Mentre s’incrementen les inversions per buscar i explotar nous jaciments de petroli, gas, carbó i urani, els lobbies energètics continuen destinant molts diners a generar desinformació per frenar el ritme de desenvolupament i aplicació de les energies renovables.
Això afegit al govern de magnats negacionistes de la nova presidència de Donald Trump als Estats Units i al fracàs de les COP per impulsar la transició energètica necessària, ha motivat Santiago Vilanova, fundador i anterior ponent de la secció d’Ecologia de l’Ateneu Barcelonès, a escriure l’assaig “Els conspiradors del canvi climàtic”, que acaba de publicar l’editorial Lapislàtzuli.
Us convidem a la presentació d’aquest assaig a l’Ateneu Barcelonès, que es farà el pròxim dia 18 de febrer a les 18.30, i en la qual Vilanova exposarà les línies generals de l’assaig acompanyat del periodista Xavier Garcia i el ponent de la secció, Jordi Carrasco.
En l’assaig Vilanova analitza el recorregut d’alguns dels personatges que han servit i serveixen a les energètiques fòssils per aconseguir els seus objectius estratègics, tot enviant centenars d’experts a les COP per frenar l’acció climàtica, i exercint pressió als governs perquè l’objectiu de descarbonitzar l’economia el 2050 s’estigui quedant en una il·lusió retòrica.
El món de l’arquitectura està incorporant de forma creixent una nova sensibilitat ecològica que prioritza tots aquells elements que fan que un habitatge sigui saludable des d’una perspectiva holística. Com és evident, i en primer lloc, per a la mateixa natura, tenint en compte el conjunt d’impactes ambientals generats durant tot el cicle de vida d’un edifici minimitzant l’ús de recursos i convertint els residus o les emissions novament en recursos. En aquest acte oferim una visió àmplia d’aquestes estratègies constructives, des de la prefabricació al manteniment, passant pel bioclimatisme i la salut de les persones.
L’habitatge com a dret fonamental ha de permetre una vida saludable per a tothom, amb una bona cohesió de comunitat o barri i amb un espai públic de qualitat. La intervenció integral de l’arquitectura, amb els materials escollits, l’optimització dels recursos així com el disseny constructiu ha de copsar aquestes necessitats i transformar-les en realitats.
L’arquitectura és la clau de volta de la construcció, un sector que ha sofert al llarg dels temps una transformació important per adaptar-se als reptes que cada època històrica, comminat per les exigències tècniques, socials i econòmiques. Uns condicionants agreujats fortament pel canvi climàtic i l’esgotament dels recursos evidenciant la necessitat de disposar de construccions sostenibles, resilients i ecològiques.
En el nostre cas, a la Mediterrània som especialment vulnerables als efectes del canvi climàtic, per la qual cosa l’arquitectura ha de desplegar un alt nivell de creativitat i innovació per adaptar-se de forma resilient al nou context ambiental, recuperant sovint l’ús de materials tradicionalment arrelats al territori, integrant l’arquitectura en la natura com a element vertebrador.
La construcció d’edificacions sostenibles i ecològiques ha de basar-se fonamentalment en l’ús de materials reciclables o d’origen reciclat per a garantir la gestió dels residus i la seva reutilització fent valdre materials com la fusta. Al mateix temps, han d’estar dissenyades per acomplir amb l’eficiència energètica, incorporant energies renovables sota un model d’autogestió comunitària mitjançant nòduls o sistemes independents. Així, l’autogestió i l’autosuficiència s’aconseguiran actuant en el mateix edifici com a depuradora o recicladora d’aigua, productora d’energia i aliments i com a contenidora de biodiversitat.
El Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència, presentat a Europa al Programa Next Generation el 2021, té una línia específica d’inversió dirigida a la rehabilitació d’habitatges, de façanes i regeneració urbana amb l’objectiu d’assolir l’eficiència energètica reduint el consum d’energia prop d’un 30%. En aquest sentit, la Directiva Europea d’Eficiència Energètica aprovada el dia 12 de març d’aquest any suposarà una oportunitat de millora de la qualitat de vida en termes de salut, seguretat i accessibilitat.
Des de la secció d’Ecologia us convidem a conèixer en profunditat aquesta nova visió arquitectònica de la mà de Sandra Bestraten, presidenta de la Demarcació de Barcelona del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC) i professora de la ETSAB-UPC. Us hi esperem el pròxim dimecres 27 de març, a les 18.30, a la Sala Sagarra de l’Ateneu Barcelonès.
