Després de la COP28: acord històric o paper mullat?

/ ecologiaab / Deixa un comentari

Un mes després de la finalització de la 28a cimera pel canvi climàtic celebrada a Dubai, el resultat deixa més interrogants que respostes en un moment en que hauria resultat determinant prendre una postura ferma per posar fre a l´ús dels combustibles fòssils amb l’objectiu de limitar l’increment de la temperatura global a 1,5 °C respecte a l’època preindustrial, tal com es va establir en els Acords de París en 2015.

Oficialment, els acords assolits in extremis pels 130 països participants han estat aplaudits com un èxit diplomàtic del Sultà Ahmed al-Jaber, vinculat directament als interessos de les grans petrolieres, però de fet, es deixa a criteri de cada pais com afrontar el procés de descarbonització. Tot i que l’objectiu queda fixat en la reducció progressiva dels combustibles fòssils es podran seguir explotant nous jaciments sempre que s’apliquin tecnologies de captura i emmagatzematge de carboni. Nombroses veus crítiques han qualificat aquest punt com l’autèntic “cavall de Troia” de la COP28 donat que, com assenyalen des de l’ONG Global Witness, “a tot el món el 80% dels projectes basats en tecnologies de captura de carboni han fracassat”.

Volem ampliar aqui la reflexió sobre l’abast real d’aquesta cimera compartint l’article publicat al Punt Avui el passat desembre per Santiago Vilanova, periodista i fundador d’aquesta Secció.

DUBAI, ELS FÒSSILS SOBREVIUEN
Les grans corporacions energètiques han utilitzat la COP28 de Dubai per fer la seva
quadratura del cercle. Es podrà seguir explotant el gas, el petroli i el carbó sempre i
quan les emissions de diòxid de carboni es puguin captar i emmagatzemar abans que
arribin a l´atmosfera; ja ho estan experimentant petrolieres com Exxon Mobil i
Occidental Petroleum. D´aquesta manera s´intentarà fer compatible el triplicar els
projectes solars i eòlics amb noves explotacions de recursos fòssils que disposin
d´aquesta tecnologia. També es proposa allargar el període de vida de les nuclears i
fomentar la nova generació de reactors (s´ha satisfet al lobby atòmic i la política
energètica francesa). Al mateix temps s´incentiva la producció de “hidrogen rosa”,
obtingut a partir de l´electròlisi de l´aigua amb energia nuclear.
De Dubai n´han sortit els organitzadors satisfets, especialment els polítics assistents,
com la ministra Teresa Ribera, però de l´abandonament total dels combustibles fòssils
res de res. En cap moment de la declaració final (“Global Stocktake”) es defineix un full
de ruta que faci creïble l´objectiu de descarbonització pel 2050. Tot queda a l´aire i a la
bona voluntat dels estats signataris.
No podíem esperar un altre resultat de la presència de més de 2.500 lobbistes (marca
rècord de totes les COP) acreditats en una cimera presidida pel Sultan Ahmed al-Jaber,
director executiu de la Abu Dhabi National Oil Company (ADNOC), la quarta en més
beneficis del planeta, i que ja té acordades noves i gegantines explotacions de petroli.
Es més, l´Agència Internacional de les Energies Renovables (IRENA), que promou les
energies del sol, ubicada estratègicament a Abu Dhabi, ha servit al Sultan Al-Jaber per
concertar al mateix temps els objectius del lobby renovable dels Emirats liderat per
l´empresa estatal Masdar que ell també controla.
El comissari europeu per l’acció climàtica Wopke Hoekstra, enviat a la COP28 per ser la
veu de la UE, és un pro nuclear, ex empleat de la Shell i ex soci de la McKinsey,
consultora que ha treballat per ecoblanquejar la imatge de BP, Rio Tinto i Chevron i,
potser, de la mateixa ADNOC. La COP28 ha esdevingut una hàbil concertació
d´interesos entre els lobbies energètics, les seves consultores i els polítics
condescendents amb l´organització. L´èxit ha estat del hàbil i maquiavèl·lic president
Al-Jaber i del seu equip d´assessors que han aconseguit un acord que contenta a tots
els sectors energètics, tant els que es resisteixen a desaparèixer com els emergents.
I ara què ens espera?. La COP29 tindrà lloc el 2024 a l´Azerbaidjan, un altre estat
corrupte i productor de petroli. El 2025 la COP30 serà a Belem, on el president Lula da
Silva ( que acaba de ficar Brasil com observador dins l´OPEP) intentarà maquillar
l´autorització que ha donat a Petrobras per iniciar una explotació de petroli a la
desembocadura del Amazones i silenciar les veus indígenes que denuncien l´ecocidi
perpetrat pel macro embassament de Belo Monte que ha destruït l´equilibri ecològic
de la conca del Xingu. “Sense els beneficis del petroli no podem invertir en
renovables”, ha justificat Lula.

