Mentre s’incrementen les inversions per buscar i explotar nous jaciments de petroli, gas, carbó i urani, els lobbies energètics continuen destinant molts diners a generar desinformació per frenar el ritme de desenvolupament i aplicació de les energies renovables.
Això afegit al govern de magnats negacionistes de la nova presidència de Donald Trump als Estats Units i al fracàs de les COP per impulsar la transició energètica necessària, ha motivat Santiago Vilanova, fundador i anterior ponent de la secció d’Ecologia de l’Ateneu Barcelonès, a escriure l’assaig “Els conspiradors del canvi climàtic”, que acaba de publicar l’editorial Lapislàtzuli.
Us convidem a la presentació d’aquest assaig a l’Ateneu Barcelonès, que es farà el pròxim dia 18 de febrer a les 18.30, i en la qual Vilanova exposarà les línies generals de l’assaig acompanyat del periodista Xavier Garcia i el ponent de la secció, Jordi Carrasco.
En l’assaig Vilanova analitza el recorregut d’alguns dels personatges que han servit i serveixen a les energètiques fòssils per aconseguir els seus objectius estratègics, tot enviant centenars d’experts a les COP per frenar l’acció climàtica, i exercint pressió als governs perquè l’objectiu de descarbonitzar l’economia el 2050 s’estigui quedant en una il·lusió retòrica.
Un mes després de la finalització de la 28a cimera pel canvi climàtic celebrada a Dubai, el resultat deixa més interrogants que respostes en un moment en que hauria resultat determinant prendre una postura ferma per posar fre a l´ús dels combustibles fòssils amb l’objectiu de limitar l’increment de la temperatura global a 1,5 °C respecte a l’època preindustrial, tal com es va establir en els Acords de París en 2015.
Oficialment, els acords assolits in extremis pels 130 països participants han estat aplaudits com un èxit diplomàtic del Sultà Ahmed al-Jaber, vinculat directament als interessos de les grans petrolieres, però de fet, es deixa a criteri de cada pais com afrontar el procés de descarbonització. Tot i que l’objectiu queda fixat en la reducció progressiva dels combustibles fòssils es podran seguir explotant nous jaciments sempre que s’apliquin tecnologies de captura i emmagatzematge de carboni. Nombroses veus crítiques han qualificat aquest punt com l’autèntic “cavall de Troia” de la COP28 donat que, com assenyalen des de l’ONG Global Witness, “a tot el món el 80% dels projectes basats en tecnologies de captura de carboni han fracassat”.
Volem ampliar aqui la reflexió sobre l’abast real d’aquesta cimera compartint l’article publicat al Punt Avui el passat desembre per Santiago Vilanova, periodista i fundador d’aquesta Secció.
DUBAI, ELS FÒSSILS SOBREVIUEN Les grans corporacions energètiques han utilitzat la COP28 de Dubai per fer la seva quadratura del cercle. Es podrà seguir explotant el gas, el petroli i el carbó sempre i quan les emissions de diòxid de carboni es puguin captar i emmagatzemar abans que arribin a l´atmosfera; ja ho estan experimentant petrolieres com Exxon Mobil i Occidental Petroleum. D´aquesta manera s´intentarà fer compatible el triplicar els projectes solars i eòlics amb noves explotacions de recursos fòssils que disposin d´aquesta tecnologia. També es proposa allargar el període de vida de les nuclears i fomentar la nova generació de reactors (s´ha satisfet al lobby atòmic i la política energètica francesa). Al mateix temps s´incentiva la producció de “hidrogen rosa”, obtingut a partir de l´electròlisi de l´aigua amb energia nuclear. De Dubai n´han sortit els organitzadors satisfets, especialment els polítics assistents, com la ministra Teresa Ribera, però de l´abandonament total dels combustibles fòssils res de res. En cap moment de la declaració final (“Global Stocktake”) es defineix un full de ruta que faci creïble l´objectiu de descarbonització pel 2050. Tot queda a l´aire i a la bona voluntat dels estats signataris. No podíem esperar un altre resultat de la presència de més de 2.500 lobbistes (marca rècord de totes les COP) acreditats en una cimera presidida pel Sultan Ahmed al-Jaber, director executiu de la Abu Dhabi National Oil Company (ADNOC), la quarta en més beneficis del planeta, i que ja té acordades noves i gegantines