Un mes després de la finalització de la 28a cimera pel canvi climàtic celebrada a Dubai, el resultat deixa més interrogants que respostes en un moment en que hauria resultat determinant prendre una postura ferma per posar fre a l´ús dels combustibles fòssils amb l’objectiu de limitar l’increment de la temperatura global a 1,5 °C respecte a l’època preindustrial, tal com es va establir en els Acords de París en 2015.
Oficialment, els acords assolits in extremis pels 130 països participants han estat aplaudits com un èxit diplomàtic del Sultà Ahmed al-Jaber, vinculat directament als interessos de les grans petrolieres, però de fet, es deixa a criteri de cada pais com afrontar el procés de descarbonització. Tot i que l’objectiu queda fixat en la reducció progressiva dels combustibles fòssils es podran seguir explotant nous jaciments sempre que s’apliquin tecnologies de captura i emmagatzematge de carboni. Nombroses veus crítiques han qualificat aquest punt com l’autèntic “cavall de Troia” de la COP28 donat que, com assenyalen des de l’ONG Global Witness, “a tot el món el 80% dels projectes basats en tecnologies de captura de carboni han fracassat”.
Volem ampliar aqui la reflexió sobre l’abast real d’aquesta cimera compartint l’article publicat al Punt Avui el passat desembre per Santiago Vilanova, periodista i fundador d’aquesta Secció.
DUBAI, ELS FÒSSILS SOBREVIUEN Les grans corporacions energètiques han utilitzat la COP28 de Dubai per fer la seva quadratura del cercle. Es podrà seguir explotant el gas, el petroli i el carbó sempre i quan les emissions de diòxid de carboni es puguin captar i emmagatzemar abans que arribin a l´atmosfera; ja ho estan experimentant petrolieres com Exxon Mobil i Occidental Petroleum. D´aquesta manera s´intentarà fer compatible el triplicar els projectes solars i eòlics amb noves explotacions de recursos fòssils que disposin d´aquesta tecnologia. També es proposa allargar el període de vida de les nuclears i fomentar la nova generació de reactors (s´ha satisfet al lobby atòmic i la política energètica francesa). Al mateix temps s´incentiva la producció de “hidrogen rosa”, obtingut a partir de l´electròlisi de l´aigua amb energia nuclear. De Dubai n´han sortit els organitzadors satisfets, especialment els polítics assistents, com la ministra Teresa Ribera, però de l´abandonament total dels combustibles fòssils res de res. En cap moment de la declaració final (“Global Stocktake”) es defineix un full de ruta que faci creïble l´objectiu de descarbonització pel 2050. Tot queda a l´aire i a la bona voluntat dels estats signataris. No podíem esperar un altre resultat de la presència de més de 2.500 lobbistes (marca rècord de totes les COP) acreditats en una cimera presidida pel Sultan Ahmed al-Jaber, director executiu de la Abu Dhabi National Oil Company (ADNOC), la quarta en més beneficis del planeta, i que ja té acordades noves i gegantines explotacions de petroli. Es més, l´Agència Internacional de les Energies Renovables (IRENA), que promou les energies del sol, ubicada estratègicament a Abu Dhabi, ha servit al Sultan Al-Jaber per concertar al mateix temps els objectius del lobby renovable dels Emirats liderat per l´empresa estatal Masdar que ell també controla. El comissari europeu per l’acció climàtica Wopke Hoekstra, enviat a la COP28 per ser la veu de la UE, és un pro nuclear, ex empleat de la Shell i ex soci de la McKinsey, consultora que ha treballat per ecoblanquejar la imatge de BP, Rio Tinto i Chevron i, potser, de la mateixa ADNOC. La COP28 ha esdevingut una hàbil concertació d´interesos entre els lobbies energètics, les seves consultores i els polítics condescendents amb l´organització. L´èxit ha estat del hàbil i maquiavèl·lic president Al-Jaber i del seu equip d´assessors que han aconseguit un acord que contenta a tots els sectors energètics, tant els que es resisteixen a desaparèixer com els emergents. I ara què ens espera?. La COP29 tindrà lloc el 2024 a l´Azerbaidjan, un altre estat corrupte i productor de petroli. El 2025 la COP30 serà a Belem, on el president Lula da Silva ( que acaba de ficar Brasil com observador dins l´OPEP) intentarà maquillar l´autorització que ha donat a Petrobras per iniciar una explotació de petroli a la desembocadura del Amazones i silenciar les veus indígenes que denuncien l´ecocidi perpetrat pel macro embassament de Belo Monte que ha destruït l´equilibri ecològic de la conca del Xingu. “Sense els beneficis del petroli no podem invertir en renovables”, ha justificat Lula.