Si no es produeix una reforma estructural de les institucions financeres internacionals i
una supressió immediata dels subsidis a les fòssils els compromisos no vinculants de
les properes COP seguiran essent un brindis al sol.
Hi ha un problema afegit. Es tracte de l´acció de sobtats líders mediàtics que parlen de
les COP amb gran optimisme tecnològic i amb absoluta confiança amb els seus
organitzadors. Els que portem més de quatre dècades de periodisme ecologista,
realitzant els simposis internacionals Una Sola Terra i debats com els impulsats per la
secció d´Ecologia de l´Ateneu Barcelonès (https://bit.ly/ecologia-ateneu) no ho veiem
igual. No podem posar en el mateix sac les tecnologies toves i descentralitzades, com
les solars, amb les dures i autoritàries, com les fòssils i nuclears, que no permeten la
democràcia participativa. En les darreres dècades hem escoltat a més d´un centenar
personalitats vinculades a les ciències de la Terra i a la gestió de l´energia que s´han
manifestat preocupades per l´estultícia a la que ha caigut el debat sobre el canvi
climàtic en les xarxes i en els mitjans audiovisuals. El repte més gran de la història de la
Humanitat requereix més anàlisi crític, més llibertat d´expressió, més pluralitat i menys
intervencionisme dels contaminadors. I el que hem vist a Dubai no és, com ens han
venut, per tirar coets. Els combustibles fòssils sobreviuen.


Santiago Vilanova
Periodista, autor de “L´emergència climàtica a Catalunya. Revolució o col·lapse”.

Ben aviat tindrem ocasió de coneixer de primera mà què podem esperar realment dels acords d’aquesta cimera en companyia de Valentina Raffio, periodista d’El Periódico especialitzada en ciència, mediambient i crisi climàtica que ha estat cobrint informativament totes les sessions de la COP28.

El pròxim dimecres 31 de gener us convidem a participar en aquest debat assistint a l’acte “Després de la COP28: acord històric o paper mullat?” que tindrà lloc a les 18.30 a la Sala Verdaguer.

IA i sostenibilitat, una utopia?

/ ecologiaab / Deixa un comentari

La cara més oculta de la Intel·ligència Artificial amaga un fet pel qual passen de puntetes els grans fòrums tecnològics del sector: són grans devoradores d’energia i la seva voracitat no deixa d’augmentar.

L’entrenament de motors de cerca basats en IA com GhatGPT o Bard requereixen una quantitat ingent de potència computacional que genera un volum d’emissions contaminants equivalent a les de cinc cotxes durant tot el seu cicle de vida, segons destaquen estudis com el de la Universitat de Massachusetts Amherst. A aquest cost energètic cal sumar el resultat d’executar aquest motor per donar servei a milions d’usuaris i l’elevat consum d’aigua que demanden aquests grans centres de dades (responsables actualment de l’1% d’emissions d’efecte hivernacle).

L’altra cara de la moneda rau en les interessantíssimes aplicacions que pot tenir la IA per mitigar el canvi climàtic i contribuir a una distribució i aprofitament de l’energia molt més eficients, regulació del trànsit per disminuir la contaminació o fins i tot modelitzacions digitals de ciutats (digital twins) que permeten simular i explorar diverses solucions a gran escala per generar significatius impactes en la millora de la sostenibilitat.

En aquest context caldrà veure com es desenvolupa la nova Llei Europea de la IA i les seves derivades que tinguin a veure amb regulacions mediambientals o el mateix model energètic que s’està dissenyant per alimentar aquesta indústria emergent, decantat-se cap al sector nuclear o amb una aposta decidida per les energies renovables. 

L’evolució de la IA cap a un futur més sostenible dependrà del model escollit per al seu desenvolupament i implementació. Caldrà veure si s’orienta cap a una tecnologia “dura” (abusos de les oportunitats tecnològiques, economia d’expansió, coneixement controlat per elits especialitzades) o més aviat evoluciona com a tecnologia “tova”, més propera a una governança democràtica i a les necessitats socials.

