumà, Carles Güell i Sergi Batlle) i al geòleg Josep Germain, membre del Consell de Protecció de la Natura, per analitzar l’impacte del projecte de nova carretera C-37 de Vic a Olot, variant d’Olot, que forma part de l’eix Vic-Olot-Figueres que travessa la Garrotxa, un patrimoni volcànic i paisatgístic únic a la península. El projecte té com a funció facilitar i incrementar el trànsit per la Vall d’en Bas i la comarca, quan l’article 24 de la Llei de Canvi Climàtic aprovada al Parlament l’1 d’agost de 2017 i la Declaració d’Emergència Climàtica del 14 de juny de 2019, ens proposen estratègies per reduir aquesta mobilitat i el trànsit contaminant.

SOS Pirineus

El 10 de febrer tindrem una segona taula rodona per parlar dels projectes urbanístics, miners i energètics que afecten les comarques pirinenques. La candidatura de Barcelona-Pirineus pels JJ.OO. d’hivern del 2030 ha despertat l’oposició d’ecologistes, entitats culturals i cíviques de les poblacions afectades. El canvi climàtic tindrà un impacte ecològic greu a les zones d’alta muntanya i també sobre l’economia basada en els esports vinculats a la neu. La plataforma SOS Pirineus estarà representada per Josep Maria Mata, geòleg; Claudia Vallvé, sociòloga de Salvem Éller i Núria Martí, geòloga de Salvem La Molina.

Agricultura ecològica

El 4 de març el ponent de la Secció, Santiago Vilanova, dialogarà amb Isidre Martínez, responsable de la producció agrària ecològica de la Direcció General d’Agricultura i Ramaderia

El 25% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle provenen de la producció agrària. L’agricultura ecològica, que es preveu esdevingui el 25% del total cultivat en els camps de la UE el 2030, és una de les alternatives més eficients per mitigar el canvi climàtic,  incrementar l’ocupació i frenar l’ús dels fitosanitaris (insecticides, herbicides, fungicides). Isidre Martínez ha escrit: “La producció d’aliments no es pot aïllar de les necessitats del medi ambient, de la salut dels ciutadans, de la gestió de l’aigua i l’energia, dels reptes plantejats pels canvi climàtic, de la sobirania alimentària i del despoblament rural”.

Podreu veure tots aquests actes en directe per la web de l’Ateneu i quedaran també enregistrats en vídeo a la nostra secció.

Canvi climàtic i COVID-19, un mateix combat

 

Novament, la reflexió sobre el model econòmic que estem promovent al nostre pais comporta derivades que tenen un profund impacte en moments de crisi. La irrupció del COVID-19 ha deixat al descobert grand febleses d’aquest sistema, soterrades sovint per les prioritats de les agendes polítiques i l’interés dels mitjans per altres qüestions que es consideren prioritàries. En aquest article publicat reçentment a “L’unilateral“, en Santiago Vilanova, ponent d’aquesta Secció, comparteix aquesta reflexió, focalitzant-la en la incapacitat dels líders actuals per fer una aposta decidida i valenta per les energies renovanles. N’hi ha hagut prou amb unes quantes setmanes d’aturada forçada de l’activitat productiva per veure com de dràstica ha estat la reducció de la contaminació (i les moltes vides que s’han pogut estalviar). S’imposa  pensar ara en el dia després i saber entendre l’avís col·lectiu que ha suposat aquesta crisi, malauradament només un tast del que pot suposar no fer cas del sentit comú i de les múltiples senyals d’alarma que ens està donant el canvi climàtic.

Us convidem a llegir des d’aquí l’article íntegre.