Si no es produeix una reforma estructural de les institucions financeres internacionals i una supressió immediata dels subsidis a les fòssils els compromisos no vinculants de les properes COP seguiran essent un brindis al sol. Hi ha un problema afegit. Es tracte de l´acció de sobtats líders mediàtics que parlen de les COP amb gran optimisme tecnològic i amb absoluta confiança amb els seus organitzadors. Els que portem més de quatre dècades de periodisme ecologista, realitzant els simposis internacionals Una Sola Terra i debats com els impulsats per la secció d´Ecologia de l´Ateneu Barcelonès (https://bit.ly/ecologia-ateneu) no ho veiem igual. No podem posar en el mateix sac les tecnologies toves i descentralitzades, com les solars, amb les dures i autoritàries, com les fòssils i nuclears, que no permeten la democràcia participativa. En les darreres dècades hem escoltat a més d´un centenar personalitats vinculades a les ciències de la Terra i a la gestió de l´energia que s´han manifestat preocupades per l´estultícia a la que ha caigut el debat sobre el canvi climàtic en les xarxes i en els mitjans audiovisuals. El repte més gran de la història de la Humanitat requereix més anàlisi crític, més llibertat d´expressió, més pluralitat i menys intervencionisme dels contaminadors. I el que hem vist a Dubai no és, com ens han venut, per tirar coets. Els combustibles fòssils sobreviuen.
Santiago Vilanova Periodista, autor de “L´emergència climàtica a Catalunya. Revolució o col·lapse”.
Ben aviat tindrem ocasió de coneixer de primera mà què podem esperar realment dels acords d’aquesta cimera en companyia de Valentina Raffio, periodista d’El Periódico especialitzada en ciència, mediambient i crisi climàtica que ha estat cobrint informativament totes les sessions de la COP28.
El pròxim dimecres 31 de gener us convidem a participar en aquest debat assistint a l’acte “Després de la COP28: acord històric o paper mullat?”que tindrà lloc a les 18.30 a la Sala Verdaguer.
La cara més oculta de la Intel·ligència Artificial amaga un fet pel qual passen de puntetes els grans fòrums tecnològics del sector: són grans devoradores d’energia i la seva voracitat no deixa d’augmentar.
L’entrenament de motors de cerca basats en IA com GhatGPT o Bard requereixen una quantitat ingent de potència computacional que genera un volum d’emissions contaminants equivalent a les de cinc cotxes durant tot el seu cicle de vida, segons destaquen estudis com el de la Universitat de Massachusetts Amherst. A aquest cost energètic cal sumar el resultat d’executar aquest motor per donar servei a milions d’usuaris i l’elevat consum d’aigua que demanden aquests grans centres de dades (responsables actualment de l’1% d’emissions d’efecte hivernacle).
L’altra cara de la moneda rau en les interessantíssimes aplicacions que pot tenir la IA per mitigar el canvi climàtic i contribuir a una distribució i aprofitament de l’energia molt més eficients, regulació del trànsit per disminuir la contaminació o fins i tot modelitzacions digitals de ciutats (digital twins) que permeten simular i explorar diverses solucions a gran escala per generar significatius impactes en la millora de la sostenibilitat.
En aquest context caldrà veure com es desenvolupa la nova Llei Europea de la IA i les seves derivades que tinguin a veure amb regulacions mediambientals o el mateix model energètic que s’està dissenyant per alimentar aquesta indústria emergent, decantat-se cap al sector nuclear o amb una aposta decidida per les energies renovables.
L’evolució de la IA cap a un futur més sostenible dependrà del model escollit per al seu desenvolupament i implementació. Caldrà veure si s’orienta cap a una tecnologia “dura” (abusos de les oportunitats tecnològiques, economia d’expansió, coneixement controlat per elits especialitzades) o més aviat evoluciona com a tecnologia “tova”, més propera a una governança democràtica i a les necessitats socials.