El pròxim dimecres 22 de novembre explorarem aquest territori complex, ple de llum i ombres, amb Karma Peiró, periodista especialitzada en TIC i dades, amb qui farem una reflexió conjunta de cap a on ens està portant aquesta revolució tecnològica en plena emergència climàtica. Ens trobarem a la sala Verdaguer de l’Ateneu, a les 18.30h

Fins ben aviat!

Generació IA: veus joves ens parlen de sostenibilitat

/ ecologiaab / Deixa un comentari

Foto: RDNE Stock Project

L’anomenada Generació Zeta, és a dir els joves nascuts entre 1995 y 2010, es manifesten profundament amoïnats per la sostenibilitat i per les conseqüències que la deriva ambiental pot comportar per a les seves vides.

Tant és així que, segons dades del Fòrum Econòmic Mundial, molts d’ells estan escollint impulsar un canvi positiu amb els seus hàbits de consum i estils de vida, inspirant a altres grups d’edat a seguir aquesta línia des de les xarxes socials. En un món envellit com l’occidental sovint s’oblida que la generació de joves més nombrosa (i hiperconnectada) de la història, prop de 1.800 persones, està lluitant per fer sentir la seva veu en les grans qüestions que determinaran el seu futur. 

Tal com anunciàvem fa unes setmanes amb les comunicacions d’Ateneu Verd, creiem que és imprescindible incorporar la intergeneracionalitat al debat ecologista, també des del vessant científic i tecnològic. Amb aquest propòsit iniciem aquesta nova etapa de la Secció convidant a tres estudiants d’enginyeria de la UPC perquè ens ofereixin les seves visions del futur, com pensen que determinats marcs mentals i valors propis de la seva generació poden comportar un canvi en positiu vers la sostenibilitat i de quina manera veuen que la tecnologia, i més concretament, la intel·ligència artificial, pot esdevenir una aliada imprescindible per a la lluita contra el canvi climàtic. Aquests són els seus perfils:

Gerard De Mas Giménez (24 anys)

Graduat en Física Aplicada per la Universitat de Barcelona. Màster en Fotònica per la Universitat Politècnica de Catalunya. L’èxit de la seva tesi, orientada a desenvolupar algoritmes d’intel·ligència artificial per a Single Image Defogging en el context de conducció autònoma, ha estat la base per seguir desenvolupant aquest camp com a tesi doctoral.

Actualment, treballa en sistemes de fusió multimodal de dades i percepció en l’àmbit de la conducció autònoma.

Martina Massana (17 anys)

Martina és estudiant del Grau de Dades de la UPC. És una apassionada de la tecnologia, a la que considera capaç d’amplificar el nostre impacte a l’hora d’encarar diferents problemes de la vida.

El seu primer projecte ha estat la creació d’un xatbot per combatre l’assetjament escolar del qual s’han fet ressò diversos mitjans. Autora del llibre: “Yo también soy diferente: un libro contra el bullying”, a Ed. Penguin Random House

Òscar Molina Sedano (20 anys)

Òscar és estudiant de la primera promoció del Grau en Intel·ligència artificial de la UPC.

Posa en valor que té la gran sort de poder aportar el seu granet de sorra a la construcció de la carrera perquè els futurs alumnes puguin aprendre sense patir els “problemes” d’una carrera recentment creada.

Podrem escoltar-los i participar en aquest debat en l’acte que tindrà lloc el pròxim dilluns 13 de novembre a les 18.30 a la Sala Bohigas.

Aquesta iniciativa ha estat fruit de la col·laboració de les seccions d’Ecologia i Ciència i Tecnologia de l’Ateneu, conjuntament amb la Comunitat UPC.

Us hi esperem!

Turismofília o turismofòbia?

/ ecologiaab / Deixa un comentari

Anàlisi dels impactes de l’activitat turística en els espais urbans, el cas de la ciutat de Barcelona.

