El gas natural va escalant posicions i guanyant rellevància en l’escenari energètic mundial. Sense deixar enrere el consum del carbó i del petroli, el gas s’ha imposat en la retòrica oficial com el combustible de transició cap a les economies baixes en carboni. Aquesta afirmació es repeteix com un mantra entre diferents organismes internacionals, com és la Comissió Europea, que prenen mesures polítiques que faciliten el desenvolupament gasístic a nivell mundial. Aquestes mesures van acompanyades dels interessos geopolítics. En el cas de la Unió Europea (UE), el conflicte sobre Ucraïna ha generat desavinences amb el seu principal país exportador de gas, Rússia. Per tal de disminuir la dependència vers Rússia, la UE ha creat la llista de Projectes d’Interés Comú (PCI, per les seves sigles en anglès), els quals compten amb facilitats administratives i poden ser finançats amb diner públics. Mecanismes con la llista PCI fan que es generin interessos econòmic-financers per part d’actors del sector financer que poc tenen a veure amb l’àmbit de l’energia. La seva implicació en el finançament de les infraestructures gasístiques suposa l’agreujament de la financerització d’aquest recurs energètic, el qual passa a ser percebut com un actiu financer.

Aquesta aposta pel gas natural però, no ha vingut acompanyada per una avaluació rigorosa i independent dels impactes que suposa pel clima. Si tenim en compte que el gas natural està conformat bàsicament per metà, i la seva contribució a l’escalfament global és 86 vegades més potent que el CO2, entendrem de seguida que cal prendre’s molt seriosament les pèrdues que es produeixen des de l’extracció fins el consum. A més, cal tenir en compte que moltes de les últimes reserves que s’estan explorant són de gas no convencional, les quals han de ser explotades a través de tècniques més agressives, com el cas del fracking. La utilització d’aquestes tècniques fa augmentar vertiginosament les emissions de metà a l’atmosfera. Si es mira des de la perspectiva geopolítica, l’accessibilitat a aquestes noves reserves suposa l’entrada de nous països en el mercat de les exportacions, com són els EE.UU., que està utilitzant el subministrament de gas com a eina per expandir encara més la seva influència en altres regions del planeta.

En la presentació que el pròxim dimecres 29 de gener realitzaré a l’Ateneu es pretén fer una anàlisi crítica de les implicacions que suposa apostar pel gas com a «combustibles de transició» a través de l’etiqueta de l’«amic climàtic», i com la seva mercantilització s’està utilitzant amb finalitats geopolítiques i interessos econòmic-financers.

Josep Nualart Corpas 
Observatori del Deute en la Globalització ODG