El pròxim dimecres 22 de novembre explorarem aquest territori complex, ple de llum i ombres, amb Karma Peiró, periodista especialitzada en TIC i dades, amb qui farem una reflexió conjunta de cap a on ens està portant aquesta revolució tecnològica en plena emergència climàtica. Ens trobarem a la sala Verdaguer de l’Ateneu, a les 18.30h
L’anomenada Generació Zeta, és a dir els joves nascuts entre 1995 y 2010, es manifesten profundament amoïnats per la sostenibilitat i per les conseqüències que la deriva ambiental pot comportar per a les seves vides.
Tant és així que, segons dades del Fòrum Econòmic Mundial, molts d’ells estan escollint impulsar un canvi positiu amb els seus hàbits de consum i estils de vida, inspirant a altres grups d’edat a seguir aquesta línia des de les xarxes socials. En un món envellit com l’occidental sovint s’oblida que la generació de joves més nombrosa (i hiperconnectada) de la història, prop de 1.800 persones, està lluitant per fer sentir la seva veu en les grans qüestions que determinaran el seu futur.
Tal com anunciàvem fa unes setmanes amb les comunicacions d’Ateneu Verd, creiem que és imprescindible incorporar la intergeneracionalitat al debat ecologista, també des del vessant científic i tecnològic. Amb aquest propòsit iniciem aquesta nova etapa de la Secció convidant a tres estudiants d’enginyeria de la UPC perquè ens ofereixin les seves visions del futur, com pensen que determinats marcs mentals i valors propis de la seva generació poden comportar un canvi en positiu vers la sostenibilitat i de quina manera veuen que la tecnologia, i més concretament, la intel·ligència artificial, pot esdevenir una aliada imprescindible per a la lluita contra el canvi climàtic. Aquests són els seus perfils:
Gerard De Mas Giménez (24 anys)
Graduat en Física Aplicada per la Universitat de Barcelona. Màster en Fotònica per la Universitat Politècnica de Catalunya. L’èxit de la seva tesi, orientada a desenvolupar algoritmes d’intel·ligència artificial per a Single Image Defogging en el context de conducció autònoma, ha estat la base per seguir desenvolupant aquest camp com a tesi doctoral.
Actualment, treballa en sistemes de fusió multimodal de dades i percepció en l’àmbit de la conducció autònoma.
Martina Massana (17 anys)
Martina és estudiant del Grau de Dades de la UPC. És una apassionada de la tecnologia, a la que considera capaç d’amplificar el nostre impacte a l’hora d’encarar diferents problemes de la vida.
El seu primer projecte ha estat la creació d’un xatbot per combatre l’assetjament escolar del qual s’han fet ressò diversos mitjans. Autora del llibre: “Yo también soy diferente: un libro contra el bullying”, a Ed. Penguin Random House
Òscar Molina Sedano (20 anys)
Òscar és estudiant de la primera promoció del Grau en Intel·ligència artificial de la UPC.
Posa en valor que té la gran sort de poder aportar el seu granet de sorra a la construcció de la carrera perquè els futurs alumnes puguin aprendre sense patir els “problemes” d’una carrera recentment creada.
Podrem escoltar-los i participar en aquest debat en l’acte que tindrà lloc el pròxim dilluns 13 de novembre a les 18.30 a la Sala Bohigas.
Aquesta iniciativa ha estat fruit de la col·laboració de les seccions d’Ecologia i Ciència i Tecnologia de l’Ateneu, conjuntament amb la Comunitat UPC.
Conferència de Claudio Aranzadi, ex ministre d’Indústria i Energia dels governs de Felipe González (1988-1993). 22 de novembre, sala d’actes Oriol Bohigas, a les 18.30h
La central nuclear de Zaporijía a Ucraïna amb sis reactors, la més gran d’ Europa, convertida en objectiu militar i estratègic del president Putin.Foto: IAEA Imagebank (CC BY 2.0)
PRESENTACIÓ
La secció d´Ecologia de l´Ateneu, creada el 2015, s´ha destacat durant els darrers anys per reivindicar una transició energètica que ens faci com a ciutadans i consumidors més autosuficients; no dependents de les energies fòssils i dels oligopolis que les han controlat. Hem defensat un procés de concertació democràtica d´aquesta transició que permeti la participació de les comunitats energètiques d´autoconsum i de les xarxes de sobirania energètica. Una transició que faci que el canvi de paradigma esdevingui just i dialogant; o correm el risc que provoqui noves formes d´autoritarisme i que generi frustracions socials que puguin acabar amb moviments com el de les “armilles grogues” a França.