Foto: Matthew Barra CC BY-SA 2.0

Poc es podien imaginar els gestors de la Sociedad de Atracción de Forasteros de Barcelona, qui a principis del segle XX publicaven material promocional sobre els encants de la ciutat de Barcelona com a destinació turística, que la presència de visitants a la ciutat s’aniria estenent gradualment com una bassa d’oli i que, més d’un segle després, l’ús lúdic de les ciutat vinculat al model de desenvolupament turístic implementat provocaria un gran nombre d’impactes a nivell ambiental, socio-cultural i econòmic, com ara, entre d’altres, els relacionats amb l’ocupació massiva del territori; el consum de recursos no renovables (s’estima que el consum d’aigua de les places turístiques se situa entre el 8% i el 12% del consum total de la ciutat, i el consum d’energia final en el 7,6% del consum energètic total); la generació de residus (s’estima que els residus generats pels allotjaments turístics representen el 9,1% dels residus totals de la ciutat); la contaminació atmosfèrica i acústica i lumínica; i la dificultat d’accés a l’habitatge per part de la població local, amb efectes tant a escala local com global.

Partint d’aquesta realitat, la conferencia de la Dra. Noguer-Juncà, que porta per títol “Turismofòbia o turismofília? Anàlisi dels impactes de l’activitat turística en els espais urbans, el cas de la ciutat de Barcelona”, debatrà, sobre com l’ús turístic i el creixement exponencial de visitants a la ciutat de Barcelona (9,7 milions de persones allotjades en hotels i habitatges d’ús turístic durant el 2022, un volum equivalent al 81,2% del registrat el 2019, abans de la pandèmia) ha generat un abús dels llocs, i conseqüentment, inevitablement, la necessitat d’establir mesures preventives i/o correctives dràstiques, la majoria vinculades amb el control i la gestió del públic. Així, durant la conferència s’exposaran estudis de casos reals del territori català, espanyol i internacional on s’han implementat mesures per pal·liar els efectes negatius del turisme urbà. Alhora, també es debatrà sobre si el turisme sostenible i el turisme responsable existeix o bé si es tracta d’una utopia.

Ester Noguer-Juncà és doctora Cum Laude en Turisme. Professora del Departament d’Economia de la Universitat deGirona i professora del Grau en Gestió Hotelera i Turística de l’EUHT Sant Pol. Presidenta del Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès (CECR).

Us convidem a assistir i a participar en aquest acte de la Secció d’Ecologia que tindrà lloc dimarts 19 de setembre a les 18.30h, a la sala Verdaguer.

La transició energètica a Catalunya i el paper de l’hidrògen

/ ecologiaab / Deixa un comentari
Vehicle Hyundai ix35 amb cèl·lula d’hidrogen. Revolve Eco-Rally CC BY-SA 2.0

El Dia Mundial del Medi Ambient es va crear per commemorar la primera Conferència del Medi Ambient Humà inaugurada a Estocolm el 5 de juny de 1972. És una jornada que es dedica a reflexionar sobre els principals problemes ecològics globals. I un dels més urgents és el canvi climàtic i la transició energètica per descarbonitzar l´economia.

Aquest és el tema que hem escollit enguany. Hi ha una voluntat per part de lobbies energètics per demorar i fins hi tot aturar la transició energètica a Catalunya. El 2050 la producció elèctrica haurà de ser generada totalment per les energies renovables. Eltancament de les centrals nuclears d´Ascó i Vandellòs, amb una potència de 3.000MW, haurà de ser substituïda per grans parcs solars i eòlics, que paradoxalment provoquen rebuig social. Correm el risc de trobar-nos en un atzucac energètic i en un dèficit democràtic en la participació de la societat en aquest full de ruta. L´hidrogen apareix també com una de les alternatives en totes les seves variants, però especialment l´hidrogen verd que es produeix amb electricitat d´origen renovable.

Ramon Sans, enginyer industrial per la Universitat Politècnica de Catalunya, ha explicat en els seus llibres “El col·lapse és evitable” (2014) i “La darrera oportunitat” (2016) que la transició, que ell anomena TE21, amb l´objectiu 100% renovable, és viable tant econòmicament, com energètica, com territorial. Si Catalunya no fa la transició energètica pagarà la factura exterior acumulada per la compra de combustibles fòssils, d´avui al 2040, de 600.000 milions d´euros quan amb 60.000 faríem la revolució de les renovables. Caldria aprofitar els teulats útils per les instal·lacions solars comportaria un ús del 1,7% del territori. unes 55.0000 hectàrees.

En l´exposició que li hem demanat ens destacarà també el paper que pot jugar l´hidrogen verd en la transició energètica i les fal·làcies i realitats entorn al gas més abundant en la superfície del planeta i que es genera amb l´electròlisi de l´aigua, separant el àtoms que componen les seves molècules d´hidrogen i d´oxigen.