Parlem de governança i canvi climàtic amb Federico Mayor Zaragoza

CCBY2.0 – Federico Mayor Zaragoza en los cursos de verano de la UNIA 2007

El dimecres 12 de febrer, a la Sala d´Actes Oriol Bohigas del nostre Ateneu, Federico Mayor Zaragoza serà entrevistat per Santiago Vilanova, ponent de la secció d´Ecologia. L’actual president de la Fundació Cultura de Pau i ex director general de la UNESCO (1987-1999) respondrà preguntes relacionadas amb la transició ecològica i energètica i sobre la governança del canvi climàtic. Us hi esperem!

Gas natural, un amic climàtic?

 

El gas natural va escalant posicions i guanyant rellevància en l’escenari energètic mundial. Sense deixar enrere el consum del carbó i del petroli, el gas s’ha imposat en la retòrica oficial com el combustible de transició cap a les economies baixes en carboni. Aquesta afirmació es repeteix com un mantra entre diferents organismes internacionals, com és la Comissió Europea, que prenen mesures polítiques que faciliten el desenvolupament gasístic a nivell mundial. Aquestes mesures van acompanyades dels interessos geopolítics. En el cas de la Unió Europea (UE), el conflicte sobre Ucraïna ha generat desavinences amb el seu principal país exportador de gas, Rússia. Per tal de disminuir la dependència vers Rússia, la UE ha creat la llista de Projectes d’Interés Comú (PCI, per les seves sigles en anglès), els quals compten amb facilitats administratives i poden ser finançats amb diner públics. Mecanismes con la llista PCI fan que es generin interessos econòmic-financers per part d’actors del sector financer que poc tenen a veure amb l’àmbit de l’energia. La seva implicació en el finançament de les infraestructures gasístiques suposa l’agreujament de la financerització d’aquest recurs energètic, el qual passa a ser percebut com un actiu financer.

Aquesta aposta pel gas natural però, no ha vingut acompanyada per una avaluació rigorosa i independent dels impactes que suposa pel clima. Si tenim en compte que el gas natural està conformat bàsicament per metà, i la seva contribució a l’escalfament global és 86 vegades més potent que el CO2, entendrem de seguida que cal prendre’s molt seriosament les pèrdues que es produeixen des de l’extracció fins el consum. A més, cal tenir en compte que moltes de les últimes reserves que s’estan explorant són de gas no convencional, les quals han de ser explotades a través de tècniques més agressives, com el cas del fracking. La utilització d’aquestes tècniques fa augmentar vertiginosament les emissions de metà a l’atmosfera. Si es mira des de la perspectiva geopolítica, l’accessibilitat a aquestes noves reserves suposa l’entrada de nous països en el mercat de les exportacions, com són els EE.UU., que està utilitzant el subministrament de gas com a eina per expandir encara més la seva influència en altres regions del planeta.

En la presentació que el pròxim dimecres 29 de gener realitzaré a l’Ateneu es pretén fer una anàlisi crítica de les implicacions que suposa apostar pel gas com a «combustibles de transició» a través de l’etiqueta de l’«amic climàtic», i com la seva mercantilització s’està utilitzant amb finalitats geopolítiques i interessos econòmic-financers.

Josep Nualart Corpas 
Observatori del Deute en la Globalització ODG

Dos activistes, mig segle de lluita ecologista

El Periódico. Foto: Ferran Nadeu

Prop de 50 anys separen les visions d’aquests dos destacats defensors de l’ecologisme, activistes convençuts de que l’únic camí és mantenir-se ferms en la lluita per un futur amenaçat per la cobdícia humana.

El Periódico ha volgut donar veu en aquest article a en Santiago Vilanova, periodista, consultor ambiental i ponent de la secció d’Ecologia de l’Ateneu Barcelonès i a Gisela Torrents, ambientòloga, activista contra el canvi climàtic i col·laboradora del Grup sobre Governança del Canvi Climàtic de la Universitat Politècnica de Catalunya. Dues mirades complementàries que opinen, entre altres temes, sobre la Cimera del Clima, el fenòmen Greta Thunberg i l’avenir del nostre planeta.

Us convidem a llegir aquest article