Estem veient com s´ha incrementat la consciència ecològica de la població a mesura que els climatòlegs i el Grup Intergovernamental d´Experts sobre el Canvi Climàtic han donat a conèixer els seus alarmants informes. El canvi climàtic és un fenomen que ha vingut per quedar-se i és alhora el major repte de la Humanitat.
Catalunya ha esdevingut un país pioner de la Mediterrània amb l’aprovació d’una Llei de Canvi Climàtic (16/2017) l´1 d´agost de 2017 destinada a reduir les emissions de gasos amb efecte hivernacle i afavorir la transició cap una economia descarbonitzada. Els objectius són revolucionaris: el 2030 el 50% de l´electricitat ha de ser produïda mitjançant les energies renovables i el 2050 el 100%. Ens hem compromès a reduir les emissions un 55% el 2030 i arribar a la neutralitat de carboni el 2050.
Les energies renovables, però, malauradament, només representen un 15,4% de la generació elèctrica i al ritme actual, lentíssim, no podrem aspirar, probablement, a més d´un 20% (equivalent al que representa la hidràulica). I això sabent que tenim una “espasa de Damocles” com són els 3.000 MW nuclears, que ens proporcionen el 52% de electricitat, i que hem de trobar-hi substitució abans dels 2035, any en el que ens hem obligat a tancar els tres reactors d´Ascó i Vandellòs.
En el confinament provocat per la Covid vam experimentar un espectacular descens dels gasos d´efecte hivernacle però no hem trigat a tornar al consumisme i a la dependència dels recursos fòssils fins i tot abans de l´impacte de la crisis energètica provocada per la guerra de Ucraïna iniciada el 24 de febrer. S´acaben de complir nou terribles mesos de cruel confrontació en el centre de gravetat de la Unió Europea; una guerra que qüestiona la nostra sobirania i que converteix l´energia en una arma i les seves instal·lacions en objectius militars.
El 2021 les emissions dels tres sectors clau van créixer respecte el 2020. Segons un informe anual de “Climate Transparency Report” el 2020 les emissions pel transport es van reduir amb la pandèmia un 11,5% però el 2021 es van incrementar un 7,7%; les emissions de la construcció es van reduir el 2020 un 2,1% i el 2021 van augmentar un 4,4%; en el 2020 les emissions del sector energètic es van reduir en un 2,8% però el 2021 van créixer un 7,1%. I si ens referim a les emissions totals de CO2 el 2020 es van reduir un 4,9% i el 2021 es van incrementar un 5,9%.
Segons la revista “Energy Policy” s´han identificat 424 “bombes climàtiques”. És a dir, 195 macro projectes de petroli i 230 de mines de carbó (sense comptar-hi les noves prospeccions de gas ) repartides en 48 estats, principalment del G-20, que poden generar emissions potencials que representaran dos vegades les emissions actuals de CO2. Els nivells a l´atmosfera dels tres principals gasos d´efecte hivernacle (diòxid de carboni, metà i òxid nitrós) van arribar als màxims històrics el 2021.
Durant el 2021 les energies fòssils van rebre subvencions de les entitats bancàries i financeres de quasi 700.000 milions de dòlars. La BNP Paribas va ser la que més ajuts va subministrar a gegants com BP, Shell, Total, Chevron, Exxon-Mobil, Repsol, ENI i Equinor. Entre el 2016 (després dels acords de Paris de la COP-25 sobre el clima) i el 2021 el grup bancari va injectar més de 43.000 milions de dòlars en aquestes multinacionals energètiques (“Le Monde” 27/X/2022). No els hi estranyi, doncs, que amb aquestes dades l´opinió de la nostre secció sobre el futur de la transició energètica a nivell català, europeu i global no pugui ser optimista.
El nostre il·lustre convidat, Claudio Aranzadi, ex ministre d´Indústria i Energia, ens explicarà si aquesta realitat es podrà superar i serà compatible amb les aspiracions de democratitzar i descentralitzar un sector tant estratègic com l´energètic; un sector que acaba definint totes les nostres formes de vida, consum i treball.
Claudio Aranzadi, fotografiat el 1989 a la Moncloa
L´hem convidat per parlar-nos de “La guerra d´Ucraïna i l´impacte sobre la transició energètica”. De l´eufòria que es va generar després de la Covid amb l´aprovació del Pacte Verd i l´estratègia de la Green Deal, i l´anunci del tancament de les nuclears a Alemanya, hem passat a un bany de realisme i a una preocupant regressió a les energies fòssils, motivada per les decisions del president Putin de tancar-nos les portes al subministrament de gas, petroli i urani (no oblidem que un terç de l´urani de les centrals nuclears d´Ascó i Vandellòs prové de Rússia).