L´acte tindrà lloc el 6 de juny a les 18,30h a la Sala Bohigas. Serà moderat pel nostre ponent Santiago Vilanova. Us hi esperem.

L’ecosofia, l’art d’escoltar la terra

/ ecologiaab / Deixa un comentari

Foto: CC0 BY 4.0 Jaymantri

Un dels reptes més grans del segle XXI és la mitigació i adaptació dels humans al canvi climàtic; i aprendre a conviure dins la biosfera mitjançant noves formes de treball i consum. Per aprendre a conviure amb la xarxa  de la vida que cobreix  la Terra hem d’entendre-la millor. La Terra és com un ésser viu que s´autoregula. El nostre coneixement científic sobre els processos i cicles de la biosfera creix constantment. Des de fa més de mig segle i cada vegada amb més dades, la teoria Gaia  mostra que el conjunt de la vida regula  multitud de paràmetres físics i quimics  de la biosfera ( atmosfera, oceans i superfície dels continents) d´una manera comparable a com un organisme regula les seves constants vitals. El propòsit de l´ecosofia, com ens diu el doctor en filosofia Jordi Pigem, “és entendre millor la xarxa de la vida”. 

Ecosofia és un neologisme que uneix l´ecologia (“oikos”) amb la filosofia (“sophia”). El concepte  va ser introduït per tres pensadores: el psiquiatra i filosòf francés Félix Guattari (1930-1992); el filòsof i escalador noruec  Arne Naess (1912-2009) i el filòsof i teòleg intercultural indocatalà Raimon Panikkar (1918-2010).

Jordi Pigem ja va participar el 25 d´octubre de 2018 en un acte d´homenatge al seu mestre Raimon Panikkar organitzat per la secció de Filosofia de l´Ateneu. En aquesta ocasió tindrà un diàleg amb el periodista Santiago Vilanova, ponent de la secció d´Ecologia, sobre el paper que l´ecosofia pot jugar en el nou model de societat que inevitablement comportarà el canvi climàtic i la transició energètica. Es parlarà també dels temes que Pigem ha desenvolupat en els seus darrers llibres: “Pandèmia i postveritat”  i “Tècnica i totalitarisme” sobre l´implantació de les noves tecnologies en una democràcia ecològica i participativa.

Us convidem a assistir a aquest acte, el dimecres 19 d’abril, a les 18.30h, a la Sala Oriol Bohigas.

El futur de la humanitat

/ ecologiaab / Deixa un comentari

Pregon coneixedor dels passos que han portat l’Homo sapiens fins al moment actual, Eudald Carbonell fa un salt cap al futur i ens planteja 10 reptes per evitar el col.lapse i garantir la supervivència de l’espècie humana.
 
Segons afirma en el seu darrer llibre El futur de la humanitat “o bé canviem o ens extingirem”. El llibre ens ofereix propostes a favor de l’evolució de l’espècie humana per garantir-ne la supervivència. La humanitat està arribant a un punt de no retorn. La nostra forma de viure està portant el món i la nostra espècie, entre moltes altres, al límit i només tenim dues opcions: o ens repensem i ens humanitzem o ens extingirem.
I el camí per evitar-ho l’Eudald Carbonell el resumeix en un decàleg que comença fent una crida per potenciar la consciència crítica de l’espècie,  per avançar cap a la socialització de la tecnología, la fi de la globalització, l’increment de la diversitat i la desaparició dels líders i jerarquies socials.
 
La necessitat d’un gran canvi col·lectiu és urgent. No serà possible sobreviure sense modificar de manera profunda la nostra forma d’actuar, de relacionar-nos i de viure. Necessitem pensar i repensar la humanitat com un procés cap a la posthumanitat.
 
Què és el que hem de fer? Què és el que necessitem per assegurar el futur de la humanitat? Sobre quines bases s’ha de construir l’humanisme perquè tingui èxit en la transformació de l’Homo sapiens?
 
La urgència per obtenir respostes a aquestes preguntes transcendents no ens ha de fer oblidar que els fonaments del futur només es poden construir sobre el coneixement del passat i un bon funcionament del present.

L’Eudald Carbonell serà amb nosaltres per oferir-nos la seva visió el pròxim divendres 17 de març a les 18,30 a la sala Oriol Bohigas, convidat per les seccions d’Història i d’Ecologia de l’Ateneu. Presentaran l’acte els seus ponents, Narcís Argemí i Santiago Vilanova, respectivament.

