Catalanisme i transició ecològica

Foto: Samir Belhamra (Grafixart Photo)

El dimecres, 21 d´abril, la vigília del Dia de la Terra, la secció d´Ecologia ha programat un acte amb Joan Nogué (Hostalets d´en Bas, 1958), catedràtic de Geografia Humana de la Universitat de Girona i exdirector de l´Observatori del Paisatge de Catalunya. Santiago Vilanova, el nostre ponent, dialogarà amb ell  sobre el tema “Catalanisme i transició ecològica”.  
La secció us proposa repensar el catalanisme mitjançant els nous valors de l´ecologisme i de l´economia circular, junt amb els canvis culturals  que comportarà la mitigació del canvi climàtic.  Nogué  ha escrit: “Sempre he pensat que el paisatge és un excel·lent indicador per valorar el nivell de cultura, civilitat i d´urbanitat d´un territori, a qualsevol escala”. Hem escollit un text de l´article “La nació i el territori”, que el geògraf ha publicat a la revista valenciana Concret, per introduir el debat:

(…) Si la localització del territori és un fet fonamental, que cal tenir en compte per entendre el nostre passat com a nació i també el nostre futur, també ho és el caràcter d´aquest territori, és a dir, la seva geografia física; una geografia física que es podria resumir en una paraula: diversitat. Una diversitat extraordinària. En aquest nostre racó de món, l´embolicat laberint de muntanyes i serralades ha facilitat l´aparició de desenes de microclimes i de delicats i fràgils ecosistemes. La vegetació ha hagut d´adaptar-se no només  a una gran diversitat de microclimes mediterranis, sinó també a una capritxosa i juganera morfologia  del relleu. Unitat en la diversitat. Encara que soni a eslògan més que gastat i repetit, no deixa de ser cert que aquesta és la nostra realitat geogràfica.


El segon element té a veure amb la dimensió ecològica i dels recursos naturals. Tot just ara comença a sorgir un autèntic econacionalisme, que té molts pocs precedents en la nostra història recent. Un dels pocs teòrics i activistes  que s´hi va referir fa temps és el periodista Santi Vilanova, un dels primers a entendre  la degradació ecològica del territori nacional com una agressió directa a la mateixa essència de la nació.  Tan aviat com l´any 1981 s´exclamava així: “Com podem parlar de nacionalisme en un territori on els rius esdevenen clavegueres, la Mediterrània està ocupada per les multinacionals del petroli i les nostres serralades més estratègiques són nius d´espies al servei de potències militars foranes” (Vilanova, Santiago, “L´econacionalisme. Una alternativa catalana dins una Europa ecològica”, p.58, Blume,1981).


I s´hi afegeix l´historiador Santiago Cucurella amb aquest clam: “Cal acabar amb els incontrolats que estan sometent als Països Catalans a un procés de desforestació continuat amb totes les conseqüències de caràcter econòmic, climatològic, etc. que això comporta. Aquesta és la forma  més premeditada de destruir un país a mitjà termini. Què podem esperar d´un desert?” (Cucurella, Santiago, “L´equilibri territorial de Catalunya”, p.18, El Llamp,1984).


Llevat d´aquestes excepcions, en aquests darrers quaranta anys, el nacionalisme català s´ha associat ben poc amb l´ecologia i l´ecologisme. Torno a citar Santi Vilanova ,un dels pocs que va encetar aquesta línia: ” Un nacionalisme que no prevegi un canvi radical  en la qüestió tecnològica i energètica  en el seu programa econòmic està condemnat a portar en el propi combat el germen d´un ràpid fracàs” (p.19) “Una Europa de les econacions, democràticament  constituïda sota la declaració  dels drets de la natura, acceptats  a la Conferència d´Estocolm de 1972 i fonamentats en un model econòmic basat en les energies toves (renovables) i descentralitzades, és la millor garantia  per a la nostra llibertat individual i col·lectiva. En el marc d´aquesta Europa dels Pobles, desnuclearitzada i ecològica, és on cal trobar  el destí dels Països Catalans ” (p.39) “El projecte polític dels Països Catalans no el podem sotmetre al risc d´extermini de les bases en què es fonamenta la nostra identitat: les aigües, el mar, les terres de conreu, l´atmosfera. Un país ecològicament destruït és un país ensorrat per segles” (p.44) “Amb la complicitat d´alcaldes, diputats i governadors civils, els llocs més sagrats de la catalanitat han estat ultratjats” (p.13) “Aquestes infraestructures destruiran conreus, dividiran col·lectivitats, portaran les deformacions de la societat industrial al món rural, transformaran les relacions humanes  i continuaran la destrucció del nacionalisme naturalista. I una societat desnaturalitzada  no pot retrobar mai la seva identitat” (p.50).


Convindria preguntar-se les raons de la marginació pràcticament total d´aquest econacionalisme durant dècades. Només recentment albiro un cert renaixement dels seus plantejaments arran de fenòmens tan preocupants  i estesos com la contaminació dels aqüífers, l´abús de pesticides i insecticides, la pèrdua de biodiversitat i, molt especialment, la lluita contra el canvi climàtic (…)

Us esperem doncs el 21 d’abril per compartir amb vosaltres aquest debat que podreu seguir en directe des del web de l’Ateneu: https://www.ateneubcn.org/endirecte