Els objectius de les Conferències de Paris, Glasgow i de Sharm El-Sheikh (Egipte), que tindrà lloc del 6 al 18 de novembre, estan lluny dels compromisos adquirits pels 193 estats signataris de l´Acord de Paris. Segons els darrer informe del Conveni Marc de les NN.UU. sobre el Canvi Climàtic la inacció dels principals contaminadors del planeta (Rússia, Estats Units, Canadà, Brasil, India, Xina…) ens aboquen a una pujada de les temperatures a més de 2,5 graus a finals de segle. Si el 2030 les emissions s´havien de reduir a nivell global en un 45% respecte els nivells de 2010 ara resulta que en lloc de reduir-se s´incrementaran un 10,6%.
Tampoc s´han complert els ajuts de 100.000 milions de dòlars a l´any a partir del 2020 per finançar la lluita contra el canvi climàtic en els països pobres més afectats. Una altre paradoxa que no hem pogut aturar és que la contaminació s´està deslocalitzant dels països industrials cap Àfrica, Sud-est asiàtic i Amèrica Llatina.
La crisis provocada per la guerra d´Ucraïna ha incrementat l’egoisme dels Estats que defineixen “mixts energètics” diferents segons els seus interessos. França a base de l´energia nuclear; Alemanya amb el gas; Polònia amb el carbó i Espanya (disposada a tancar les nuclears com Alemanya) amb les renovables.
Més perplexitats. En aquests moments 35 metaners naveguen al voltant de les nostres costes sense poder arribar a port perquè els centres de gasificació, entre ells el port de Barcelona, estan saturats. El lloguer diari d´aquests metaners és de 400.000 dòlars!
La guerra ha provocat una pujada dels preus dels aliments (20%), de l´energia (30%) i de la construcció (36%), provocant una inflació insostenible. Com gestionar aquesta nova i complexa situació? No sembla que els nostres polítics tinguin experiència de governar alhora les crisis climàtica, energètica, ecològica i sanitària. Hem convidat a un gran coneixedor del sector energètic i de la seva geopolítica com és Claudio Aranzadi per aportar-nos noves reflexions al atzucac que ens trobem i que ha començat a provocar el fenomen social anomenat “ecoansietat”.
La primera sèrie de preguntes que li farem sobre el tema serà la següent: Anem cap una direcció de “Terra ignota”? Aconseguirem reconduir la transició energètica cap a la definitiva descarbonització de l´economia o quedarem a mig camí de la terra promesa? S´acabarà la guerra i veurem la nostra generació el canvi de paradigma energètic o haurem de deixar aquesta tasca com herència als nostre fills i nets?. És viable la transició energètica que se’ns proposa mentre continuï la guerra en el cor d´Europa?.
Us hi esperem.
Santiago Vilanova
Ponent de la secció d’Ecologia de l’Ateneu Barcelonès
El dimecres, 21 d´abril, la vigília del Dia de la Terra, la secció d´Ecologia ha programat un acte amb Joan Nogué (Hostalets d´en Bas, 1958), catedràtic de Geografia Humana de la Universitat de Girona i exdirector de l´Observatori del Paisatge de Catalunya. Santiago Vilanova, el nostre ponent, dialogarà amb ell sobre el tema “Catalanisme i transició ecològica”. La secció us proposa repensar el catalanisme mitjançant els nous valors de l´ecologisme i de l´economia circular, junt amb els canvis culturals que comportarà la mitigació del canvi climàtic. Nogué ha escrit: “Sempre he pensat que el paisatge és un excel·lent indicador per valorar el nivell de cultura, civilitat i d´urbanitat d´un territori, a qualsevol escala”. Hem escollit un text de l´article “La nació i el territori”, que el geògraf ha publicat a la revista valenciana Concret, per introduir el debat:
(…) Si la localització del territori és un fet fonamental, que cal tenir en compte per entendre el nostre passat com a nació i també el nostre futur, també ho és el caràcter d´aquest territori, és a dir, la seva geografia física; una geografia física que es podria resumir en una paraula: diversitat. Una diversitat extraordinària. En aquest nostre racó de món, l´embolicat laberint de muntanyes i serralades ha facilitat l´aparició de desenes de microclimes i de delicats i fràgils ecosistemes. La vegetació ha hagut d´adaptar-se no només a una gran diversitat de microclimes mediterranis, sinó també a una capritxosa i juganera morfologia del relleu. Unitat en la diversitat. Encara que soni a eslògan més que gastat i repetit, no deixa de ser cert que aquesta és la nostra realitat geogràfica.