Canvi climàtic. Els llindars que no hauriem de sobrepassar

/ ecologiaab / Deixa un comentari
Foto: CC BY 4.0 Nik Cvetkovic

Després del fracàs de la COP 27 celebrada a la ciutat balneari de Sharm al-Sheikh (Egipte) i de la Conferència sobre la Biodiversitat (COP 15) de Mont-real (Canadà), on s´ha reclamat un pacte mundial que faci retrocedir l´apocalipsi de la biodiversitat, toca fer una reflexió sobre la funció d´aquestes cimeres i especialment pensant en la propera COP 28  que tindrà lloc el 2023 a l´emirat de Dubai. Els científics del GIEC van redactar el darrer informe exigint el compliment dels Acords de Paris i la supresió de les subvencions  a les energètiques que segueixen explorant i explotant recursos fòssils.

L´acte que hem organitzat “Canvi climàtic: els llindars que no hauríem de sobrepassar” serà protagonitzat per un dels més joves i prometedors ecòlegs catalans que ha participat en la redacció del darrer informe del  Grup Intergovernamental de l´ONU sobre el Canvi Climàtic (IPCC). Es tracta de Jofre Carnicer, professor d´Ecologia de la UB i investigador  del CREAF. Carnicer va assistir a la COP 27 i ha seguit la darrera Conferència sobre la Biodiversitat. Ens explicarà la seva experiència a Sharm al-Sheikh i quins son els llindars crítics que estem a punt de sobrepassar: el col·lapse  de la capa de gel de Groenlàndia i de l´Antàrtida occidental; la pèrdua alarmant  del “permafrost” (el sòl gelat de les latituds boreals); la mort massiva dels coralls tropicals i el col·lapse  de les corrents en el Mar de Labrador, ubicades davant de Canadà  a l´Atlàntic o la degradació de  la selva amazònica i les glaceres  de l´alta muntanya, entre altres.

Us esperem el pròxim 8 de febrer, a les 18.30h (Sala Oriol Bohigas) per participar i enriquir aquest debat.

La guerra d’Ucraïna i l’impacte sobre la transició energètica

/ ecologiaab / Deixa un comentari

Conferència de Claudio Aranzadi, ex ministre d’Indústria i Energia dels governs de Felipe González (1988-1993). 22 de novembre, sala d’actes Oriol Bohigas, a les 18.30h

La central nuclear de Zaporijía a Ucraïna amb sis reactors, la més gran d’ Europa, convertida en objectiu militar i estratègic del president Putin. Foto: IAEA Imagebank (CC BY 2.0)

PRESENTACIÓ

La secció d´Ecologia de l´Ateneu, creada el 2015, s´ha destacat durant els darrers anys per reivindicar una transició energètica que ens faci com a ciutadans i consumidors més autosuficients; no dependents de les energies fòssils i dels oligopolis que les han controlat. Hem defensat un procés de concertació democràtica d´aquesta transició que permeti la participació de les comunitats energètiques d´autoconsum i de les xarxes de sobirania energètica. Una transició que faci que el canvi de paradigma esdevingui just i dialogant; o correm el risc que provoqui noves formes d´autoritarisme i que generi frustracions socials que puguin acabar amb moviments com el de les “armilles grogues” a França.

Estem veient com s´ha incrementat la consciència ecològica de la població a mesura que els climatòlegs i el Grup Intergovernamental d´Experts sobre el Canvi Climàtic han donat a conèixer els seus alarmants informes. El canvi climàtic és un fenomen que ha vingut per quedar-se i és alhora el major repte de la Humanitat.

Catalunya ha esdevingut un país pioner de la Mediterrània amb l’aprovació d’una Llei de Canvi Climàtic (16/2017) l´1 d´agost de 2017 destinada a reduir les emissions de gasos amb efecte hivernacle i afavorir la transició cap una economia descarbonitzada. Els objectius són revolucionaris: el 2030 el 50% de l´electricitat ha de ser produïda mitjançant les energies renovables i el 2050 el 100%. Ens hem compromès a reduir les emissions un 55% el 2030 i arribar a la neutralitat de carboni el 2050.

Les energies renovables, però, malauradament, només representen un 15,4% de la generació elèctrica i al ritme actual, lentíssim, no podrem aspirar, probablement, a més d´un 20% (equivalent al que representa la hidràulica). I això sabent que tenim una “espasa de Damocles” com són els 3.000 MW nuclears, que ens proporcionen el 52% de electricitat, i que hem de trobar-hi substitució abans dels 2035, any en el que ens hem obligat a tancar els tres reactors d´Ascó i Vandellòs.