explotacions de petroli. Es més, l´Agència Internacional de les Energies Renovables (IRENA), que promou les energies del sol, ubicada estratègicament a Abu Dhabi, ha servit al Sultan Al-Jaber per concertar al mateix temps els objectius del lobby renovable dels Emirats liderat per l´empresa estatal Masdar que ell també controla. El comissari europeu per l’acció climàtica Wopke Hoekstra, enviat a la COP28 per ser la veu de la UE, és un pro nuclear, ex empleat de la Shell i ex soci de la McKinsey, consultora que ha treballat per ecoblanquejar la imatge de BP, Rio Tinto i Chevron i, potser, de la mateixa ADNOC. La COP28 ha esdevingut una hàbil concertació d´interesos entre els lobbies energètics, les seves consultores i els polítics condescendents amb l´organització. L´èxit ha estat del hàbil i maquiavèl·lic president Al-Jaber i del seu equip d´assessors que han aconseguit un acord que contenta a tots els sectors energètics, tant els que es resisteixen a desaparèixer com els emergents. I ara què ens espera?. La COP29 tindrà lloc el 2024 a l´Azerbaidjan, un altre estat corrupte i productor de petroli. El 2025 la COP30 serà a Belem, on el president Lula da Silva ( que acaba de ficar Brasil com observador dins l´OPEP) intentarà maquillar l´autorització que ha donat a Petrobras per iniciar una explotació de petroli a la desembocadura del Amazones i silenciar les veus indígenes que denuncien l´ecocidi perpetrat pel macro embassament de Belo Monte que ha destruït l´equilibri ecològic de la conca del Xingu. “Sense els beneficis del petroli no podem invertir en renovables”, ha justificat Lula.
Si no es produeix una reforma estructural de les institucions financeres internacionals i una supressió immediata dels subsidis a les fòssils els compromisos no vinculants de les properes COP seguiran essent un brindis al sol. Hi ha un problema afegit. Es tracte de l´acció de sobtats líders mediàtics que parlen de les COP amb gran optimisme tecnològic i amb absoluta confiança amb els seus organitzadors. Els que portem més de quatre dècades de periodisme ecologista, realitzant els simposis internacionals Una Sola Terra i debats com els impulsats per la secció d´Ecologia de l´Ateneu Barcelonès (https://bit.ly/ecologia-ateneu) no ho veiem igual. No podem posar en el mateix sac les tecnologies toves i descentralitzades, com les solars, amb les dures i autoritàries, com les fòssils i nuclears, que no permeten la democràcia participativa. En les darreres dècades hem escoltat a més d´un centenar personalitats vinculades a les ciències de la Terra i a la gestió de l´energia que s´han manifestat preocupades per l´estultícia a la que ha caigut el debat sobre el canvi climàtic en les xarxes i en els mitjans audiovisuals. El repte més gran de la història de la Humanitat requereix més anàlisi crític, més llibertat d´expressió, més pluralitat i menys intervencionisme dels contaminadors. I el que hem vist a Dubai no és, com ens han venut, per tirar coets. Els combustibles fòssils sobreviuen.
Santiago Vilanova Periodista, autor de “L´emergència climàtica a Catalunya. Revolució o col·lapse”.
Ben aviat tindrem ocasió de coneixer de primera mà què podem esperar realment dels acords d’aquesta cimera en companyia de Valentina Raffio, periodista d’El Periódico especialitzada en ciència, mediambient i crisi climàtica que ha estat cobrint informativament totes les sessions de la COP28.
El pròxim dimecres 31 de gener us convidem a participar en aquest debat assistint a l’acte “Després de la COP28: acord històric o paper mullat?”que tindrà lloc a les 18.30 a la Sala Verdaguer.
Després del fracàs de la COP 27 celebrada a la ciutat balneari de Sharm al-Sheikh (Egipte) i de la Conferència sobre la Biodiversitat (COP 15) de Mont-real (Canadà), on s´ha reclamat un pacte mundial que faci retrocedir l´apocalipsi de la biodiversitat, toca fer una reflexió sobre la funció d´aquestes cimeres i especialment pensant en la propera COP 28 que tindrà lloc el 2023 a l´emirat de Dubai. Els científics del GIEC van redactar el darrer informe exigint el compliment dels Acords de Paris i la supresió de les subvencions a les energètiques que segueixen explorant i explotant recursos fòssils.