El segon element té a veure amb la dimensió ecològica i dels recursos naturals. Tot just ara comença a sorgir un autèntic econacionalisme, que té molts pocs precedents en la nostra història recent. Un dels pocs teòrics i activistes que s´hi va referir fa temps és el periodista Santi Vilanova, un dels primers a entendre la degradació ecològica del territori nacional com una agressió directa a la mateixa essència de la nació. Tan aviat com l´any 1981 s´exclamava així: “Com podem parlar de nacionalisme en un territori on els rius esdevenen clavegueres, la Mediterrània està ocupada per les multinacionals del petroli i les nostres serralades més estratègiques són nius d´espies al servei de potències militars foranes” (Vilanova, Santiago, “L´econacionalisme. Una alternativa catalana dins una Europa ecològica”, p.58, Blume,1981).
I s´hi afegeix l´historiador Santiago Cucurella amb aquest clam: “Cal acabar amb els incontrolats que estan sometent als Països Catalans a un procés de desforestació continuat amb totes les conseqüències de caràcter econòmic, climatològic, etc. que això comporta. Aquesta és la forma més premeditada de destruir un país a mitjà termini. Què podem esperar d´un desert?” (Cucurella, Santiago, “L´equilibri territorial de Catalunya”, p.18, El Llamp,1984).
Llevat d´aquestes excepcions, en aquests darrers quaranta anys, el nacionalisme català s´ha associat ben poc amb l´ecologia i l´ecologisme. Torno a citar Santi Vilanova ,un dels pocs que va encetar aquesta línia: ” Un nacionalisme que no prevegi un canvi radical en la qüestió tecnològica i energètica en el seu programa econòmic està condemnat a portar en el propi combat el germen d´un ràpid fracàs” (p.19) “Una Europa de les econacions, democràticament constituïda sota la declaració dels drets de la natura, acceptats a la Conferència d´Estocolm de 1972 i fonamentats en un model econòmic basat en les energies toves (renovables) i descentralitzades, és la millor garantia per a la nostra llibertat individual i col·lectiva. En el marc d´aquesta Europa dels Pobles, desnuclearitzada i ecològica, és on cal trobar el destí dels Països Catalans ” (p.39) “El projecte polític dels Països Catalans no el podem sotmetre al risc d´extermini de les bases en què es fonamenta la nostra identitat: les aigües, el mar, les terres de conreu, l´atmosfera. Un país ecològicament destruït és un país ensorrat per segles” (p.44) “Amb la complicitat d´alcaldes, diputats i governadors civils, els llocs més sagrats de la catalanitat han estat ultratjats” (p.13) “Aquestes infraestructures destruiran conreus, dividiran col·lectivitats, portaran les deformacions de la societat industrial al món rural, transformaran les relacions humanes i continuaran la destrucció del nacionalisme naturalista. I una societat desnaturalitzada no pot retrobar mai la seva identitat” (p.50).
Convindria preguntar-se les raons de la marginació pràcticament total d´aquest econacionalisme durant dècades. Només recentment albiro un cert renaixement dels seus plantejaments arran de fenòmens tan preocupants i estesos com la contaminació dels aqüífers, l´abús de pesticides i insecticides, la pèrdua de biodiversitat i, molt especialment, la lluita contra el canvi climàtic (…)
Us esperem doncs el 21 d’abril per compartir amb vosaltres aquest debat que podreu seguir en directe des del web de l’Ateneu: https://www.ateneubcn.org/endirecte
El primer trimestre del 2021 el dedicarem a analitzar alguns dels conflictes territorials (com ja vam fer amb la plataforma SOS Costa Brava) i a defensar una agricultura ecològica per regenerar els sòls i lluitar contra el canvi climàtic. A partir d’ara, i segons els ecòlegs, les estructures de governança hauran de ser forçosament transversals. La pandèmia i la crisi climàtica ens obliguen a repensar la societat i les nostres formes de vida, consum i treball. El desenvolupament econòmic i el model de creixement no tindrà res a veure amb el que coneixem. Ja no podem trinxar més el territori amb infraestructures al servei d’una mobilitat energívora i contaminant. La primera aplicació d’una economia desfossilitzada i de la Green New Deal ha de ser blindar les nostres terres fèrtils, sanejar els aqüífers contaminats i practicar una agricultura al servei d’una alimentació saludable.