En el confinament provocat per la Covid vam experimentar un espectacular descens dels gasos d´efecte hivernacle però no hem trigat a tornar al consumisme i a la dependència dels recursos fòssils fins i tot abans de l´impacte de la crisis energètica provocada per la guerra de Ucraïna iniciada el 24 de febrer. S´acaben de complir nou terribles mesos de cruel confrontació en el centre de gravetat de la Unió Europea; una guerra que qüestiona la nostra sobirania i que converteix l´energia en una arma i les seves instal·lacions en objectius militars.

El 2021 les emissions dels tres sectors clau van créixer respecte el 2020. Segons un informe anual de “Climate Transparency Report” el 2020 les emissions pel transport es van reduir amb la pandèmia un 11,5% però el 2021 es van incrementar un 7,7%; les emissions de la construcció es van reduir el 2020 un 2,1% i el 2021 van augmentar un 4,4%; en el 2020 les emissions del sector energètic es van reduir en un 2,8% però el 2021 van créixer un 7,1%. I si ens referim a les emissions totals de CO2 el 2020 es van reduir un 4,9% i el 2021 es van incrementar un 5,9%.

Segons la revista “Energy Policy” s´han identificat 424 “bombes climàtiques”. És a dir, 195 macro projectes de petroli i 230 de mines de carbó (sense comptar-hi les noves prospeccions de gas ) repartides en 48 estats, principalment del G-20, que poden generar emissions potencials que representaran dos vegades les emissions actuals de CO2. Els nivells a l´atmosfera dels tres principals gasos d´efecte hivernacle (diòxid de carboni, metà i òxid nitrós) van arribar als màxims històrics el 2021.

Durant el 2021 les energies fòssils van rebre subvencions  de les entitats bancàries i financeres de quasi 700.000 milions de dòlars.  La BNP  Paribas va ser  la que més ajuts  va subministrar a gegants com BP, Shell, Total, Chevron, Exxon-Mobil, Repsol, ENI i Equinor. Entre el 2016 (després  dels  acords de Paris de la COP-25 sobre el clima) i el 2021 el grup bancari va injectar  més de 43.000 milions de dòlars en aquestes  multinacionals energètiques (“Le Monde” 27/X/2022). No els hi estranyi, doncs, que amb aquestes dades l´opinió de la nostre secció sobre el futur de la transició energètica a nivell català, europeu i global no pugui ser optimista.

El nostre il·lustre convidat, Claudio Aranzadi, ex ministre d´Indústria i Energia, ens explicarà si aquesta realitat es podrà superar i serà compatible amb les aspiracions de democratitzar i descentralitzar un sector tant estratègic com l´energètic; un sector que acaba definint totes les nostres formes de vida, consum i treball.

Claudio Aranzadi, fotografiat el 1989 a la Moncloa

L´hem convidat per parlar-nos de “La guerra d´Ucraïna i l´impacte sobre la transició energètica”. De l´eufòria que es va generar després de la Covid amb l´aprovació del Pacte Verd i l´estratègia de la Green Deal, i l´anunci del tancament de les nuclears a Alemanya, hem passat a un bany de realisme i a una preocupant regressió a les energies fòssils, motivada per les decisions del president Putin de tancar-nos les portes al subministrament de gas, petroli i urani (no oblidem que un terç de l´urani de les centrals nuclears d´Ascó i Vandellòs prové de Rússia).

Els objectius de les Conferències de Paris, Glasgow i de Sharm El-Sheikh (Egipte), que tindrà lloc del 6 al 18 de novembre, estan lluny dels compromisos adquirits pels 193 estats signataris de l´Acord de Paris. Segons els darrer informe del Conveni Marc de les NN.UU. sobre el Canvi Climàtic la inacció dels principals contaminadors del planeta (Rússia, Estats Units, Canadà, Brasil, India, Xina…) ens aboquen a una pujada de les temperatures a més de 2,5 graus a finals de segle. Si el 2030 les emissions s´havien de reduir a nivell global en un 45% respecte els nivells de 2010 ara resulta que en lloc de reduir-se s´incrementaran un 10,6%.

Tampoc s´han complert els ajuts de 100.000 milions de dòlars a l´any a partir del 2020 per finançar la lluita contra el canvi climàtic en els països pobres més afectats. Una altre paradoxa que no hem pogut aturar és que la contaminació s´està deslocalitzant dels països industrials cap Àfrica, Sud-est asiàtic i Amèrica Llatina.