L´acte que hem organitzat “Canvi climàtic: els llindars que no hauríem de sobrepassar” serà protagonitzat per un dels més joves i prometedors ecòlegs catalans que ha participat en la redacció del darrer informe del Grup Intergovernamental de l´ONU sobre el Canvi Climàtic (IPCC). Es tracta de Jofre Carnicer, professor d´Ecologia de la UB i investigador del CREAF. Carnicer va assistir a la COP 27 i ha seguit la darrera Conferència sobre la Biodiversitat. Ens explicarà la seva experiència a Sharm al-Sheikh i quins son els llindars crítics que estem a punt de sobrepassar: el col·lapse de la capa de gel de Groenlàndia i de l´Antàrtida occidental; la pèrdua alarmant del “permafrost” (el sòl gelat de les latituds boreals); la mort massiva dels coralls tropicals i el col·lapse de les corrents en el Mar de Labrador, ubicades davant de Canadà a l´Atlàntic o la degradació de la selva amazònica i les glaceres de l´alta muntanya, entre altres.
Us esperem el pròxim 8 de febrer, a les 18.30h (Sala Oriol Bohigas) per participar i enriquir aquest debat.
Conferència de Claudio Aranzadi, ex ministre d’Indústria i Energia dels governs de Felipe González (1988-1993). 22 de novembre, sala d’actes Oriol Bohigas, a les 18.30h
La central nuclear de Zaporijía a Ucraïna amb sis reactors, la més gran d’ Europa, convertida en objectiu militar i estratègic del president Putin.Foto: IAEA Imagebank (CC BY 2.0)
PRESENTACIÓ
La secció d´Ecologia de l´Ateneu, creada el 2015, s´ha destacat durant els darrers anys per reivindicar una transició energètica que ens faci com a ciutadans i consumidors més autosuficients; no dependents de les energies fòssils i dels oligopolis que les han controlat. Hem defensat un procés de concertació democràtica d´aquesta transició que permeti la participació de les comunitats energètiques d´autoconsum i de les xarxes de sobirania energètica. Una transició que faci que el canvi de paradigma esdevingui just i dialogant; o correm el risc que provoqui noves formes d´autoritarisme i que generi frustracions socials que puguin acabar amb moviments com el de les “armilles grogues” a França.
Estem veient com s´ha incrementat la consciència ecològica de la població a mesura que els climatòlegs i el Grup Intergovernamental d´Experts sobre el Canvi Climàtic han donat a conèixer els seus alarmants informes. El canvi climàtic és un fenomen que ha vingut per quedar-se i és alhora el major repte de la Humanitat.
Catalunya ha esdevingut un país pioner de la Mediterrània amb l’aprovació d’una Llei de Canvi Climàtic (16/2017) l´1 d´agost de 2017 destinada a reduir les emissions de gasos amb efecte hivernacle i afavorir la transició cap una economia descarbonitzada. Els objectius són revolucionaris: el 2030 el 50% de l´electricitat ha de ser produïda mitjançant les energies renovables i el 2050 el 100%. Ens hem compromès a reduir les emissions un 55% el 2030 i arribar a la neutralitat de carboni el 2050.
Les energies renovables, però, malauradament, només representen un 15,4% de la generació elèctrica i al ritme actual, lentíssim, no podrem aspirar, probablement, a més d´un 20% (equivalent al que representa la hidràulica). I això sabent que tenim una “espasa de Damocles” com són els 3.000 MW nuclears, que ens proporcionen el 52% de electricitat, i que hem de trobar-hi substitució abans dels 2035, any en el que ens hem obligat a tancar els tres reactors d´Ascó i Vandellòs.
En el confinament provocat per la Covid vam experimentar un espectacular descens dels gasos d´efecte hivernacle però no hem trigat a tornar al consumisme i a la dependència dels recursos fòssils fins i tot abans de l´impacte de la crisis energètica provocada per la guerra de Ucraïna iniciada el 24 de febrer. S´acaben de complir nou terribles mesos de cruel confrontació en el centre de gravetat de la Unió Europea; una guerra que qüestiona la nostra sobirania i que converteix l´energia en una arma i les seves instal·lacions en objectius militars.