Salvem les Valls
El 20 de gener hem convocat a membres de la plataforma Salvem les Valls de la Garrotxa (Llorenç Planagumà, Carles Güell i Sergi Batlle) i al geòleg Josep Germain, membre del Consell de Protecció de la Natura, per analitzar l’impacte del projecte de nova carretera C-37 de Vic a Olot, variant d’Olot, que forma part de l’eix Vic-Olot-Figueres que travessa la Garrotxa, un patrimoni volcànic i paisatgístic únic a la península. El projecte té com a funció facilitar i incrementar el trànsit per la Vall d’en Bas i la comarca, quan l’article 24 de la Llei de Canvi Climàtic aprovada al Parlament l’1 d’agost de 2017 i la Declaració d’Emergència Climàtica del 14 de juny de 2019, ens proposen estratègies per reduir aquesta mobilitat i el trànsit contaminant.
SOS Pirineus
El 10 de febrer tindrem una segona taula rodona per parlar dels projectes urbanístics, miners i energètics que afecten les comarques pirinenques. La candidatura de Barcelona-Pirineus pels JJ.OO. d’hivern del 2030 ha despertat l’oposició d’ecologistes, entitats culturals i cíviques de les poblacions afectades. El canvi climàtic tindrà un impacte ecològic greu a les zones d’alta muntanya i també sobre l’economia basada en els esports vinculats a la neu. La plataforma SOS Pirineus estarà representada per Josep Maria Mata, geòleg; Claudia Vallvé, sociòloga de Salvem Éller i Núria Martí, geòloga de Salvem La Molina.
Agricultura ecològica
El 4 de març el ponent de la Secció, Santiago Vilanova, dialogarà amb Isidre Martínez, responsable de la producció agrària ecològica de la Direcció General d’Agricultura i Ramaderia.
El 25% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle provenen de la producció agrària. L’agricultura ecològica, que es preveu esdevingui el 25% del total cultivat en els camps de la UE el 2030, és una de les alternatives més eficients per mitigar el canvi climàtic, incrementar l’ocupació i frenar l’ús dels fitosanitaris (insecticides, herbicides, fungicides). Isidre Martínez ha escrit: “La producció d’aliments no es pot aïllar de les necessitats del medi ambient, de la salut dels ciutadans, de la gestió de l’aigua i l’energia, dels reptes plantejats pels canvi climàtic, de la sobirania alimentària i del despoblament rural”.
Novament, la reflexió sobre el model econòmic que estem promovent al nostre pais comporta derivades que tenen un profund impacte en moments de crisi. La irrupció del COVID-19 ha deixat al descobert grand febleses d’aquest sistema, soterrades sovint per les prioritats de les agendes polítiques i l’interés dels mitjans per altres qüestions que es consideren prioritàries. En aquest article publicat reçentment a “L’unilateral“, en Santiago Vilanova, ponent d’aquesta Secció, comparteix aquesta reflexió, focalitzant-la en la incapacitat dels líders actuals per fer una aposta decidida i valenta per les energies renovanles. N’hi ha hagut prou amb unes quantes setmanes d’aturada forçada de l’activitat productiva per veure com de dràstica ha estat la reducció de la contaminació (i les moltes vides que s’han pogut estalviar). S’imposa pensar ara en el dia després i saber entendre l’avís col·lectiu que ha suposat aquesta crisi, malauradament només un tast del que pot suposar no fer cas del sentit comú i de les múltiples senyals d’alarma que ens està donant el canvi climàtic.
CCBY2.0 – Federico Mayor Zaragoza en los cursos de verano de la UNIA 2007
El dimecres 12 de febrer, a la Sala d´Actes Oriol Bohigas del nostre Ateneu, Federico Mayor Zaragoza serà entrevistat per Santiago Vilanova, ponent de la secció d´Ecologia. L’actual president de la Fundació Cultura de Pau i ex director general de la UNESCO (1987-1999) respondrà preguntes relacionadas amb la transició ecològica i energètica i sobre la governança del canvi climàtic. Us hi esperem!
Secció d'Ecologia i Recursos Naturals 