Després del fracàs de la COP 27 celebrada a la ciutat balneari de Sharm al-Sheikh (Egipte) i de la Conferència sobre la Biodiversitat (COP 15) de Mont-real (Canadà), on s´ha reclamat un pacte mundial que faci retrocedir l´apocalipsi de la biodiversitat, toca fer una reflexió sobre la funció d´aquestes cimeres i especialment pensant en la propera COP 28 que tindrà lloc el 2023 a l´emirat de Dubai. Els científics del GIEC van redactar el darrer informe exigint el compliment dels Acords de Paris i la supresió de les subvencions a les energètiques que segueixen explorant i explotant recursos fòssils.
L´acte que hem organitzat “Canvi climàtic: els llindars que no hauríem de sobrepassar” serà protagonitzat per un dels més joves i prometedors ecòlegs catalans que ha participat en la redacció del darrer informe del Grup Intergovernamental de l´ONU sobre el Canvi Climàtic (IPCC). Es tracta de Jofre Carnicer, professor d´Ecologia de la UB i investigador del CREAF. Carnicer va assistir a la COP 27 i ha seguit la darrera Conferència sobre la Biodiversitat. Ens explicarà la seva experiència a Sharm al-Sheikh i quins son els llindars crítics que estem a punt de sobrepassar: el col·lapse de la capa de gel de Groenlàndia i de l´Antàrtida occidental; la pèrdua alarmant del “permafrost” (el sòl gelat de les latituds boreals); la mort massiva dels coralls tropicals i el col·lapse de les corrents en el Mar de Labrador, ubicades davant de Canadà a l´Atlàntic o la degradació de la selva amazònica i les glaceres de l´alta muntanya, entre altres.
Us esperem el pròxim 8 de febrer, a les 18.30h (Sala Oriol Bohigas) per participar i enriquir aquest debat.
Foto: Una de les manifestacions a Lleó contra el pantà de Riaño.
La política hidràulica del franquisme basada en construir grans pantans en indrets de valor ecològic, paisatgístic, agrícola i arqueològic, va continuar durant la transició democràtica amb l´aprovació del Plan Hidrológico Nacional. Això va provocar decepció política amb els governs d´esquerres i una dramàtica resistència dels habitants del territoris afectats que es veien desplaçats de les seves terres, cases, estil de vida i relacions socials. Els primers grups ecologistes organitzats varen acudir a donar suport als opositors.
Darrera aquelles obres faraòniques, que es feien “al servei de la col·lectivitat i del progrés”, s’ocultaven interessos espuris i connivències dels governants amb les Confederaciones Hidrográficas, la oligarquia elèctrica i els seus bancs i amb els grans terratinents.
L´impacte ecològic no era menor: es produïen greus desequilibris biològics de les espècies, entrofització de les aigües, retenció de sediments, destrucció de fèrtils terres de conreu… Els informes d´ecòlegs i geòlegs independents contra les ubicacions d´aquests embassaments eren marginades del debat públic.
La nostra secció d´Ecologia ha volgut recordar algunes d´aquelles lluites compartides. Les més destacades i emblemàtiques varen ser les de Riaño (Lleó), Rialb (Catalunya) i Itoiz (Navarra)
L´Estat va guanyar la partida, no sense dramàtiques escenes de brutals accions policials que recorden les que vam patir a Catalunya l´1 d´octubre en el referèndum sobre la independència. Els tres pantans estan avui en funcionament, produint energia elèctrica però lluny de complir els objectius de regadius i desenvolupament agrícola pels que varen ser construïts.
En plena emergència climàtica els afectats clamen ara justícia pels danys i perjudicis causats. Ens ho explicaran alguns d´aquells activistes. Hem convidat a representants dels moviments de resistència de Riaño, que es diu va ser una compensació de l´Estat a Iberduero pel tancament de la central nuclear de Lemóniz; un pantà que havia de regar 85.000 hectàrees de les terres més ermes de Lleó.
Foto: Manifestació a Ponts contra el pantà de Rialb. En primer terme els alcaldes dels pobles afectats.
El pantà de Rialb va afavorir els interessos de Joaquim Viola Sauret, ex alcalde de Barcelona, i als grups econòmics que el recolzaven; a les companyies Fecsa i Hidroelèctrica del Segre, i a entitats bancàries com el Banco de Madrid. L´obra es va justificar per les urgències de regadius a les zones més depauperades de la Sagarra i les Garrigues i per augmentar la dotació del Canal d´Urgell.
La taula rodona que hem convocat estarà integrada per Manuel Valero, advocat, escriptor i ecologista; Ramiro Pinto, escriptor i activista ecologista contra Riaño, ambdós autors del assaig “De Riaño a New York”(Éride Ediciones, 2021); Xavier Garcia, cofundador del Grupo de Periodistes Ecologistes de Catalunya i que va escriure molts articles sobre el pantà de Rialb, i Josep Coma, arquitecte, regidor d´Oliana i activista contra aquella obra.
L´acte, presentat per Santiago Vilanova, ponent de la secció, està programat pel 10 de desembre a la Sala Bohigas i a les 18.30h. Us hi esperem.