El 2021 les emissions dels tres sectors clau van créixer respecte el 2020. Segons un informe anual de “Climate Transparency Report” el 2020 les emissions pel transport es van reduir amb la pandèmia un 11,5% però el 2021 es van incrementar un 7,7%; les emissions de la construcció es van reduir el 2020 un 2,1% i el 2021 van augmentar un 4,4%; en el 2020 les emissions del sector energètic es van reduir en un 2,8% però el 2021 van créixer un 7,1%. I si ens referim a les emissions totals de CO2 el 2020 es van reduir un 4,9% i el 2021 es van incrementar un 5,9%.
Segons la revista “Energy Policy” s´han identificat 424 “bombes climàtiques”. És a dir, 195 macro projectes de petroli i 230 de mines de carbó (sense comptar-hi les noves prospeccions de gas ) repartides en 48 estats, principalment del G-20, que poden generar emissions potencials que representaran dos vegades les emissions actuals de CO2. Els nivells a l´atmosfera dels tres principals gasos d´efecte hivernacle (diòxid de carboni, metà i òxid nitrós) van arribar als màxims històrics el 2021.
Durant el 2021 les energies fòssils van rebre subvencions de les entitats bancàries i financeres de quasi 700.000 milions de dòlars. La BNP Paribas va ser la que més ajuts va subministrar a gegants com BP, Shell, Total, Chevron, Exxon-Mobil, Repsol, ENI i Equinor. Entre el 2016 (després dels acords de Paris de la COP-25 sobre el clima) i el 2021 el grup bancari va injectar més de 43.000 milions de dòlars en aquestes multinacionals energètiques (“Le Monde” 27/X/2022). No els hi estranyi, doncs, que amb aquestes dades l´opinió de la nostre secció sobre el futur de la transició energètica a nivell català, europeu i global no pugui ser optimista.
El nostre il·lustre convidat, Claudio Aranzadi, ex ministre d´Indústria i Energia, ens explicarà si aquesta realitat es podrà superar i serà compatible amb les aspiracions de democratitzar i descentralitzar un sector tant estratègic com l´energètic; un sector que acaba definint totes les nostres formes de vida, consum i treball.
Claudio Aranzadi, fotografiat el 1989 a la Moncloa
L´hem convidat per parlar-nos de “La guerra d´Ucraïna i l´impacte sobre la transició energètica”. De l´eufòria que es va generar després de la Covid amb l´aprovació del Pacte Verd i l´estratègia de la Green Deal, i l´anunci del tancament de les nuclears a Alemanya, hem passat a un bany de realisme i a una preocupant regressió a les energies fòssils, motivada per les decisions del president Putin de tancar-nos les portes al subministrament de gas, petroli i urani (no oblidem que un terç de l´urani de les centrals nuclears d´Ascó i Vandellòs prové de Rússia).
Els objectius de les Conferències de Paris, Glasgow i de Sharm El-Sheikh (Egipte), que tindrà lloc del 6 al 18 de novembre, estan lluny dels compromisos adquirits pels 193 estats signataris de l´Acord de Paris. Segons els darrer informe del Conveni Marc de les NN.UU. sobre el Canvi Climàtic la inacció dels principals contaminadors del planeta (Rússia, Estats Units, Canadà, Brasil, India, Xina…) ens aboquen a una pujada de les temperatures a més de 2,5 graus a finals de segle. Si el 2030 les emissions s´havien de reduir a nivell global en un 45% respecte els nivells de 2010 ara resulta que en lloc de reduir-se s´incrementaran un 10,6%.
Tampoc s´han complert els ajuts de 100.000 milions de dòlars a l´any a partir del 2020 per finançar la lluita contra el canvi climàtic en els països pobres més afectats. Una altre paradoxa que no hem pogut aturar és que la contaminació s´està deslocalitzant dels països industrials cap Àfrica, Sud-est asiàtic i Amèrica Llatina.
La crisis provocada per la guerra d´Ucraïna ha incrementat l’egoisme dels Estats que defineixen “mixts energètics” diferents segons els seus interessos. França a base de l´energia nuclear; Alemanya amb el gas; Polònia amb el carbó i Espanya (disposada a tancar les nuclears com Alemanya) amb les renovables.
Més perplexitats. En aquests moments 35 metaners naveguen al voltant de les nostres costes sense poder arribar a port perquè els centres de gasificació, entre ells el port de Barcelona, estan saturats. El lloguer diari d´aquests metaners és de 400.000 dòlars!