La crisis provocada per la guerra d´Ucraïna ha incrementat l’egoisme dels Estats que defineixen “mixts energètics” diferents segons els seus interessos. França a base de l´energia nuclear; Alemanya amb el gas; Polònia amb el carbó i Espanya (disposada a tancar les nuclears com Alemanya) amb les renovables.

Més perplexitats. En aquests moments 35 metaners naveguen al voltant de les nostres costes sense poder arribar a port perquè els centres de gasificació, entre ells el port de Barcelona, estan saturats. El lloguer diari d´aquests metaners és de 400.000 dòlars!

La guerra ha provocat una pujada dels preus dels aliments (20%), de l´energia (30%) i de la construcció (36%), provocant una inflació insostenible. Com gestionar aquesta nova i complexa situació? No sembla que els nostres polítics tinguin experiència de governar alhora les crisis climàtica, energètica, ecològica i sanitària. Hem convidat a un gran coneixedor del sector energètic i de la seva geopolítica com és Claudio Aranzadi per aportar-nos noves reflexions al atzucac que ens trobem i que ha començat a provocar el fenomen social anomenat “ecoansietat”.

La primera sèrie de preguntes que li farem sobre el tema serà la següent: Anem cap una direcció de “Terra ignota”? Aconseguirem reconduir la transició energètica cap a la definitiva descarbonització de l´economia o quedarem a mig camí de la terra promesa? S´acabarà la guerra i veurem la nostra generació el canvi de paradigma energètic o haurem de deixar aquesta tasca com herència als nostre fills i nets?. És viable la transició energètica que se’ns proposa mentre continuï la guerra en el cor d´Europa?.

Us hi esperem.

Santiago Vilanova

Ponent de la secció d’Ecologia de l’Ateneu Barcelonès

Carl Faust, el mecenes de Ramon Margalef

/ ecologiaab / Deixa un comentari

Presentació d´un epistolari entre el ric industrial alemany i l´ecòleg


La publicació de les cartes entre Carl Faust (Hadamar, Hessen, 1874- Blanes, 1952),
cofundador de “Faust i Kammann” una empresa de peces de maquinària industrial, i
mecenes de la biologia, i l´ecòleg Ramon Margalef (Barcelona,1919, 2004) és una
aportació rellevant en la història de la ciència catalana que ens permet conèixer millor
els primers anys de la formació acadèmica del nostre gran científic. Es tracta d´un total
de 500 cartes curosament seleccionades i amb comentaris afegits a càrrec del biòleg
Josep M. Camarasa, que va ser alumne de Margalef, i la documentalista Maria Elvira.
Aquest epistolari ens permet una visió de la capacitat i creativitat de l´ecòleg per fer
realitat el seu projecte científic iniciat amb l´estudi del plàncton d´aigües dolces i que,
amb el suport de Faust, va poder fer el salt als estudis del plàncton marí.


“De la mar de Blanes a l´oceà planetari. Els anys d´aprenentatge de Ramon Margalef a
través de la seva correspondència amb Carl Faust” serà presentat pel nostre ponent
Santiago Vilanova acompanyat dels autors Camarasa i Elvira el proper 13 d´octubre a
les 18.30h a la Sala Verdaguer. El llibre s´inicia el 1943 , quan Margalef, naturalista
afeccionat, treballava d´administratiu en una companyia d´assegurances, i acaba el
1951 quan l´ecòleg comença ser reconegut internacionalment.
Carl Faust , amic també de Pius Font Quer, el líder de la botànica catalana d´aquells
anys, va impulsar el Jardí Botànic Marimurtra de Blanes, on durant un temps hi va
treballar Margalef estudiant el plàncton marí d´aquella costa. L´industrial alemany, ja
retirat i ric, hi volia crear un petit paradís d´inspiració hel·lènica i un lloc de trobada
entre savis i joves deixebles.
Aquest acte ens satisfà especialment doncs el considerem una continuïtat de
l´homenatge que la nostra secció va organitzar a la Sala Bohigas el 2 d´octubre de
2019 (veure gravació a continuació ) per commemorar el centenari del naixement de Ramon
Margalef amb la presència de destacats ecòlegs i familiars del científic.

Acte d’homenatge en el centenari del naixement de Ramon Margalef realizat a l’Ateneu Barcelonès