El dimecres, 21 d´abril, la vigília del Dia de la Terra, la secció d´Ecologia ha programat un acte amb Joan Nogué (Hostalets d´en Bas, 1958), catedràtic de Geografia Humana de la Universitat de Girona i exdirector de l´Observatori del Paisatge de Catalunya. Santiago Vilanova, el nostre ponent, dialogarà amb ell sobre el tema “Catalanisme i transició ecològica”. La secció us proposa repensar el catalanisme mitjançant els nous valors de l´ecologisme i de l´economia circular, junt amb els canvis culturals que comportarà la mitigació del canvi climàtic. Nogué ha escrit: “Sempre he pensat que el paisatge és un excel·lent indicador per valorar el nivell de cultura, civilitat i d´urbanitat d´un territori, a qualsevol escala”. Hem escollit un text de l´article “La nació i el territori”, que el geògraf ha publicat a la revista valenciana Concret, per introduir el debat:
(…) Si la localització del territori és un fet fonamental, que cal tenir en compte per entendre el nostre passat com a nació i també el nostre futur, també ho és el caràcter d´aquest territori, és a dir, la seva geografia física; una geografia física que es podria resumir en una paraula: diversitat. Una diversitat extraordinària. En aquest nostre racó de món, l´embolicat laberint de muntanyes i serralades ha facilitat l´aparició de desenes de microclimes i de delicats i fràgils ecosistemes. La vegetació ha hagut d´adaptar-se no només a una gran diversitat de microclimes mediterranis, sinó també a una capritxosa i juganera morfologia del relleu. Unitat en la diversitat. Encara que soni a eslògan més que gastat i repetit, no deixa de ser cert que aquesta és la nostra realitat geogràfica.
El segon element té a veure amb la dimensió ecològica i dels recursos naturals. Tot just ara comença a sorgir un autèntic econacionalisme, que té molts pocs precedents en la nostra història recent. Un dels pocs teòrics i activistes que s´hi va referir fa temps és el periodista Santi Vilanova, un dels primers a entendre la degradació ecològica del territori nacional com una agressió directa a la mateixa essència de la nació. Tan aviat com l´any 1981 s´exclamava així: “Com podem parlar de nacionalisme en un territori on els rius esdevenen clavegueres, la Mediterrània està ocupada per les multinacionals del petroli i les nostres serralades més estratègiques són nius d´espies al servei de potències militars foranes” (Vilanova, Santiago, “L´econacionalisme. Una alternativa catalana dins una Europa ecològica”, p.58, Blume,1981).
I s´hi afegeix l´historiador Santiago Cucurella amb aquest clam: “Cal acabar amb els incontrolats que estan sometent als Països Catalans a un procés de desforestació continuat amb totes les conseqüències de caràcter econòmic, climatològic, etc. que això comporta. Aquesta és la forma més premeditada de destruir un país a mitjà termini. Què podem esperar d´un desert?” (Cucurella, Santiago, “L´equilibri territorial de Catalunya”, p.18, El Llamp,1984).
Llevat d´aquestes excepcions, en aquests darrers quaranta anys, el nacionalisme català s´ha associat ben poc amb l´ecologia i l´ecologisme. Torno a citar Santi Vilanova ,un dels pocs que va encetar aquesta línia: ” Un nacionalisme que no prevegi un canvi radical en la qüestió tecnològica i energètica en el seu programa econòmic està condemnat a portar en el propi combat el germen d´un ràpid fracàs” (p.19) “Una Europa de les econacions, democràticament constituïda sota la declaració dels drets de la natura, acceptats a la Conferència d´Estocolm de 1972 i fonamentats en un model econòmic basat en les energies toves (renovables) i descentralitzades, és la millor garantia per a la nostra llibertat individual i col·lectiva. En el marc d´aquesta Europa dels Pobles, desnuclearitzada i ecològica, és on cal trobar el destí dels Països Catalans ” (p.39) “El projecte polític dels Països Catalans no el podem sotmetre al risc d´extermini de les bases en què es fonamenta la nostra identitat: les aigües, el mar, les terres de conreu, l´atmosfera. Un país ecològicament destruït és un país ensorrat per segles” (p.44) “Amb la complicitat d´alcaldes, diputats i governadors civils, els llocs més sagrats de la catalanitat han estat ultratjats” (p.13) “Aquestes infraestructures destruiran conreus, dividiran col·lectivitats, portaran les deformacions de la societat industrial al món rural, transformaran les relacions humanes i continuaran la destrucció del nacionalisme naturalista. I una societat desnaturalitzada no pot retrobar mai la seva identitat” (p.50).
Convindria preguntar-se les raons de la marginació pràcticament total d´aquest econacionalisme durant dècades. Només recentment albiro un cert renaixement dels seus plantejaments arran de fenòmens tan preocupants i estesos com la contaminació dels aqüífers, l´abús de pesticides i insecticides, la pèrdua de biodiversitat i, molt especialment, la lluita contra el canvi climàtic (…)
Us esperem doncs el 21 d’abril per compartir amb vosaltres aquest debat que podreu seguir en directe des del web de l’Ateneu: https://www.ateneubcn.org/endirecte
Secció d'Ecologia i Recursos Naturals 