En les societats contemporànies, la contaminació s’ha convertit, ens agradi o no, en un mal necessari. Encara que sovint la contaminació s’associa amb la producció de superflus articles de luxe, sembla inevitable emetre cert grau de contaminació si no volem renunciar a altres coses valuoses com un sistema sanitari que funcioni bé, sistemes de transport assequibles, un subministrament d’aliments i roba barat i accessible, etc. El fet que el disseny de polítiques ambientals intel·ligents capaces d’equilibrar correctament els beneficis i els perjudicis de les economies modernes sigui tan difícil fa que el canvi climàtic sigui un dels problemes actuals de major importància als quals ens enfrontem. No obstant això, des del nostre punt de vista, el canvi climàtic també és una poderosa oportunitat per a fer del món un lloc més just, i és per això que suggerim els EcoCrèdits.

Deixant a un costat el que podríem anomenar l’enfocament voluntarista per a combatre el canvi climàtic -és a dir, campanyes públiques dirigides a canviar el comportament de les persones mitjançant l’augment de la seva consciència ambiental-, la política ambiental més popular són els anomenats impostos pigovians sobre la contaminació. Aquests impostos forcen als agents econòmics a internalitzar part de les externalitats negatives que produeixen, recapten diners per a compensar els danys causats i, en general, descoratgen la contaminació. Els principals problemes d’aquest enfocament són dos. D’una banda hi ha el problema de la permissibilitat: és legítim contaminar tant com es vulgui sempre que hom estigui disposat a pagar tal cosa? Algú té dret a empitjorar la meva salut (entre molts altres danys que pot produir-me) si després aquest algú em compensa?

D’altra banda, hi ha el problema del límit. La Terra té un cert “sostre ecològic”, és a dir, una quantitat màxima de contaminació que pot absorbir per unitat de temps abans que la vida humana (així com la d’altres espècies) es vegi seriosament obstaculitzada o directament impossibilitada. Qualsevol mesura ambiciosa contra la contaminació hauria d’evitar que es creuin aquests límits, i els impostos pigovians no ho eviten. Simplement ho fan més car.

De les solucions que s’estan implementant actualment, els sistemes de “cap and trade” (CAT) són especialment notables, entre els quals el més conegut és el sistema de Carbon Credits. En aquest sistema, certes institucions públiques venen o subhasten drets de producció de gasos d’efecte hivernacle, i les empreses els compren, ja sigui per a vendre’ls o per a usar-los per a crear productes i serveis. D’aquesta manera, venent una quantitat total determinada de drets s’evita el problema del límit. No obstant això, el problema de la permissibilitat persisteix. A més, com pot l’Estat vendre el dret a contaminar, és a dir, el dret a causar danys a totes les persones, a un tercer? No és el principi de no agressió el principi de justícia més bàsic i universal?

Respecte a aquesta aparent falta de bones solucions, sembla que tenim tres alternatives. Primer, podem continuar imposant-nos mútuament la contaminació que cadascun de nosaltres vol i pot permetre’s imposar. Això, per descomptat, no sembla raonable. En segon lloc, tenim el pol oposat: podem reduir tota activitat contaminant a zero. Això tampoc sembla raonable, ja que ens portaria, traumàticament, a una societat preindustrial. Sembla lògic, llavors, que advoquem per una tercera solució intermèdia: contaminar en certa quantitat limitada, però raonablement.

La millor manera i la més justa de fer això és donar a cada individu el mateix dret a contaminar. És a dir, atès que l’aplicació pura del principi de no agressió no és viable, establim un principi d’igual agressió. Això seria, en resum, un sistema CAT amb propietat individual. En resum, el sistema funcionaria així:

1) S’estimaria el sostre ecològic per unitat de temps.

2) A cada persona se li assignaria periòdicament el mateix dret a contaminar la mateixa quantitat; l’ús que cada persona li donés a aquests EcoCrèdits dependria completament de cadascun/a. La quantitat total d’EcoCrèdits assignats no hauria d’excedir el sostre ecològic.

3) Cada acte contaminant requeriria la transferència corresponent d’EcoCrèdits a l’Estat. Per exemple, si una empresa volgués crear un producte i per a fer-lo hagués d’emetre un cert volum de CO2, aquesta empresa hauria de transferir una quantitat equivalent d’EcoCrèdits a l’Estat, a més dels pagaments habituals als proveïdors, mà d’obra, etc.

4) Els propietaris de l’empresa haurien d’haver estalviat suficients EcoCrèdits dels que reben periòdicament per a pagar la contaminació per avançat, o, alternativament, haurien de comprar els EcoCrèdits d’altres persones en el mercat.

D’aquesta forma, els EcoCrèdits eviten el problema del límit, aconseguint la sostenibilitat ecològica. No obstant això, la diferència amb els sistemes de CAT que existeixen actualment és que, en virtut del principi d’igual agressió, els costos i beneficis de no excedir aquest límit es distribueixen de manera més justa. Una organització governamental difícilment actuaria de manera justa si vengués drets a contaminar (és a dir, el dret a danyar a uns altres) al millor postor. En tot cas, els propietaris d’aquests drets a causar danys només poden ser les persones que sofriran aquests danys.

Aquest sistema és, essencialment, una forma de resoldre el que en els anys 60 Garrett Hardin va dir la “tragèdia dels comuns”, del qual el canvi climàtic n’és un clar exemple. Els EcoCrèdits són, en certa manera, un “enclosure” dels cels anàleg als “enclosures” de terra del passat; excepte que aquesta vegada seria un sistema democratitzador que enriquiria, en comptes d’empobrir, als menys afortunats.

Com? Entre els diversos efectes secundaris positius que tindria aquest sistema (un fort incentiu per a produir energia de fonts renovables, reducció en el consum de carn), hi ha un que destaca especialment: un efecte anti- pobresa extraordinàriament potent. Això es deu al fet que, en la pràctica, la introducció d’aquest sistema seria equivalent a l’establiment d’una renda bàsica universal, atès que a cada persona se li donaria periòdicament una certa quantitat d’un recurs molt valuós: drets de contaminació. Com que els individus rics i que consumeixen molt no serien capaços d’adquirir EcoCrèdits addicionals tret que comerciessin amb persones pobres i menys consumidores, aquests últims se’n beneficiarien, ja que serien necessaris per a mantenir els hàbits dels rics.

Malgrat que podria aconseguir resultats similars a la renda bàsica universal, els EcoCrèdits evitarien alguns dels costos ideològics i dificultats morals que aquesta possiblement tindria. Al contrari que la renda bàsica, la redistribució de la riquesa que comportarien els EcoCrèdits seria bastant poc exigent en termes ideològics, ja que es basa en premisses universalment digeribles, acceptables per a gairebé totes les sensibilitats polítiques: el principi d’igual agressió com una adaptació pràctica del principi de no agressió, acceptat universalment. És per això que parlem del canvi climàtic com una gran oportunitat per a millorar el nostre món.

Les estratègies de lliure mercat ens han ajudat a aconseguir nivells de riquesa i benestar sense precedents, però no han aconseguit evitar la situació ambiental actual. Ja és hora de corregir aquest error. Amb una mica d’ajuda, la llibertat pot, una vegada més, posar-se a treballar al servei d’un món millor.

Gonzalo Fernández. Co-fundador i editor en cap de Libertalia