La guerra ha provocat una pujada dels preus dels aliments (20%), de l´energia (30%) i de la construcció (36%), provocant una inflació insostenible. Com gestionar aquesta nova i complexa situació? No sembla que els nostres polítics tinguin experiència de governar alhora les crisis climàtica, energètica, ecològica i sanitària. Hem convidat a un gran coneixedor del sector energètic i de la seva geopolítica com és Claudio Aranzadi per aportar-nos noves reflexions al atzucac que ens trobem i que ha començat a provocar el fenomen social anomenat “ecoansietat”.
La primera sèrie de preguntes que li farem sobre el tema serà la següent: Anem cap una direcció de “Terra ignota”? Aconseguirem reconduir la transició energètica cap a la definitiva descarbonització de l´economia o quedarem a mig camí de la terra promesa? S´acabarà la guerra i veurem la nostra generació el canvi de paradigma energètic o haurem de deixar aquesta tasca com herència als nostre fills i nets?. És viable la transició energètica que se’ns proposa mentre continuï la guerra en el cor d´Europa?.
Us hi esperem.
Santiago Vilanova
Ponent de la secció d’Ecologia de l’Ateneu Barcelonès
L´informe, traduït a més de 30 llengües i amb més de 16 milions de còpies, ens advertia que l´explosió demogràfica, l´explotació il·limitada dels recursos fòssils i la contaminació industrial ens portarien cent anys després al col·lapse. No hem tingut d´esperar un segle, cinquanta anys després els informes del Grup Intergovernamental d´Experts en Canvi Climàtic ens confirmen la irreversibilitat d´un canvi climàtic. És el resultat de no haver seguit l´al·legat d´aquell informe que va ser guia del moviment ambientalista i ecologista internacional. Ara, i davant d´una nova crisi energètica mundial motivada per la guerra d´Ucraïna, el Club de Roma considera la inevitable transició energètica i una nova governança com un full de ruta inevitable per rectificar el rumb del desenvolupament humà.
Carlos Álvarez, vicepresident internacional del Club de Roma
Dennis L. .Meadows, coautor de “Les límits del creixement” amb Santiago Vilanova. 31 de març de 2006.
Alexander King cofundador del Club de Roma en la seva presencia al Simposi Internacional Una Sola Terra. 31 d’ octubre de 1989.
L´acte de l´Ateneu sobre el 50è aniversari d’aquest treball cabdal, comptarà amb la conferència Els cinquanta anys de “Els límits al creixement” de Carlos Álvarez, vicepresident internacional del Club de Roma, es realitza amb estreta col·laboració i amb el suport de l´Oficina del Club de Roma de Barcelona presidida per Jaume Lanaspa i tindrà una segona sessió el 20 de juny al Palau Macaya (Passeig de Sant Joan,108), mitjançant un diàleg sobre “La visió de futur del Club de Roma” entre Carlos Álvarez, vicepresident Internacional del Club de Roma i Cristina Manzano, politòloga, directora de esglobal i membre de la junta directiva del Club de Roma.
Des de la Secció d’Ecologia us convidem, en primer terme, a acompanyar-nos en aquest rellevant acte, presentat pel ponent de la secció d’Ecologia, Santiago Vilanova, que tindrà lloc dijous 26 de maig a les 18.30 a la sala d’actes Oriol Bohigas de l’Ateneu de Barcelona. Us hi esperem.
Malgrat els acords climàtics adoptats, hi ha cert consens científic en què, sense un canvi dràstic en les polítiques climàtiques, no complirem l’Acord de París de limitar escalfament a un límit entre 1,5 i 2 °C. Ara com ara, avancem cap a un escalfament d’entre 3 i 4 °C en aquest segle, la qual cosa produirà la destrucció de gran nombre d’hàbitats i els corresponents desplaçaments de població. Actualment, uns 20 milions de persones són desplaçades cada any per desastres mediambientals sobtats (tempestes, inundacions…), al que cal afegir els desplaçats silenciosos, els que van deixant les zones rurals perquè mor el seu hàbitat per les sequeres i la desertificació. Sabem que, cada any, uns 60 milions de persones deixen les zones rurals per a anar-se a les urbanes. Però aquestes ciutats que ara reben molta població començaran a expulsar-la quan la vida resulti més difícil per impactes com la calor, l’escassetat d’aigua potable i, sobretot, la pujada del nivell de la mar. Dues terceres parts de les ciutats de més de 5 milions d’habitants estan situades en zones costaneres de baixa elevació.
Secció d'Ecologia i Recursos Naturals 